La setmana passada vaig transitar pel país del vi de banda a banda, de costat a costat. Després de superar la ja típica retenció de l’AP7, finalment vaig tombar a l’altura de Miami Platja (o, com recomana l’IEC, la Platja de Mont-roig, encara que a mi la primera denominació m'encisa) i, després de creuar l’Ebre, finalment vaig albirar el campanar del poble vell de Corbera d’Ebre que dona la benvinguda a la Terra Alta. És a dir, a aquest minúscul altiplà arrecerat a la cara nord dels Ports de Tortosa on les garnatxes blanques, negres o peludes es transformen en uns vins frescos, vibrats i equilibrats, especialment a les mans d’alguns joves virtuosos. Qualsevol que hagi trepitjat aquest indret sap de què parlo: la Terra Alta ja no és cap regió desconeguda ni cap racó per descobrir. És, senzillament, un prodigi de la cultura on els vestigis de la Batalla de l’Ebre, les exposicions d’art contemporani, els festivals de cinema (com l’In—FCTA), els horts abarrotats de tomàquets o algunes menges tradicionals com les olives mortes, la clotxa i, per descomptat, els vins, han generat un paisatge humà d'una personalitat incomparable. De fet, només hi ha una cosa que m’amoïna cada cop que traspasso l’Ebre i connecto amb el far que guia el país del vi: el fet de sentir-me com el típic francès o alemany de Cadaqués, Torroella o qualsevol racó de l’Empordà; com un turista que pertorba i distorsiona l’essència d’un lloc que, paradoxalment, persegueix. Això no obstant, tinc un motiu de pes per no sentir-me així: en realitat, a la Terra Alta no hi vaig ni pels vins, ni pels gorgs, ni pels festivals… En realitat, a la Terra Alta hi vaig a veure el meu amic Francesc Ferré, l’ànima, juntament amb el seu germà Joan, del Celler Frisach.
Qualsevol que tingui una vaga idea sobre el vi sap que amb el Priorat ens ha tocat la loteria
La Terra Alta és imprevisible, indòmita, sorprenent. Aquesta vegada, el fet de baixar-hi en ple estiu m'ha ofert una perspectiva entranyable, de terrasses abarrotades de jovent a banda i banda de la nacional i de padrins i padrines assegudes en raconets insondables. Normalment, la Terra Alta és com un formiguer. Els seus tractors i cotxes atrotinats van d'aquí cap allà carregats amb tota mena d'objectes i aliments, sense aturador. Per aquest motiu, topar-me una Terra assossegada, com despreocupada pel tsunami de la verema, de les ametlles o de les olives, m'ha transportat a un saber fer antic; com per exemple el de les illes gregues, on el vi i els plaers del ventre afilen una conversa contemplativa que, a la gent de ciutat com jo, transmet una melancolia que fa estiu. Dit tot això, després de la passejada per Horta de Sant Joan; dels banyets als gorgs monumentals de Les Olles de Bot; d'esmorzar, dinar, berenar i sopar tomàquets de l'hort del meu amic Francesc amb oli i olives de la Cooperativa de Gandesa; o de recórrer les ruïnes del poble vell de Corbera; aleshores vaig posar rumb cap a Falset, capital del Priorat i centre de comandaments de les dues denominacions que, juntament amb la DO Terra Alta, han catapultat el sud de Catalunya com una de les destinacions més estimulants de l’univers enològic: La DO Montsant i la cèlebre DOQ Priorat.
En qüestió de pocs anys ha passat de ser la comarca més pobra de Catalunya a vendre ampolles de vi a més de mil euros
Qualsevol que tingui una vaga idea sobre el vi sap que amb el Priorat ens ha tocat la loteria. Indubtablement, la qualitat mitjana dels vins de la Terra Alta i el Montsant és altíssima, fins i tot amb vins excepcionals com l’Espectacle o el Venus de la Sara Pérez. Tanmateix, el Priorat, entès com el producte resultant d'una topografia capritxosa; un sòl poc profund i extremadament pobre —la llicorella—; les vinyes velles de garnatxa i carinyena, durant tants anys abandonades; un mosaic de pobles, ponts, ermites, carreteres o murs de pedra seca de flaire romanticista; i una història èpica de resurrecció (en qüestió de pocs anys ha passat de ser la comarca més pobra de Catalunya a vendre ampolles de vi a més de mil euros), juga una altra lliga. Quan es tracta d'obrir un vi del Priorat, i ara parlo d'un vi amb unes certes pretensions, tot vibra. Però, com a la Terra Alta, el vi importa, és clar; però l'amistat pesa més. Aquesta vegada, en un turó entre vinyes no gaire lluny de Falset, hem muntat una taula amb quatre cadires. Un eixam d'abellerols entela la caiguda del sol mentre els aliments de proximitat tornen a fer acte de presència. I, aleshores, embriagat per un estiu que ja se'ns escapa, em pregunto: què té l'Empordà que no tingui el sud de Catalunya, es digui el país del vi, la cinquena província o les Terres de l'Ebre? I creieu-me: la resposta no són les cales.
