Abans de començar convé que t'avisi de dues coses. La primera, que aquesta és una crònica personal d'un recorregut gastronòmic que probablement tu també tinguis ganes de fer quan acabis de llegir aquest article. La segona, que si decideixes aprofitar la iniciativa "Italia con Gusto" i menjar gairebé cada dia a un dels quatre restaurants regionals italians de Barcelona que participen en el recorregut, és altament probable que d'aquí a una setmana ja no siguis la mateixa persona que ets avui. A mi, si més no, és el que m'ha passat. Fa set dies em deia Pep, pesava dos quilets menys i era un simple italianòfil com tants d'altres existeixen al nostre país. Potser com tu, qui sap. Anava a fer el cafè al Blau Cucina e Caffè (c/Freixures, 5), comprava productes gurmet a l'Emporio adjacent a la Cucine Mandarosso (c/Verdaguer i Callís, 4), sopava un cop cada tres mesos al Xemei (Pg.Exposició, 85) i un cop l'any procurava anar de viatge a Itàlia. La cosa típica, vaja. Des de fa una setmana, però, he deixat de ser italianòfil per passar a ser italià, que no és el mateix, i tot ha estat gairebé sense adonar-me'n, progressivament, gairebé tan lentament com la caiguda d'ulleres de sol de Marcello Mastroianni a 8 e mezzo de Fellini. Aquesta, doncs, és la crònica gastronòmica, però sobretot vital, de quatre dies descobrint els menús degustació d'algunes de les millors trattories i osteries de Barcelona.

Dia 1: Galú, quan Sicília batega dins un plat

Tot va començar quan vaig llegir a no sé on que la Camera di Comercio Italiana di Barcellona proposava una ruta per la gastronomia regional italiana a través de quatre restaurants de Barcelona. Quatre menús diferents, tots quatre a preu tancat econòmic, i tots quatre amb possibilitat de gaudir dels plats per separat. Avanti, vaig pensar. En aquell moment jo era algú normal -o gairebé normal, suposo-, però tal bon punt vaig tastar les olives nocellara que van donar-me d'aperitiu al Galú (c/Rosselló, 290) tot va començar a canviar: sí, van fer-me vibrar tant com les empeltre de la Terra Alta o les arbequines de Les Garrigues. Què serà el següent, dir que un monovarietal de nero d'Avola com el Cartagho Mandrarossa és millor que qualsevol garnatxa negra del Priorat, vaig pensar? Suor freda només de rumiar-ho, i sobretot d'escriure-ho, però la veritat és que aquella copa de vi em va tocar la fibra. "Sóc català i tot el que produïm a Catalunya és el millor que hi ha", va repetir-me per dins l'angelet amb barretina que sempre em ronda pel cap. No va ser suficient, però, sobretot quan immediatament van servir-me un arancinette amb tinta de calamar que amb una sola mossegada va transportar-me al mercat de la Vucciria de Palerm, mil vegades més interessant que la Boqueria de Barcelona, en una d'aquelles parades on una donassa gran cuina arancini amb un davantal tacat mentre al costat un parell de pescadors venen ben fresc, cridant com bojos, el peix que han pescat aquell matí. A Palerm el "todo a dos euros, me lo quitan de las manos" no es fa amb calçotets ni mitjons, sinó amb sèpies, tonyines, eriçons de mar o sardines. Al Galú, gairebé podríem dir que també, però per 40€: spaghetti a la sarde (és a dir, amb sardines), rissotto amb eriçons de mar, albergínies a la parmigiana i per rematar-ho un cannolo amb ricotta d'ovella més sicilià que el captaire de Cinema Paradiso que es passa el dia dient "la piazza è mia". Content d'haver anat a Sicília sense moure'm de l'Eixample, vaig marxar del restaurant dient-li "ciao" al Niko Sciomione, el xef, sense caure que alguna cosa dins meu havia començat a canviar i que ja mai més no diria "adéu-siau" a ningú.


Espaguetis amb sardines del restaurant Galú. (Alex Froloff)

Dia 2: Raffaelli, la vida somiada de Giovanni Ranna

Encara afectat per l'experiència a Galú, el segon dia vaig sortir de casa escoltant Franco Battiato a l'Spotify del mòbil. "Que Roger Mas em perdoni", vaig pensar. La veu del geni sicilià es va confondre, de sobte, amb la de Maria Callas cantant una ària de Puccini quan vaig entrar a Raffaelli (c/Luis Antúnez, 11): hi ha un pessic de la Toscana al cor de Gràcia, i a més una recepta de la ciutat de Puccini, Lucca, va ser la que va fer-me entendre que la vida és meravellosa quan sembla formar part d'un anunci de Giovanni Ranna. La culpa de tot plegat va ser dels tortelli lucchesi con ragú toscano, un d'aquells plats de pasta que et fan entendre ràpidament per què Florència és la millor ciutat del planeta i per què tots els territoris vinícoles, bucòlics i medievals del món pretenen ser la Toscana de qui sap on, però cap d'ells ho aconsegueix. Si Puccini va crear el Nessum Dorma, Dante la Divina Comèdia, Leonardo El sant sopar i Miquel Àngel La capella Sixtina, els xefs Michele Puggioni i Antonio Caruso han creat un plat de pasta que també és art i et fa venir ganes de comprar-te una Vespa, agafar un pet amb dues ampolles de Chianti, buscar pisos a Siena amb la versió italiana d'Idealista i casar-te a l'abadia de San Galgano. Així d'estrany, però així de cert. Jo, pobre de mi, que sempre havia somiat casar-me a l'ermita de Sant Jaume de Montagut, estava pensant de sobte en dir sí a l'amor etern en una abadia abandonada prop de Follonica pel sol fet d'haver-me menjat un cacciucco alla livornese que gairebé em fa venir ganes de deixar-ho tot, llençar-me a la mar, fer-me mariner, tenir una caseta a Livorno i vendre-li peix als fills de Cristiano Lucarelli, un dels meus mites de joventut. Arriba un dia a la vida en què t'adones que la caldereta de llamàntol que vas menjar un cop a Menorca era deliciosa, però que a l'altra riba del Mediterrani fan una cassola (cacciucco) de peix diferent, però igual de bona, i a mi aquell dia em va arribar fa tres dies. La italianització del meu ésser entrava, ja, en una fase avançada.


Tortelli lucchese al ragú toscana amb la recepta del restaurant Raffaelli. (Alex Froloff)

Dia 3: Bacaro i la tesi que Venècia no és d'aquest món

Hi ha ciutats inventades que simulen ser allò que van ser, com per exemple Carcassona. N'hi ha d'altres que simulen allò que mai no seran, com Empuriabrava. N'hi ha una, però, que és allò que cap altra ciutat podrà ser mai: Venècia. Si la ciutat dels canals és diferent de tot no és només perquè tingui aigua per tot arreu, sinó perquè és un parc temàtic -com totes les capitals turístiques del món-, però habitat per persones normals, que treballen fent coses normals, compren coses normals i mengen coses normals. Amb el mateix esperit singular, Bacaro (c/Jerusalem, 6) és també un italià diferent dels altres italians. Principalment perquè tècnicament, més que italià, és un restaurant vènet on es menja la cuina de la zona de Venècia i traspua una familiaritat tan gran que et fa sentir vènet també durant una estona. Marco Lecis i Maurizio de Vei són els dos comandants d'aquesta osteria que deu el seu nom a Bacus, déu del vi, segurament per això la selecció de vins és excel·lent. De fet, va ser allà, gaudint d'un rissotto al nero di sepia més majestuós que la basílica de Santa Maria della Salute, quan vaig acabar de fer el clec definitiu a la meva particular mutació. Si Venècia era per a Thomas Mann sinònim de mort i decadència, per a mi va ser també sinònim de mort, però d'una altra mort: la d'algú que un dia va ser penedesenc, que s'havia criat bevent cava fins i tot per esmorzar i que una nit, concretament la del 16 de setembre de 2021, va dir en veu alta que el prosecco de Valdobbiadene era deliciós. Després d'això, era evident que la meva metamorfosi era imparable. "Jo és un altre", que va dir Rimbaud. En efecte, per art de màgia, després d'acabar-me el bacallà alla vicentina vaig començar a parlar un italià normatiu perfecte digne d'un presentador de la RAI i no només vaig marxar dient "ciao", sinó que vaig notar que la italianitat en mi era ja com l'acqua alta: natural, lògica i imparable. Lògicament, vaig agafar un taxi a la Rambla i en comptes de demanar-li que em portés a Via Laietana a l'altura de Correus, vaig dir-li "gondoliere, portami a casa".


Rissotto al nero di sepia del restaurant vènet Bacaro. (Alex Froloff)

Dia 4: Can Sardi, l'illa de Sardenya dins la península de la Barceloneta

Vaig arribar a Can Sardi (c/Pepe Rubianes, 25) conduint ja la meva flamant Aprilia, amb ulleres de sol Carrera, una camisa arrapada pròpia d'un milanès acostumat a viure entre les bambolines de la moda, uns pantalons de segona mà que podrien haver estat de Pier Paolo Pasolini i una cançó de Paolo Conte als auriculars del mòbil. Si Pepe Rubianes era un català nascut a Galícia, jo també havia esdevingut, indubtablement, un italià nascut a Catalunya. Un italià més en aquesta Barcelona on és més fàcil trobar italians que algú de la Garrotxa, certament. Oblidava, però, que si alguna cosa té Sardenya és una identitat pròpia que la fa un dels territoris menys italians d'Itàlia. Fins feia pocs dies, per mi Sardenya era l'illa on hi ha L'Alguer, la ciutat més catalana d'ultramar, i de sobte vaig comprendre que Sardenya és molt més que això i que tenir 33 anys i no haver tastat mai la fregola sarda amb cloïsses i bottarga era indigne d'un italianòfil convertit en italià: la fregola és una pasta de sèmola de la mida d'un pèsol, i la bottarga sarda és la botàriga catalana o la garrofeta valenciana, és a dir, un conjunt d'ous de peixos assecats i assaonats. Un esclat intens de mar al paladar, vaja, com si tota Sardenya visqués no només dins un restaurant de la Barceloneta, sinó dins el petit espai de la teva forquilla. Acabar el recorregut a prop del mar és bonic i poètic a la vegada, vaig pensar, ja que si una nova vida ha de començar, sempre és millor iniciar-la amb un horitzó a la vista. De sobte tot és nou i estrany, com la seada amb mel i reducció de mirto, un postre no apte per a diabètics i que és un bolet de sèmola fregit, farcit de formatge pecorino i amb un toc de llimona, mel i mirto. 


Els culurgione amb salsa, la bottarga i la seada amb mel de Can Sardi, en homenatge a la Bomba de la Barceloneta. (Alex Froloff)

Els sards diuen que no són italians, els de la Barceloneta diuen que no són de Barcelona i jo, que des de feia dos dies ja tenia una foto de Giorgio Chiellini aixecant el trofeu de l'Eurocopa 2020 guanyada per Itàlia aquest estiu com a fons de pantalla del mòbil, vaig acabar el meu periple d'una setmana descobrint la gastronomia regional italiana dient que no em deia Pep, sinó Giuseppe, però que els amics em deien Jeppino. Ara ElNacional.cat té el primer articulista internacional de la plantilla, al CAP em demanen la targeta sanitària europea per poder-me visitar al metge i la Guàrdia Civil ja no em diu "qué pone en tu DNI", i tot això gràcies al bon menjar. Per algun motiu Goethe va escriure a Viatge a Itàlia que els italians són les persones més caòtiques del món, però que quan s'asseuen a taula s'entenen sempre. Si estàs disposat a entendre't amb la teva nova identitat italianesca i tot el que això comporta, doncs, asseu-t'hi tu també i ja saps què t'hi trobaràs: tens temps fins al 26 de setembre. Ci vediamo presto, alla prossima.