Una vegada, en una taverna d'aquelles de tota la vida, vaig topar-me amb una carta de vins escrita a la pissarra que encara avui em sembla un enigma. "Vins a copes", hi deia amb lletres en majúscula, i a baix hi havia el repertori del mam que s'hi oferia amb el preu corresponent de cada copa: "Penedès", "Priorat", "Rioja", "Albariño", "Xarel·lo", "Verdejo", "Garnatxa", "Criança", "Jove", "Cava" i "Ecològic", que no cal dir que va ser el concepte que més en fora de joc va deixar-me.
Absolutament desconcertat per aquesta oferta gairebé indesxifrable, vaig estar més estona qüestionant-me si em trobava a Vilafranca o a Aranda de Duero, a part de gastar més saliva preguntant al cambrer de quin tipus de vi es tractava cada referència de la carta que no pas gaudint d'una copa que finalment va ser de Priorat. Era un Garnatxa Fosca de Proyecto Garnachas, per tant era un Priorat, però també era un Garnatxa, un Jove i un Ecològic. Alarmat, vaig témer que quan demanés el compte m'acabessin cobrant quatre copes, ja que tècnicament m'havia begut un vi que a la carta apareixia de quatre formes diferents, però gràcies a Bacus en el tiquet només hi constava un "Copa vi".
El país de vi que pitjor fomenta el consum de vi propi
Evidentment, no tots els restaurants catalans tenen cartes de vins tan críptiques com la d'aquella cantina de la plaça Sant Joan a la qual procuro no tornar mai, però també és cert que no tots els catalans som Robert Parker, per això tenir una bona carta de vi es basa a tenir una carta detallada, sense errors i amb possibilitats diverses -ampolla sencera, vi a copes, magnums amb vacuvin, etc.-, però sobretot amb bona informació i prioritat pels vins de quilòmetre zero. Catalunya és un país desgraciadament de contrastos i passem, sovint, de les cartes de vins densíssimes de 18 pàgines a les pissarres de vins a copes on amb prou feines hi ha referències de vins d'aquí.
És com si no pogués existir un terme mitjà, segurament perquè els distribuïdors amb cartera nacional tenen més poder i presència que els dels petits cellers catalans que mai no trobes al bar de la cantonada, per això a Vic és més fàcil demanar una copa d'un Viña Pomal Reserva negre de torn que no pas d'un, que sé jo, Finca Olivardots vermell. Algú, però, s'imagina una carta de vins d'algun restaurant de Bordeus repleta de pinot noirs de la Borgonya o rieslings d'Alsàcia i sense gairebé cap bon merlot que expressi la màgia de Pomerol? Això, per desgràcia, passa encara sovint a alguns restaurants de Catalunya, on els vins de la Rioja, la Ribera del Duero o les Rías Baixas tenen més protagonisme que els vins fets a Costers del Segre o la Terra Alta, per posar dos exemples al vol.
Cartes de vins escrites com cal: clar i -si pot ser- català
Diu la llegenda que al nostre país hi ha més riojitas que vins catalans a les cartes, i també que hi ha sumillers amb afonia crònica i que gairebé han perdut la veu de tantes vegades com han hagut de respondre "és sec" o "és afruitat" davant la típica pregunta de "què tal és aquest blanc?". Això passa perquè la majoria de cartes de vins semblen l'alineació d'un equip txec que s'enfronta al Barça a la primera ronda de la Champions League: hi ha noms, molts noms, però és difícil saber-ne res si no ve un Ricard Torquemada de torn a dir-nos que cal tenir l'ull posat en l'extrem esquerrà. Lògicament no tots els cambrers de Catalunya són sumillers i no tothom té tot el dia per comentar que aquell Pla de Bages de la carta, monovarietal de picapoll, té una acidesa marcada un pèl potent.
Per això és bo que a la carta ho digui, ni que sigui amb icones o dibuixets, a poder ser fets per algun professional del disseny i no pas pel nebot de 3r d'ESO que sap incrustar emojis del WhatsApp a una carta feta amb Word. No ens enganyem, tenir ampolles fabuloses de llarga criança al celler del restaurant i editar la carta de vins amb Comic Sans és més incoherent que fer un kalimotxo amb un L'Ermita 2008 d'Alvaro Palacios, però encara té més delicte mesclar denominacions, varietats, tipologia de vins o concepte d'agricultura, ja que una bona carta de vins no és la que detalla una sola informació del vi, sinó la suma de totes les seves característiques. Això sí, entre poc i massa: tampoc ens cal saber quin dia de lluna plena es va veremar un xarel·lo biodinàmic del 2019, per molt romàntic que sigui incloure-ho a la carta.
Sens dubte, tot això que acabo d'explicar, amb més ironia que serietat, té un objectiu claríssim: fer que en aquest país de vi la gent no hagi de donar el partit per perdut i beure cervesa per incompareixença del rival. És a dir, per absència d'una bona carta de vins al bar o restaurant. No es tracta d'una reivindicació hedonista, sinó sobretot social i econòmica, ja que d'això depenen molts dels nostres pagesos i moltes de les nostres petites empreses que no es poden permetre anuncis amb la Bad Gyal per promocionar-se. Per més bons vins que tinguem a casa, serà difícil que la gent els begui si a les cartes de vins no hi són. Però sobretot, encara serà més difícil si hi són però els trobem anunciats d'una manera tan tècnica que cal tenir un màster en enologia per entendre-ho. O bé, en cas contrari, d'una manera tan caòtica que aquella carta, més aviat, sembla escrita per un ximpanzé ebri després d'una ingesta massiva de cava Jaume Serra de 2€. Al capdavall, es tracta d'entendre que una carta de vins és en part com un poema dels que no costa llegir i permeten elevar l'ànima, ja que gaudir en un bar o restaurant és una experiència harmònica a dues veus: la del menjar, part material de l'alimentació, i la del vi, part espiritual del nostre aliment.