Un dels bars més mítics i històrics de Barcelona tanca les portes. Es tracta del bar Versalles, obert des de 1915, i un dels més aclamats per al públic local i la gent de Sant Andreu. Segons ha avançat Betevé, el lloguer de 10.000 euros en seria el principal motiu: 10.000 euros mensuals que impossibiliten la continuïtat d'un negoci que ha marcat dècades i dècades de glòria a la restauració barcelonina. De fet, qui passegi pel carrer Gran de Sant Andreu 255, veurà com els vidres del local estan tapats amb papers, una acció que van fer els llogaters el divendres passat.

Tanca el bar Versalles, icònic de Sant Andreu

Anem a tancament sonat per mes, com a mínim. I és que en les darreres setmanes el sector de la restauració ha vist com tres locals amb molta personalitat i recorregut abaixen la persiana per diferents raons. Un d'ells va ser el restaurant Fermí Puig, que va anunciar la clausura per jubilació a finals d'estiu, un altre bar famós de Sant Andreu, el bar La Gamba, per jubilació del propietari tanca les persones després de 50 anys servint al barri. I, per últim, el restaurant de postres més famós del món, l'Espai Sucre, també va dir adeu-siau en les darreres setmanes.

Fundat fa 109 anys, la família Heredero va inaugurar el Versalles, que va passar de pare a fill dins d’aquesta família fins que el 2004 es va afegir al negoci un antic treballador, Eduard Colomé. El 2009 va traspassar-se per tornar a reobrir un any després amb la voluntat de recuperar aquella essència d'un bar que tenia enamorats els andreuencs. 

L'última ressenya del Versalles

Ara fa quinze mesos, celebràvem els 108 anys del Versalles visitant-lo per fer una petita i bonica ressenya sobre un dels bars més mítics i històrics, només de Sant Andreu sinó de Barcelona.

Les braves són la prova del cotó de qualsevol bar. Poden deixar tan en evidència una cuina, que jo ja fa temps que no m’hi arrisco. L’Espanya democràtica i les braves són dues coses que ja no demano. Quan em van convidar al bar Versalles, però, algú se m’hi va avançar, fent-ne marxar una comanda. Les patates que ens van dur, de tall allargassat i gruixut, amb guacamole picant, concassé chilli, ceba trencada i sorra d’oliva negra, van fer trontollar les meves conviccions més fondes. Diuen que el soterrani del restaurant es feia anar com a refugi antiaeri durant els anys trenta, i aquells lingots de tubercle em feien dubtar: si ara mateix sonessin les sirenes, ¿podria deixar aquest plat a mitges?

Els matinals al Versalles, però, donen molt més de si. Hi serveixen callos, capipota, bacallà amb samfaina. I entrepans de tota mena: el de melós de vedella i ceba crocanti fa de mal compartir, de com de bo n’és. Les seves coques de vidre, fetes amb un pa de Folgueroles força esponjós, són més que recomanables. D’escalivada i tonyina. De formatge brie i pernil ibèric. De botifarra de pagès i formatge de cabra. De conya, tu. I tot plegat servit en un espai sensacional: l’edifici modernista Casa Vidal, una de les construccions més identificatives del barri de Sant Andreu des de 1915. La llum natural envaeix el local amb impertinència, els sostres d’alçada gegantina et fan resignificar el terme «amplitud», i la barra rectangular li’n dona un toc clàssic al més pur estil Cheers.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!