Menjar carn humana pot salvar la nostra espècie. La contraintuició no és meva, sinó de l'Albert Pijuan (Calafell, 1985) o, millor dit, del narrador de Per què no repensem el canibalisme? (Editorial Medusa). A la darrera obra de l'autor del multipremiat Tsunami hi trobem un batibull d'idees tan enlluernadores com eixelebrades. Pijuan utilitza el vímet de l'assaig per forçar-hi totes les possibilitats. Per què no repensem el canibalisme? ens assalta amb un humor negríssim, i la plausibilitat dels seus arguments és sobrera. Demanar-se si el pamflet fa o no fa befa és inoportú, aixafaguitarres; allunyar-se milles i milles del gaudi. Per enfrontar-nos-hi, l'únic que se li demana al lectorat és alinear-se amb la longitud d'ona del foll que escriu, i que no necessàriament és qui ens respon a aquesta entrevista.
Si m'hagués de menjar una persona, optaria per una carn que combinés antigor i salut de ferro
Quants cops has vist El silenci dels anyells, Albert?
És de les que toca veure un cop l’any, màxim cada dos, com Vértigo o Cantant sota la pluja. Són d’aquelles que, abans de posar-la, sempre dius «Vols dir que n’hi havia per tant?». I sí, n’hi ha per tant. Però ara que ho dius, des que vaig veure la sèrie Hannibal que no hi he tornat, perquè d’alguna manera va desencantar el personatge. Així que tocarà tornar-hi aviat.
El teu llibre localitza el primer cop que el terme “caníbal” és emprat: el trobem al Diari de viatges de Cristòfor Colom. És xenòfob, el tabú original que estigmatitza el canibalisme?
Qui el crea s’acosta al món amb una arquitectura mental racista, i, per tant, el terme encaixa com un guant dins d’aquesta construcció. Colom necessitava traçar bé la separació entre l’ells i el nosaltres, i el caníbal és la prova irrefutable de la infrahumanitat d'ells. Però bé, totes les paraules tenen substrats d’història, i en aquest cas només n’és el primer. Al llibre, el narrador fa un ús del llenguatge molt interessant i es dedica a jugar amb les ressonàncies d’aquestes capes per aconseguir el seu propòsit. No sé per què ho dic com si fos una cosa específica d’aquest narrador o del llibre, és el que fem tots constantment. Potser en el seu cas aquesta perversió és més flagrant, ves a saber.
El treball que faig és escorxar la nostra mirada. L’acostament no ha de ser des de la certesa moral, sinó des del «va, enfanguem-nos»
Montaigne també va arromangar-s’hi i, parlant dels antropòfags precolombins, va escriure: “els podem ben bé anomenar bàrbars respecte a les regles de la raó, però no respecte de nosaltres mateixos, que els superem en tota mena de barbàrie”. Per què creus que aquesta sensibilitat ha estat escapçada del debat públic?
Montaigne s’escandalitza de la doble vara que utilitzem per mesurar les pràctiques dels que no formen part de la nostra tribu i les pràctiques de la tribu. La pell tan fina per certes coses i el xiular i mirar cap a una altra banda per d’altres, que poden ser igualment aberrants però tenen el beneplàcit de l’hàbit. El narrador del llibre adopta l’esperit de Montaigne per fer-nos veure que, fins i tot quan ho intentem evitar, caiem fàcilment en la doble vara de mesurar pel que és nostre i el que és d’ells. La doble vara de mesurar és la basa de l’efecte filtre bombolla, la polarització i totes aquestes coses tan terribles i humanes que han passat els últims anys.
Des de la teva novel·la Tsunami fins a aquest Per què no repensem el canibalisme?, és palpable el teu menyspreu als biaixos occidentalitzadors. Hi estàs d’acord? Com t’ho fas, per no caure en el plany de l’escriptor blanc penedit i angoixat pels seus privilegis?
Aquí t’has acostat a l’os (i no al de l’antic accent diacrític). Odiaria acabar convertit en un blanc privilegiat ploramiques, i, si fos així, seria motiu suficient per tancar la paradeta. Al món hi ha algunes coses que em sembla que estan bé i moltes altres que no, i en els dos llibres que comentes m’he acostat més a les que no. El treball que faig és l’intent d’escorxar la nostra mirada. En realitat és fàcil: només es tracta d’exagerar els atributs que toquin sobre el tema que dus entre mans ja presents en la mirada que duem incorporada. Després intento que l’humor sempre hi sigui present, i també em sembla imprescindible que algun dels trets que dispares et toqui la cama. L’acostament no ha de ser des de la certesa moral, sinó des del «vinga va, enfanguem-nos».
El llibre té l'embalum d'un artefacte de no-ficció, però al llarg de l'entrevista no deixes de referir-te al narrador de Per què no repensem el canibalisme? en tercera persona. Parla'ns d'aquesta dicotomia.
Al llibre hi ha un narrador que és gironí, liberal i aficionat a les motos, i jo no soc cap de les tres coses. A la ficció, en principi, la distinció entre autor i narrador sol estar ben clara, però en la convenció de l'assaig, l'autor i la veu assagística s'acosten gairebé fins al solapament, i em semblava bastant divertit jugar a la confusió tractant aquest tema. En part, espero que la confusió cali i rebre algun dia una invitació al sopar mensual d'algun grupuscle de bons vivants que fan menús temàtics amb l'ingredient sorpresa, que segur que existeix.
El teu pamflet també reivindica Armin Meiwess, el caníbal de Rotenburg que va citar-se per internet amb Bernd Jürgen Brades per menjar-se’l, i per fer-ho amb el seu vistiplau. Quin paper hi juga la noció de consentiment, en tot això d’endrapar-se el proïsme?
Des del punt de vista liberal, no hi hauria cap problema en un intercanvi carnal consentit. Si dues persones es posen d’acord que una es vol menjar l’altra, liberalment no hi hauria cap problema. Caldria tenir en compte que la relació de poder fos equilibrada, però aquest és un tema que els liberals no solen tenir gaire en compte en els seus càlculs de lliure albir.
A voltes, amb el canibalisme consentit, tenint en compte que seria deglució de carn no provinent de cap d’explotació, ¿podríem dir que parlem d’una desviació del veganisme?
El narrador opina molt alegrement sobre veganisme, jo tinc molt més dubtes sobre tot. Ara seria el moment de cridar: «algun vegà a la sala?» M’agradaria saber què els semblaria el tema, en un pla teòric, naturalment. Carn d’origen consentit punt sí o punt no? Suposo que, si el pla del freak del narrador s’acabés duent a terme, s’haurien de replantejar moltes terminologies.
Per al liberalisme, no hi hauria cap problema en un intercanvi carnal consentit. Caldria que la relació de poder fos equilibrada, però aquest és un tema que els liberals no tenen en compte
Encetava l’entrevista preguntant-te per Hannibal Lecter. Si fins ara ha estat el cinema de terror qui s’ha ocupat de narrativitzar el canibalisme, ¿quin director creus que podria reformular el subgènere per adequar-lo a tot el que proposes al teu pamflet?
Ara que ja hem comprovat que l’actualització arty no funciona per cortesia de Bones and all, suposo que tocaria fer un back to basics. Et diria que Brandon Cronenberg, tot i que és anar massa sobre segur, i segurament el resultat seria massa redundant. Vull dir que m’interessaria més veure com en Brandon s’apropia del subgènere dels concursos de bellesa, per exemple, abans que tractés un tema que ja li ve de sèrie. Però s’ha de dir que la bona pel·li caníbal de la temporada ja està feta: és Fresh, de Mimi Cave.
Al llibre també parles de l'equip de rugbi que es va estavellar als Andes i, per sobreviure, va haver de cruspir-se les víctimes mortals de l’accident.
El narrador fa servir aquesta analogia i, com tota analogia, s’ha d’agafar amb paper de fumar. El seu argument és que, a nivell planetari, ens trobem en una situació de vida o mort, amb el rellotge del final dels temps cada dia més a prop de la mitjanit. Es veu que l’altre dia el van avançar i ja només falten deu segons perquè s’acabi tot. Estem en una situació crítica? Sí, sens dubte. Això vol dir que si no fem com els uruguaians dels Andes i comencem a menjar-nos els uns als altres no sobreviurem? Al llibre, el narrador defensa que sí, però tinc per costum escriure personatges i narradors amb els quals discrepo profundament sobre la majoria de coses.
Al llibre, el narrador diu que si no comencem a menjar-nos els uns als altres no sobreviurem, però tinc per costum escriure personatges amb els quals discrepo sobre la majoria de coses
Anem acabant, Albert. Si haguessis de menjar-te una persona, qui et menjaries, per quines raons i, el que és més important: ¿com la cuinaries?
M’imagino que optaria per una carn que combinés antigor i salut de ferro. Amb aquests requisits, qui em ve al cap és Miquel de Palol. El faria fumat, sense cap mena de dubte.