Els pets de monja són uns petits dolços tradicionals que han format part de la rebosteria catalana des de fa segles. Es tracta d'unes galetes lleugeres i cruixents, amb un delicat gust de vainilla i llimona, que es desfan a la boca. Encara que avui dia són menys coneguts que altres dolços típics, la seva història i peculiar nom els converteixen en unes postres plenes de curiositats. L'origen dels pets de monja es troba als convents, on les monges elaboraven dolços amb ingredients senzills i naturals. El seu nom ha generat moltes teories al llarg del temps. La versió més estesa explica que el nom va sorgir com una broma entre pastissers i clients, a causa de la lleugeresa de les galetes, que semblen desfer-se en l'aire amb un cruixit gairebé imperceptible.
Per què es diuen pets de monja?
Tanmateix, es diu que el nom actual podria ser una transformació de la seva denominació original. En alguns llocs es coneixien com a pets de nonna (pets d'àvia), i amb el temps, aquesta expressió hauria evolucionat fins a convertir-se en pets de monja. Una altra teoria apunta que, en ser un dolç elaborat en convents, els mateixos consumidors el van relacionar amb la vida monacal i el van batejar de manera divertida.
Més enllà del seu nom curiós, els pets de monja són un mos exquisit i fàcil de fer. La seva recepta és senzilla: es preparen amb farina, sucre, mantega, clares d'ou i un toc de vainilla o ratlladura de llimona. La massa s'estén en petites porcions i s'enforna fins que adquireix un to daurat i una textura cruixent. En alguns casos, es poden aromatitzar amb canyella o ametlla per donar-los un matís diferent.
Aquests dolços han aconseguit mantenir-se en la tradició rebostera catalana
Malgrat la seva senzillesa, aquests dolços han aconseguit mantenir-se en la tradició rebostera catalana. Encara que ja no són tan populars com en segles passats, encara es poden trobar en algunes pastisseries especialitzades i fires gastronòmiques. A més, en altres països hi ha versions similars amb diferents noms. A França, per exemple, trobem els tuiles, unes galetes fines i cruixents que recorden als pets de monja, i a Itàlia hi ha els lingue di gatto (llengües de gat), amb una textura semblant.
Els pets de monja són un clar exemple de com la rebosteria tradicional guarda històries curioses i noms peculiars que han perdurat en el temps. Un dolç senzill, però deliciós, perfecte per acompanyar un cafè o un te, i amb una història que mai no deixa de sorprendre.