Es diu Xavier Bach (Barcelona, 1972), però tothom el coneix pel malnom Xavi Noriguis. A cop de mem i sense pretendre-ho, Bach s’ha fet un lloc al panteó de la nova comèdia catalana. Ha protagonitzat vídeos virals memorables, ha piulat jocs de paraules que formen part indeleble de l’imaginari de Twitter Catalunya, i ara dedica les hores de lleure a posar frases en boca de Morgan Freeman que, esclar, Morgan Freeman mai ha dit. Amb tot plegat, ha generat un codi nou: si hi ha notícies que, diem, semblen d’El Mundo Today, ara també hi ha llocs comuns verbals que ben bé semblen un mem de Xavi Noriguis. Qui hi ha darrere, però, de totes aquestes frases fotetes i de totes aquestes capes d’ironia? Per treure’n l’entrellat, quedem amb el Xavi al Bar Gelida.
Poso la gravadora en marxa, Xavi. El que dèiem: el que passa amb les setmanes que hi ha pont és que t’acaben faltant hores, i molts cops sents que no hi arribes.
Això és un mem de Morgan Freeman que vaig fer aquest dimarts. “Setmana curta, eh?”.
Com que això és la secció gastronòmica del diari, m’agradaria reivindicar des d’aquí els teus mems gastro. Aquell de: “Jo prendré un te matxa”. Aquell de: “La Coca-Cola al principi era una medicina”.
“Aquestes carxofes ja són les últimes". El parlar per parlar ens agrada molt, als catalans. Es podria dir que el 90% del que diem és prescindible.
El teu Instagram n’és ple, d’aquestes imatges de Morgan Freeman amb frases aspiracionals; la teva obra és aquesta. Ara, quina ambició hi ha al darrere?
Ambició, cap. Bé, a veure, ambició. El que no hi ha és una estratègia darrere. Jo simplement tenia un compte a Twitter i, d’un dia per un altre, em van fer fora. Em van expulsar per insultar algú. Per dir-li que es morís. A Twitter tu pots dir-li a un paio que és un fill de puta, però no pots dir-li que es mori, perquè és una incitació al suïcidi. Al cap de quinze dies podria haver reactivat el compte, però vaig decidir no tornar-hi i fer-me un compte d’Instagram. Instagram no és tan divertit com Twitter, però és més amable. Vaig decidir utilitzar-lo per posar converses d’ascensor en boca del Morgan Freeman, perquè va haver-hi una època on es va posar de moda explotar la seva imatge en PowerPoints motivacionals. Era una explotació d’imatge feta de manera no irònica: posaven la seva cara i al costat, jo què sé, “no és fort qui mai cau, sinó qui s’aixeca molts cops”. A mi em feia gràcia fer conya amb això, però adaptant-ho a la catalanitat.
Es podria dir que el 90% del que diem els catalans és prescindible
El “nacionalcunyandisme” que diu a la teva bio?
Això mateix. Són les converses que tenim els catalans dia a dia. Frases cunyades es diuen arreu; jo el que faig és adaptar-les al costumisme català. A la realitat geogràfica i social catalana. Són frases que tots hem dit, o que tots els nostres pares han dit: "No lloguis un pis, que és llençar els diners". La gent de la feina s'enfada, perquè esclar, tot el meu entorn és una font d'inspiració; els hi robo frases contínuament. Posar frases de cafeteria d’oficina en boca del Morgan Freeman és divertit, perquè la seva mirada és una mica inquietant. És una mica com la Mona Lisa, segons com. Perquè no saps si riu o si està seriós. A mi m'agradaria coneixe'l. M'agradaria que el seu representant se n'assabentés: "Hi ha un sonat a Catalunya que està utilitzant la teva imatge per fotre-hi frases cunyades".
A la teva bio també hi dius: “De primer farem una mica per compartir”.
És una altra cosa que diem tots quan anem a un restaurant en grup. És la màxima expressió del cunyadisme català. A mi, però, compartir no m’agrada gens. M’agrada demanar un primer per a mi i un segon també per a mi. Inclús m’agrada que tothom pagui lo seu. No per rateria, eh. És que així és tot molt més endreçat. Però, per exemple, si jo convido gent a casa a dinar, els dic que no cal que portin res. I si a mi em diuen que no porti res, jo no porto res. Saps què vull dir? S’ha de respectar la voluntat de l’amfitrió.
Però tornem-nos-en al bar. En l’imaginari de molts catalans, tu ets la viva imatge del paio que explica anècdotes divertides als bars. La culpa d’això és d’un vídeo on surts explicant una anècdota de les Olimpíades del 92.
Aquest vídeo el va fer en Fosca Cinètica. T’explico com va anar: sovint, quan jo explicava aquesta anècdota, hi havia algú que em gravava. L’hauré explicada quatre vegades, aquesta història. Potser cinc. O sis. Sincerament, no entenc per què a tothom li fa tanta gràcia quan ho explico. Trobo que no n’hi ha per a tant, però diuen que val més caure en gràcia que ser graciós. Sigui com sigui, un dia, un d’aquests vídeos va anar a petar a les xarxes, al Fosca Cinètica li va fer riure molt, i va piular: “Tothom que tingui vídeos del Xavi, que me’ls passi”. En va fer un muntatge amb tots els vídeos i me’l va passar: “Xavi, et fa res si penjo això?”. Em vaig descollonar. És un vídeo amb un humor molt blanc, una cosa bastant sana. És un vídeo que pots ensenyar a la teva mare. I fins i tot n’han fet spin-offs: l’Arnau Tordera d'Obeses en va fer una versió musical.
T’ha donat més projecció aquest vídeo o aquella piulada mítica de “que m'embruti cuinant pollastre és kemtaqui fent chicken?”. És la piulada que justifica entrevistar-te a la secció gastronòmica del diari, trobo.
(riu) Suposo que el vídeo. La gent me’l passava per WhatsApp. Això del “kemtaki” ha quedat més com una broma de nínxol a Twitter. Com al principi érem pocs a Twitter Catalunya, es creaven contextos que eren indispensables per entendre certs acudits; si no coneixies el context, no entenies l’acudit. Es generaven running gags i allò era xulo. Ara Twitter s’ha convertit en una cosa més explosiva, més ràpida.
"Jo estic en contra de la guerra". Tothom està en contra de la guerra, no cal que ho diguis. Ara a Twitter tothom vol ser el més antifa
Dius que al principi éreu pocs, a Twitter Catalunya. El trobes a faltar, aquell Twitter del 2013? Es deia que a Twitter 2013, tothom es coneixia.
En tinc una certa nostàlgia, sí. Dir-ho pot semblar pedant, però, malgrat l’endogàmia, era un lloc molt més pur. Jo hi he fet molts amics, he conegut gent collonuda. Era un Twitter amb el procés a les beceroles, i la moda aquesta del virtue signaling encara no era pertot. Em refereixo a aquesta tendència a mostrar com de bona persona ets, i com de moralment superior als altres et sents. Si hi ha una desgràcia al Mediterrani, anar corrents a fer el tuit: “Em sap molt de greu, em sap molt de greu, em sap molt de greu”.
“Siento una gran alegría por lo que pasó ayer en el Palau de la Música, pero también siento muchísimo dolor por el pueblo ucraniano”.
Això em fa explotar el cap. És un fenomen que estan estudiant psicòlegs i neurosociòlegs. La psicosi de voler semblar molt bona persona. “Jo estic en contra de la guerra”. Tothom està en contra de la guerra, no cal que ho diguis. Ara a Twitter tothom vol ser el més antifa, la gent està enfadadíssima, i fa molta mandra. Quan només érem cinquanta persones xerrant i interactuant era molt més divertit.
La teva activitat a xarxes no desvela gaire res sobre qui ets.
Que la gent no sàpiga el que faig m’agrada molt. Jo, a xarxes, sempre he estat molt curós amb la meva intimitat i amb la meva vida personal. Trobo que les xarxes no són un lloc on explicar coses personals. Actualment, el que faig és portar la comunicació d’una empresa pública, de la Generalitat; això és públic, es pot consultar a internet. Aquí sí que treballo els continguts de manera premeditada, però al meu Instagram, mai ho he fet. Les meves xarxes són una cosa més natural, on tiro els mems quan em ve de gust, tan bon punt em venen al cap, i l’hora m’és ben igual. I sempre funcionen, sempre agraden. Això em genera satisfacció personal. Reconec que m’agrada molt que em facin cas. Bueno, a tothom li agrada molt que li facin cas. La gent fins i tot m’envia fotos perquè en faci mems: “fes servir aquesta, fes servir l’altra”. També em van arribar molts missatges el dia de la inauguració del Mundial de Qatar, perquè hi sortia el Morgan Freeman amb un nan.
Com dius?
Sí, mira (busca la foto al seu mòbil). No ho vas veure? És la imatge més tronada que he vist mai. No t’ho perdis (m’ensenya la foto). No té cap puto sentit. Ho vaig trobar tronadíssim. Què collons estaven fent?
La llibertat d’expressió és l’única cosa amb què soc liberal. Soc antiliberal en tota la resta.
Crec que és un bon moment per parlar de límits de l’humor i llibertat d’expressió.
La llibertat d’expressió és l’única cosa amb què soc bastant liberal. Soc antiliberal en tot, excepte en això. Però no estic a favor del liberalisme econòmic, perquè crec que els homes som uns fills de puta i, bàsicament, l’estat ha de compensar lo fills de puta que som. És una teoria política molt de barra de bar, però no sé com resumir-ho millor. Crec que som uns fills de puta i l’estat és un contrapunt perquè no ho siguem tant. Però, per què dic que soc liberal en matèria de llibertat d’expressió? Doncs perquè trobo molt bèstia que puguin fotre un tuiter a la presó, digui el que digui aquest tuiter. O que et facin fora per un acudit sobre un partit polític, com li va passar al Manel Vidal a TV3. Des de quan un partit polític és un col·lectiu vulnerable? Des de quan ho és la policia? Ara els convertirem en objecte de delictes d’odi? Hi ha molta hipocresia. A mi hi ha tuits i missatges que em semblen execrables, però que siguin motiu d’una causa penal és una bestiesa. Què collons fots, arrobant els mossos?
Cap línia vermella?
Tinc les meves. Jo mai faria bromes de l’Holocaust. Si fas xistes sobre jueus o homosexuals, han de ser acudits boníssims. El nivell de l’humor ha de ser molt alt, ha de fer molt de riure. Però amb tanta gent putejada al món, i amb tant de fill de puta, el que no faré és posar-me a fer humor sobre els putejats. Ara, sobre els poderosos? L’altre dia, durant la coronació de Carles III, Frankie Boyle va sortir per la BBC dient que durant la II Guerra Mundial, la família reial anglesa no havia marxat de Londres perquè els nazis no bombardegen nazis. A la televisió pública anglesa! I no va passar res. L’insult també forma part de la llibertat d’expressió. Ara em ve al cap aquella frase, molt Morgan Freeman, de “no se le pueden poner puertas al campo” (riu)
Per què has volgut que quedem al Gelida?
A mi el Gelida m’evoca la vida de poble, em torna a la infància. La infància és un període feliç perquè discrimina els moments dolents. Els russos de 90 anys troben a faltar l’URSS, no perquè l’URSS fos l’hòstia, sinó perquè aleshores eren petits; és de com et sents de petit, no de l’època, del que es té nostàlgia. I el Gelida m’evoca aquesta mena d’ambient de festa major, de tracte molt proper, amb cervesa de barril i vi de Gandesa. M’agrada trobar-me amb escriptors, veure’ls menjar peus de porc i veure com la seva vanitat es destrueix. Veure algú menjar peus de porc és com veure’l despullat.
Ens han assegut al reservat del darrere. Quan m’hi han fet entrar, travessant-hi la cuina, m’he sentit una mica com a la pel·lícula aquella d’Uno de los nuestros.
Bona, la referència. Això és com un cau, un refugi on saps que hi estaràs bé. Et tanques aquí i entres en una altra rutina. Jo i uns quants hi venim dos divendres al mes, al vespre. Saps que hi estaràs bé, envoltat de gent que t’estima. Molts dels que venim formàvem part d’Ordre i Aventura, una candidatura que es va postular per presidir l’Ateneu Barcelonès. Durant aquella època veníem aquí a dinar i ens tancàvem en aquest reservat. El Gelida va ser una mica la nostra seu electoral.
Creus que encara té ressò, el que vau mirar de fer amb Ordre i Aventura?
Jo tinc els meus dubtes, crec que la gent li dona massa importància. Nosaltres només érem un grup d’amics que volíem treballar per millorar l’Ateneu. No crec que canviéssim la cultura del país, ni que féssim trontollar cap pilar de poder. Que allò era un nou noucentisme? Ni de conya. Ens ho vam passar d’allò més bé fent la campanya electoral i hem fet grans amics pel camí; això ho valoro moltíssim. Ara: que al darrere hi quedi una història i un discurs? Per a mi queda el nom, Ordre i Aventura, i prou.
Al Gelida, m’agrada trobar-me amb escriptors, veure’ls menjar peus de porc i veure com la seva vanitat es destrueix. Veure algú menjar peus de porc és com veure’l despullat.
A Divorci i aventura, l’escriptora Leticia Asenjo, que també formava part de la candidatura, deia que allò va ser l’enamorament d’un grup d’amics.
Absolutament. I, bueno, la Leticia Asenjo és la meva millor amiga. La meva germana.
Tu hi surts, a Divorci i aventura. Ets, eres, un dels seus amants.
Sí que hi surto, soc un de los afortunados (riu). La nostra història va ser bastant maca: un mal polvo convertit en una gran amistat. El llibre el vaig trobar tendre, divertit i molt bonic. Ara, quan vaig acceptar sortir-hi no sabia que estaria a totes les llistes dels més venuts. Hi ha gent a la feina que l’ha llegit i, quan m’ho diuen, em poso vermell com un tomàquet. I mira que me'ls estimo molt. El lloc on treballo ara m’agrada força.
Quines altres feines has fet, Xavi?
Doncs mira, als noranta vaig estar treballant a La Cava Universal, aquí a Barcelona, davant de Colom. És un bar molt gran, històric, propietat d’un amic meu. Fa molts i molts anys em va dir de portar-lo entre tots dos. Obríem de nou del vespre a tres del matí. M’ho vaig passar de puta mare, però treballar en un bar és una putada. També és molt pedagògic, perquè totes les feines que venen després són millors. És una feinada. Com diu en Morgan Freeman, “en un bar sempre hi ha feina”.
Per anar acabant: votaràs a les municipals?
No. M’estic fent abstencionista militant. La política m’interessa zero. Només m’interessa veure els polítics fent el ridícul durant la campanya electoral; això sí que em ve molt de gust. Jo era votant de la CUP, soc indepe i d’esquerres, cada cop més. Però ara el meu objectiu és arribar a un punt on no sàpiga ni qui és el President de Catalunya.