Dijous passat vaig comprar-li dues ampolles de Vichy al meu amic Ibrahim, el propietari del supermercat 24 h que tinc davant de casa i que tres cops per setmana actua com un autèntic camell subministrant-me aigua amb gas a hores intempestives. Hoy dos Vichy, hoy mucha sed, va dir-me quan vaig disposar-me a pagar, però vaig explicar-li molt a poc a poc que celebràvem Dijous Gras -"jueves gordo", li vaig dir amb el to de veu de qui parla a un sord- i que aquella nit em fotria les botes menjant de tot, per això comprava dues ampolles. Per si les mosques.
🎊 Carnestoltes 2024 a Barcelona: que fer, dates i les millors activitats i rues
🥳 Carnaval Barcelona 2024: rues, recorreguts, programa per barris en PFD i horaris
M'hauria agradat explicar-li tot això amb el to d'un locutor de ràdio nocturn que rep trucades de gent amb insomni, però més aviat l'hi vaig dir cridant, ja que els catalans només sabem parlar en català als nouvinguts amb un to de veu capaç de perforar timpans. L'Ibrahim, que és gras com un teixó i té unes galtes rodones com un cullerot de caldo, va mirar-me esmaperdut i va dir-me que jueves, hoy, i després, rient com una hiena, que gordo, también yo. Quan vaig ensenyar-li la botifarra d'ou de Can Fàbregas que havia comprat al mercat, però, va dir-me que ell no menja carn de porc i aleshores vaig pensar immediatament en el meu pare, que sí que en menjava però era reticent a certs embotits.
De petit, a l'hora del pati, compartia amb un parell d'amics l'entrepà de botifarra d'ou que el meu pare s'havia deixat a casa. El rulava entre companys amb l'alegria de qui es passa un porro en un concert de reggae i quan els professors em preguntaven per què duia dos entrepans per esmorzar, jo els explicava que cada Dijous Gras el meu pare no s'enduia l'esmorzar a la feina, a l'hospital, ja que s'havia criat en una granja de porcs del Baix Penedès i havia avorrit algunes coses, especialment la sobrassada. També la botifarra d'ou, per bé que això impedia que un dijous a l'any, només un i de manera especial, la meva mare i jo l'esperéssim que arribés de treballar per menjar junts, gairebé a les onze de la nit. Quan la primera vegada vaig preguntar-li a ma mare per què redimonis sopàvem tan tard, ella va dir-me que el Dijous Gras ens uneix a tots per un dia, com Nadal o Sant Esteve, per això trenta anys després em continua semblant un dia sagrat.
En aquests temps postmoderns plens de festivitats estranyes gens autòctones com el Black Friday, Halloween o Sant Valentí, celebrar el Dijous Gras és un acte tan pur com gairebé contracultural, sobretot ara que respectar i defensar les tradicions genuïnes és un exercici de resistència carlina i gairebé bèl·lica per protegir aquelles festes que Mr.Wonderful, El Corte Inglés o Coca-Cola encara no s'han pogut apropiar. Ja sabem que al capitalisme només sembla interessar-li allò que fomenta el consum massiu, per això considero poètica una festivitat que no fa guanyar calerons a empreses multinacionals o grans corporacions, sinó a les xarcuteries, les fleques de barri o els ramaders que han venut el seu producte a un preu segurament massa baix per tal que nosaltres, a casa, fem que la botifarra d'ou, la truita de patates o la coca de llardons deixin de ser simples aliments per esdevenir, ni que sigui un sol dia, objectes de culte.
L'any 2024, però, possiblement hi havia per Dijous Gras més dònuts, croissants de xocolata, llaminadures o entrepans d'hamburguesa de tofu a la sortida de les escoles que nens menjant botifarra d'ou, ja que els temps han canviat i ara ningú sembla recordar el sentit de coses com el Dimecres de Cendra o la Quaresma. Quin sentit té el Dijous Gras, doncs, en una societat cada vegada més pagana i líquida? En un món consumista on tot és caduc gairebé d'un dia per l'altre, conceptes com el de "dejuni" o "abstinència" semblen tan llunyans com aquells temps en què els nostres besavis -pagesos, rabassaires i masovers pobres com les rates- sobrevivien un hivern sencer gràcies a un porc i unes quantes gallines. El meu pare ho sabia bé, per això m'ho explicava any rere any i em rememorava la seva infantesa a la casa familiar de Cal Cargol, al Vendrell, vivint amb els tiets que durant dècades van regentar la millor xarcuteria del poble.
Avui, quan escrius "Cal Cargol" a Google, el primer que hi trobes és una pàgina anunciant "Casa Gargol (Extinguida)", per desgràcia. El Vendrell ja fa anys que va perdre una xarcuteria única, igual com el meu pare fa dècades que va avorrir per sempre la botifarra d'ou, però en canvi tinc la certesa que el Dijous Gras mai no perdrà la seva batalla contra l'oblit. Principalment per una raó senzilla: perquè la botifarra d'ou és la particular magdalena de Proust de molts catalans, ja que és un embotit excepcional, i com totes les coses que són una excepció en l'avenir monòton de la vida, amb un sol mos és possible reviure els moments als quals voldríem viure abraçats. L'olor de la cuina de l'àvia amb una truita al foc, les mans plenes de durícies de l'avi omplint el porró amb vi dolç o la veu de la mare preguntant "quants talls vols?" mentre parteix una coca de llardons. Això és el Dijous Gras, suposo. Menjar i acabar el dia amb cara de pa de quilo, regatejant el colesterol i dient-nos per dins que no passa res, que "un dia és un dia". I no oblidar, en cada mossegada, que menjar botifarra d'ou és sinònim de moltes coses. De recordar. De festejar. De gaudir. Però sobretot, sens dubte, d'estimar.