Xaime Martínez (Oviedo, 1993) és escriptor, músic i activista pel moviment social de reivindicació de la llengua asturiana. L’any 2018, el seu poemari Cuerpos perdidos en las morgues va ser guardonat amb el Premio Nacional de Literatura, concedit pel Ministeri de Cultura i Esport del Govern de Espanya. Alguns periodistes van assistir bocabadats al fet que una distinció com aquesta li fos concedida a un escriptor que, com Martínez, havia decidit deixar d’escriure en castellà per fer-ho exclusivament en asturià. L’obra més recent d’en Xaime, La fuercia, és una sàtira sobre la buidor dels escriptors becats embolcallada en una cel·lofana de western modern. Està escrita, és clar, en llengua asturiana.
Estem bevent un vi negre, Cara Nord Trepat 2021, DO Conca de Barberà. Què et sembla, Xaime?
És un vi excel·lent. És afruitat, però amb un sabor eteri, com si gairebé no l’hagués tastat. És un vi diferent, amb una lleugeresa molt interessant. Em fa pensar en els vins que es fan al meu poble, al Bierzo lleonès, que també té, com les muntanyes de Prades, hiverns molt freds i estius molt curts. De fet, hi havia una dita popular que deia que hi havia onze mesos d'hivern i un d’infern.
Estem fent aquesta entrevista en una habitació d’hotel. On t’agradaria, però, que et fessin les fotos per il·lustrar-la? En quin local emblemàtic de Barcelona?
Home, clarament a l’orxateria Tio Che. M’agrada molt l’orxata. Beure-la és com llepar una pedra, com beure un suc de pedra; té un no-sé-què mineral. Per a mi representa una manera de fer que va quedar escapçada per la modernitat. L’orxata va perdre la batalla contra les begudes ensucrades industrials, i les orxateries m’agraden molt perquè hi presenten una via alternativa. Ara que els productes de llet vegetal estan tan de moda, crec que és moment de reivindicar l’orxata de xufa.
Vas recollir el pa dels sensesostre als carrers del Gòtic, el pollastre a l’ast dels xarnegos als carrers del Raval, els fideus i la sang dels xinesos als carrers de Gràcia; vas recollir el cor de Barcelona amb l’única intenció de devorar-lo. Això confesses, en vers, en un dels poemes de Cuerpos perdidos en las morgues.
Vaig escriure aquest poemari el meu primer any a Barcelona, on hi vaig venir per estudiar a la UAB. Aquest fragment del llibre expressava com em sentia aleshores. Jo era una persona que venia de fora, i això m’igualava amb els turistes que depreden la ciutat. Jo alhora era i no era com ells. Em sentia diferent, i molt més a prop dels immigrants asturians, gallecs o murcians que havien vingut a treballar dècades enrere. Era una sensació escindida entre la participació que jo feia d’un món intel·lectual, i la identificació amb una forma d’habitar la ciutat que, malauradament, no era la que tenen tots els que han vingut de fora. S’hi barrejava una situació privilegiada, la de l’estudi d’humanitats, amb una situació econòmica precària, que és inherent a l’estudiant becat.
El ramen té molts paral·lelismes amb el pote asturià. És un brou absolutament neuròtic.
Tinc entès que la descoberta del concepte «esmorzar de forquilla» et va al·lucinar.
Em va interessar molt, perquè és quelcom que la intuïció atribuiria al costum d’una persona que treballa la terra. Ens remet al món rural d’esmorzar fort abans d’entomar una feina física, però t’ho trobes en un context urbà. També crida l’atenció com aquesta tradició encara no ha estat travessada per la idea del gastrobar, ni de brunch. L’esmorzar de forquilla em sembla una molt bona opció per a les persones que ens agrada esmorzar dos cops. Durant la meva etapa vivint a Barcelona, el local on vaig tastar els esmorzars de forquilla més brutals sens dubte va ser el Bar Gelida.
Quan acabes la carrera, entres a treballar a les oficines de PlayGround Magazine. Un cop em vas dir que, de tant com t’agradava anar de restaurants, a meitat de mes ja t’havies polit la nòmina. Era una exageració?
No, era completament veritat. Diguem-ne que sempre he sigut una persona molt rumbosa. De petit m’agradava molt un llibre d’El Vaixell de Vapor on un guardabosc es passava els primers quinze dies del mes menjant increïble, perdius amunt i avall, convidant a tothom, i les dues setmanes següents es veia obligat a viure de forma molt austera. La meva dinàmica vital és molt semblant. Quan rebo el meu sou, em costa molt estalviar-ne res, i això m’obliga a viure la segona meitat de mes com un autèntic guardabosc (riu). Són quinze dies de bohèmia, però de bohèmia forçada, perquè no tindria per què viure així. Ara però, en comparació a quan vivia a Barcelona, es pot dir que tinc força més autocontrol.
Aquest autocontrol és extensiu amb la teva obsessió pel ramen?
Ja no estic tan obsessionat com abans, pel ramen. Fa anys que exploro la cuina xinesa i japonesa, llegint-ne llibres i mirant de cuinar-la, i això m’ha fet descobrir un bon grapat de plats amb brou que no són necessàriament ramen. El ramen, això sí, va ser la porta d’entrada a una cuina, l’asiàtica, que m’ha acabat fascinant. Al capdavall, estem parlant de carn d’olla, un brou amb hidrats, verdures i proteïnes. Per a mi, té molts paral·lelismes amb el pote asturià, en el sentit que també és un brou fet a foc lent, amb carn i col. Una cosa molt fascinant de com preparen el ramen al Japó és que tot ho fan per separat: per una banda, el brou; per l’altra, els fideus; després, la carn i el gingebre confitat. Són elements separats que s’apleguen, i això, si pares atenció al plat, ho pots percebre perfectament: es veuen els estrats i les diferents preparacions. Això m’agrada molt, del ramen: la seva dimensió de brou absolutament neuròtic.
Ara que parlem d’elements separats que s’apleguen en forma de neurosi col·lectiva, voldria que ens expliquessis què és exactament Rinoceronte García.
És un heterònim col·lectiu amb què, altres poetes i jo, volíem parodiar allò que s’anomenà «poesia de l’experiència», la poesia oficial; la poesia del règim. Riure’ns d’ella ens va permetre tancar una etapa de la nostra formació, perquè és la mena de poesia que surt als llibres de text escolars i la que et posen a les proves d’accés a la universitat. Parlo d’una poesia molt vinculada a certs cercles de poder, d’editorials i de premis. A l’estat espanyol, l’exemple clàssic, aquell que ocupa càrrecs orgànics quan s’han d’ocupar, seria Luis García Montero. Ell va fundar una estètica que a mi em sembla empobridora dins la poesia espanyola, però no va ser ni molt menys l’únic. La voluntat de Rinoceronte García era parodiar aquells poetes, però també parodiar-nos nosaltres mateixos.
Rinoceronte és autor de Principios organizativos del patarrealismo salvaje, la sinopsi del qual resa: “Un poeta esmorza sol al Burger King un matí plujós de desembre”. És cert que us van concedir i després denegar un premi per a aquest poemari?
Sí, tal qual. Estava dotat amb 6.000 euros, que era un munt per a nosaltres. Quan es van assabentar que érem un grup de gent, en comptes d’un únic poeta, no els hi va agradar gens. Van intentar empescar-se-les totes per retirar-nos el premi, i al final l’excusa que van trobar és que havíem publicat algun dels poemes a Facebook, i això suposadament violava la categoria d’inèdits que havien de tenir tots els textos presentats. Finalment, el llibre ens l’acabaria publicant l’editorial Ya lo dijo Casimiro Parker. Fins i tot ells es pensaven que el poemari era una performance, que encara no l’havíem escrit, i que per descomptat no ens havien denegat cap premi (riu).
L’asturià té 300 lectors objectius ara mateix. No perquè hi hagi 300 parlants, sinó perquè només se'ns ha alfabetitzat en llengua castellana.
Un premi que sí que vas guanyar, de totes totes, va ser el Premio Nacional de Poesía Joven Miguel Hernández. La notícia va estar envoltada de polèmica per unes declaracions on afirmaves que no tenies intenció de continuar la teva carrera literària en llengua castellana, sinó que volies dedicar-te a escriure en asturià.
Anys abans que s’anunciés el premi, jo ja havia pres aquesta decisió per motius polítics, però també estètics. Són dues llengües, la castellana i l’asturiana, que estan en moments evolutius molt diferents, i l’asturià ara mateix ofereix unes possibilitats estètiques que no ofereix el castellà. L’asturià és una llengua literària molt menys fixada, molt menys regular. Tot plegat, si li sumes el meu compromís polític i ideològic, fa la resta. La polèmica va esclatar perquè se suposa que jo, per tot això que t’explico, no hauria d’haver acceptat un premi com el Nacional de Poesia. Quan volien buscar-me les pessigolles, demanant-me com era que acceptava un premi per un llibre en castellà, si el que jo volia d’ara endavant era escriure en asturià, jo sempre els hi donava la mateixa resposta.
Quina era?
Que era que, precisament perquè volia escriure en asturià, que acceptava el premi. Amb això dels premis tinc la mateixa noció que tenia Thomas Bernhard: com que no pots evitar la humiliació que suposa presentar-t’hi per guanyar diners, el que has de fer és aprofitar aquests diners al màxim. Has de tenir en compte que el sistema literari asturià pràcticament no existeix; hi ha molt poques editorials. Per a mi seria més còmode escriure en castellà. Per començar, perquè la gent em llegiria. La literatura asturiana té 300 lectors objectius ara mateix. No perquè hi hagi 300 parlants d’asturià, sinó perquè només s’ha alfabetitzat la població en llengua castellana. Aleshores, el que fas quan prens una decisió com la meva és escriure en una llengua que la majoria de gent del teu voltant no entén, i que en cap cas llegirà. Això genera incomoditat, però una de molt concreta. És una incomoditat política amb conseqüències estètiques. Com a punt de partida per fonamentar una obra literària, jo això ho trobo d’allò més interessant.
Parla’m si us plau de les conseqüències estètiques d’aquest acte polític.
Penso que, d’alguna manera, a l’intervenir en una llengua literària que es troba en un procés de formació i revisió contínua, podem eixamplar la imaginació d’aquesta llengua. Ho penso com a escriptor, però també com a traductor. Quan tradueixes un text a l’asturià, com la història que té al darrere és de minorització i de pèrdua de lèxic, de construccions morfosintàctiques congelades pel procés de substitució lingüística, molt sovint trobes que no tens prou eines, perquè t’han llevat una part de la història associada a la llengua. En castellà, pots fer anar «maleta» o pots fer anar «valija». El primer mot és un gal·licisme, i el segon és la forma patrimonial que més sovinteja a Amèrica Llatina. Per què? Perquè la llengua té una història externa que va intervenint-hi. La història de l’asturià, però, és simplement una història de desaparició. Per això intervenir-hi és eixamplar-la, fer més lloc a la imaginació, a les coses que és possible dir en aquesta llengua. Per a mi, això és un acte polític.
La teva primera novel·la en asturià és La fuercia. Te’n llegeixo un fragment: “Prestába-y lleer en bares, n’especial si teníen la Ruleta de la Suerte o Espeyu Públicu en televisor, y inda más si podia arrampuñar partes de la conversación a les persones que lu arrodiaben”. Ets un tafaner de barra de bar?
M’agrada molt agafar coses que sento dir a la gent i fixar-les en els meus llibres. A La fuercia hi apareix una conversa que vaig sentir, quan es va posar de moda dir que The Simpsons predeien el futur, on un senyor els deia a uns nois que no era tant que The Simpsons prediguessin el futur, sinó que directament sabien el que passaria. Que no era endevinació, sinó conspiració. En poques frases, vaig detectar una personalitat absolutament esquerdada. Aquell home pensava que The Simpsons eren un símptoma més de la dominació del món a mans de Gerorge Soros i els reptilians.
Bé, no deixa de ser un programa emès per la Fox, i la Fox no deixa de ser un centre de poder als Estats Units. En qualsevol cas, crec que pensem que The Simpsons són més subversius del que realment són.
Però aquest senyor, que era un fatxa, no era gens conscient que a la Fox també ho són. I tant és, si The Simpsons són subversius o no ho són, perquè el que són en última instància és una prova que, com deia Mark Fisher, no se’ns permet pensar un forapista del capitalisme. La crítica, quan es fa des d’un marc de poder, es desactiva a l’instant, perquè el sistema la reabsorbeix. The Simpsons, que sovint fan bromes sobre el fet d’estar-se emetent des d’una cadena com Fox, en són la millor prova.
Aquesta forapista del capitalisme de què parles, podrien ser les llengües minoritzades? Abans deies que el teu públic objectiu eren 300 persones.
Les llengües minoritzades no interessen al capitalisme, senzillament. L’escriptor asturià Pablo X. Suárez deia que el gran avantatge i el gran desavantatge que tenim a Astúries és que ningú no ens fa cas. Aleshores, això et permet dir el que vulguis, perquè el que dius no importa a ningú. Podríem dir que és complicada, la relació de l’asturià amb el mercat.
Complicada, o que està “a milenta putes milles de tar bien”. La frase jo l’he treta de La fuercia, però tu la robes de Pulp Fiction. Em va connectar amb un amic meu que estava acostumat a veure-la en català, perquè l’edició en DVD te’n donava l’opció.
Jo aquesta línia de diàleg la vaig traduir directament del castellà: “No estoy bien, estoy a mil putas millas de estar bien”. Ni tan sols sé com és el diàleg original en anglès, perquè quan jo vaig veure Pulp Fiction, d’adolescent, la vaig veure en castellà. Passar d’escriure en castellà a escriure en asturià és ficar-te en un procés de traduir el món. Això és una cosa bella. I també molt solitària.
El fet de veure com passes la frase d’un gàngster de pel·lícula pel sedàs asturià, em fa preguntar-te: trobar nous registres en què escriure és un dels teus reptes?
Aquest és l’etern dilema de les llengües minoritzades: la realitat, l’hem de retratar o l’hem d’ampliar? Això sempre genera tensió, perquè mirar de dir coses noves sempre en genera. A mi em preocupa, perquè tu no vols falsejar la realitat, però alhora la realitat és molt trista i t’agradaria millorar-la. És difícil, perquè sempre et trobes entre el realisme i la utopia, i et veus en la necessitat d’habitar un espai nou. A La fuercia em vaig inventar la idea d’una Astúries imperial, perquè creant aquesta utopia —o distopia—, imaginant que Astúries té tot aquest poder, jo podia escriure sense preocupar-me per la situació real del país. Podia escriure com escriuria Flaubert.
Passar d’escriure en castellà a escriure en asturià es ficar-te en un procés de traduir el món. Això és una cosa bella, però solitària.
Fa unes setmanes li vaig demanar a la Júlia Bacardit si traduiria el seu llibre i em va dir que no. Tindrà traducció al castellà, La fuercia?
Et diu res el nom de Joanna Newsom? És una cantant de folk alternatiu que ha decidit no penjar la seva música a Spotify. Només la pots escoltar al seu web, o comprant els seus vinils. Em sembla una decisió molt valenta, la que ha pres ella. Si això ho fes jo, però, l’única cosa que passaria és que el meu públic es reduiria a zero. Com diu Bourdieu, per fer una revolució cal que tenir molt de capital. Has de saber on ets, i no és el mateix publicar únicament en català que publicar únicament en asturià. La situació de Catalunya i la situació d’Astúries no són comparables. La literatura catalana té projecció internacional, mentre que a Astúries la majoria de població no sap llegir en asturià. Per a mi, si vull que la meva família els entengui plenament, que els meus llibres tinguin traducció és important. I La fuercia en tindrà.
El traduiràs tu mateix?
Sí, tot just ara hi estic treballant. El publicarà Malas Tierras, que també van publicar la versió en castellà d’Els angles morts de Borja Bagunyà. De la mateixa manera que et dic que em ve de gust traduir els meus llibres, també soc conscient de les problemàtiques que hi ha al darrere de tot això. També hi he rumiat molt, pensant en el meu pròxim poemari; en la possibilitat de fer-ne una edició bilingüe. Seria útil, però també una derrota abans de començar a jugar. El que tinc clar és que soc Xaime Martínez, no Joana Newsom.