3 novetats editorials que fan venir gana i set de vi (a 150.000 dòlars l’ampolla)

Cada cop que mengem alvocat a casa nostra, ho fem perquè la globalització predadora ens ho permet i ens esperona a fer-ho. Cada cop que M.F.K. Fisher en menjava, ho feia després d’un viatge transoceànic en vaixell per apaivagar la seva fam. La distància és la mateixa; el que canvia és el temps de digestió física i mental. Fisher, gourmanda pionera de les lletres, va posar el privilegi que li atorgava venir de casa bona per menjar-se el món en el sentit més intrínsec. Fent-ho, va marcar les pautes del que esdevindria el bon periodisme gastronòmic: per copsar el que és important, cal aixecar la vista del plat i fixar-te en tot allò que t’envolta. Aquestes memòries estan plenes de moments estel·lars: la cuinera familiar que esquarterà la seva mare amb un ganivet francès, el mariachi trans amb la veu més dolça de tots els bars de Mèxic, o aquell cop que el matrimoni Fisher va haver de dividir-se per entaular feixistes i comunistes per separat durant la II Guerra Mundial. “Quan es parteix el pa i es beu el vi, hi ha una comunió que va més enllà dels nostres cossos”, fa M.F.K. Fisher al prefaci d’El meu jo gastronòmic. “I aquesta és la meva resposta, quan la gent em pregunta: per què escrius sobre la gana, i no sobre guerres o amor”. 

Traducció al català: Alba Dedeu

Segur que hi ha un plat, un de molt concret, al que t’agradaria tornar-hi i no pots. Potser la persona que t’ho va preparar ja no hi és. Potser en recordes el cop de puny, paladar endins, però no el ring on te’l van etzibar: on dimonis era, aquell coi de restaurant? Hisashi Kashiwai sap que la nostàlgia del paladar és, potser, la més poderosa de totes, i a Els misteris de la cuina dels Kamogawa imagina un univers on aquest enyor gastronòmic pot ser satisfet. El llibre el protagonitzen una parella de detectius, pare i filla, que des d’un restaurant amagat a Kyoto atenen a tot aquell qui es trobi a la recerca de l’àpat perdut. Kamogawa Koishi i el seu pare Nagare, un investigador jubilat, entrevisten els seus comensals per dissenyar una recerca, queviures i mercats a través, i en acabat elaborar una reproducció exacta i acurada d’aquell plat que els va fer viure un moment màgic. A banda de funcionar com una novel·la detectivesca, Els misteris de la cuina dels Kamogawa també fa el fet com artefacte reivindicatiu de l’arrel i la tradició: “Així és com es comença a destrossar una cultura, amb les paraules”, diu Koishi a una clienta en un moment de la novel·la. “Si ara tothom comença a parlar de «postres» i ningú hi diu res, que se’n farà dels dolços tradicionals japonesos?”.

Traducció al català: Ismael Funes Aguilera

No tots els articles de Patrick Radden Keefe s’endinsen en el món gastronòmic, però quan l’autor de No diguis res i L’imperi del dolor fica el nas a cellers i subhastes de vins, saps que en farà una de ben grossa. Canalles, que recull 12 peces de l’autor publicades a The New Yorker, obre foc amb Les ampolles de Jefferson, un article d’investigació sobre un col·leccionista fraudulent que va aconseguir entabanar Christopher Forbes en la que seria la subhasta més lucrativa del món del vi: 157.000 dòlars per una ampolla que, suposadament, formava part del celler personal del president Thomas Jefferson. El venedor, Hardy Rodenstock, era un alemany excèntric a qui agradava organitzar fastuoses trobades amb enòlegs i tastos verticals sense fi, on es prohibia als convidats escopir-ne el contingut de les copes: “La història no s’escup”, els renyava Rodenstock, “es beu”. Patrick Radden Keefe segueix la pista de Rodenstock a través del litigi que va mantenir amb ell Bill Koch, un dels seus compradors, i aprofita l'avinentesa per investigar sobre l’auge de les falsificacions vinícoles que, a principis de segle, proliferaren als Estats Units i l’Àsia, però que també van fer estralls a Europa: l’any 2000, les autoritats italianes van confiscar vint mil ampolles de fals Sassicaia, un vi negre de la Toscana molt buscat.

Traducció al català: Ricard Gil