Diuen que el món es divideix entre la gent a qui ens agrada la fruita confitada i la que no, però això és mentida, ja que els primers estem en clara minoria dins la societat i la divisió mai no és cinquanta a cinquanta, sinó noranta a deu, en tot cas. Som pocs, però convençuts. Tant, de fet, que no és fins arribats a l’edat adulta quan descobrim que menjar fruita confitada no és una decisió gustativa, sinó més aviat un acte de militància gastronòmica. Això passa, potser, perquè de totes les mentides que ens crèiem de petits, la fe en què una peça dolça i dura sobre un tortell sigui ‘fruita’ és la que millor aguanta al pas dels anys. Un servidor, per exemple, va descobrir que els Reis no venen d’Orient ni damunt d’un camell als set anys, igual com també vaig aprendre més o menys en aquella època que Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez no eren la mateixa persona, que els nens no neixen gràcies a una cigonya vinguda de París o que allò que es veu des del Tibidabo, en comptes de Mallorca, la majoria de vegades no són més que núvols al fons de l’horitzó.
Hi ha un fotimer de coses que de petits se’ns expliquen a mitges, gairebé com si no fóssim prou intel·ligents encara per comprendre-les del tot i haguéssim de mostrar una fe cega en els nostres familiars, mestres o monitors per tal d’acceptar-les. Sovint se’ns diu que hi ha coses que no són normals però que hem d’esforçar-nos a creure, com per exemple que hi hagi un goril·la blanc vivint Catalunya o que Cerdanyola, contra tot pronòstic, no sigui la capital de la Cerdanya. De totes les realitats aparentment lògiques i certes que amaga la vida, a mi la que més em va costar acceptar de petit és que la peça verda i cruixent dels tortells sigui meló, potser perquè és poc versemblant. Sorprenentment, però, el noranta per cent dels nens s'ho creuen, com també es creuen que el Sugus de color blau sigui de pinya. El que passa és que després, quan es fan grans, es cansen d'aquella fantasia i passen a formar part del noranta per cent d'adults que renega de la fruita confitada. Contra ells, autèntics professionals del haterisme fruticonfitoresc, només resistim un deu per cent de les persones per la senzilla raó que a nosaltres, algun dia, algú ens va explicar de debò què són aquelles tres coses de colors que es mengen: no són una fruita, és veritat. Ni tan sols una fruita cuinada en almívar. "Allò és", ens van dir gairebé en veu baixa, com qui explica un secret, "la representació simbòlica de les tres ofrenes dels Reis al nen Jesús". És a dir, es miri com es miri, joies a les quals cal adorar.
Un tortell amb fruita confitada és una joia
La senyora que va explicar-me l'origen 'màgic' de la fruita confiada no era cap bruixa ni res semblant, només faltaria, sinó la dependenta de la Pastisseria J. Rius de Vilafranca del Penedès. Jo devia tenir cinc o sis anys i recordo que amb el meu avi, cada últim diumenge de mes, dedicàvem el matí a passejar pel mercat dominical dels Monjos. De camí cap al Pla, abans de dinar, fèiem una parada tècnica i imperativa a Vilafranca per comprar el tortell. Hi havia, en tot allò, moltes coses que jo no entenia. Per exemple, per què ell es posava corbata els diumenges, si en teoria era un dia en què no tocava despatxar a la botiga de marcs. Tampoc no comprenia per què les dones del meu poble al mercat dels Monjos li deien "El Corte Inglés del Penedès", si no hi havia escales mecàniques i els venedors no anaven vestits com Eduardo Zaplana, però el que més em costava d'assimilar diumenge rere diumenge era per què al braç de gitano se li diu així, si lògicament no es tracta d'una extremitat de cap persona que té el caló com a llengua pròpia. Potser era per culpa d'aquesta incomprensió semàntica que sempre, des de petit, el tortell -que mon avi anomenava tortellet, fos de la mida que fos- va ser les meves postres preferides quan entràvem a la pastisseria, a aquella hora en què la gent fa cua per recollir el pollastre a l'ast, i davant la vitrina plena de dolços jo només m'havia de limitar a dir si el volia de crema, de trufa o de nata.
Va ser un d'aquells diumenges, segurament abans de Sant Joan, quan en comptes d'un tortell vam haver de comprar una coca i jo, sorprès i sense entendre res, li vaig preguntar a la botiguera per què portava coses de coloraines al damunt si no era Nadal ni havíem de menjar tortell de Reis. Aleshores, apropant-se a mi, aquella bona dona que potser ja és morta va explicar-me que la fruita confitada també es posa a la coca de Sant Joan, per bé que el seu origen radica en els tortells del dia 6 de gener. Aquell migdia vaig aprendre que el verd del meló, el taronja de la taronja i el vermell de la cirera representen els tres regals reials que ses majestats Melcior, Gaspar i Baltasar van ofrenar a Jesucrist recent nascut, i ja des d'aleshores mai més m'he volgut preguntar si realment hi ha alguna engruna real de meló, taronja o cirera en aquestes peces de fruita cuinades amb almívar (aigua i sucre) i dopades amb conservants. Des d'aquell dia, sense preguntes i amb una fe absoluta, senzillament he esdevingut un soldat de la fruita confitada i un defensor a ultrança de la seva presència en tota mena de tortells, coques, pastissos i fins i tot magdalenes, si cal, quan el pressupost escasseja i cal acabar improvisant un pastís d'aniversari comprant al paki de la cantonada perquè se t'ha complicat el dia.
Dels romans a Carles Riba: una teoria
Una altra cosa que aprens quan et fas gran és que si mengem fruita confitada el dia de Reis i el dia de Sant Joan és, en part, perquè fa tres segles els nostres avantpassats romans ja incorporaven fruites macerades amb mel a les coques que es fotien durant les celebracions dels solsticis d'hivern i d'estiu. No va ser fins a segles més tard que els àrabs van passar a cuinar aquella fruita en almívar, però sí que va ser a l'antiga Roma on van agafar el costum d'amagar una fava dins els pastissos de mel, figues i dàtils que compartien amb la família per les saturnals, a l'època de l'any en què ara celebrem Nadal. Amb el pas del temps, aquella fava va deixar de ser símbol de prosperitat i fertilitat per esdevenir, més aviat, tot el contrari. Dos mil·lenis després, precisament enguany la joieria Moner de Vilafranca del Penedès va decidir amagar 10 peces de joieria -joies autèntiques, no simbòliques- dintre de cinc tortells de cal Galí, cal Trens, cal Rius, cal Bertran i cal Parés, que són el particular Basora-Cèsar-Kubala-Moreno-Manchón de les pastisseries vilafranquines. Així doncs, de sobte el signe semiòtic deixava de ser símbol per esdevenir matèria: si dins el tortell de Reis hi ha un anell d'or de 18 quirats, quin sentit té que al damunt hi hagi fruita confitada que simbolitza les joies que els tres Reis van regalar a Jesús?
A l'Autònoma, el meu professor Jaume Aulet va explicar-nos el postsimbolisme de Carles Riba a Tres suites amb una frase que no oblidaré mai: "quan Riba escriu la paraula 'cadira', en realitat no està parlant d'una cadira, sinó d'una cadira", va dir canviant el to de veu i movent les mans, "és a dir: de la idea de cadira, de la seva representació simbòlica dins la nostra ment". Quan el passat 5 de gener els vilafranquins van arribar a fer fins a tres quarts d'hora de cua per comprar un tortell, el que esperaven trobar-hi a dins no era una joia, sinó la idea que els humans tenim d'una joia dins el nostre cap: luxe, elegància i felicitat. Si fa o no fa, és el mateix que em passa a mi quan menjo fruita confitada, però amb la diferència que si m'agrada és, precisament, perquè en valoro la voluntat postsimbolista. És a dir, no existeixen per saciar-nos la gana ni fer més plaent l'acte de menjar unes postres, sinó per recordar-nos el regal de tres personatges màgics d'Orient, per això sempre seran la joia més preuada que pugui tenir mai un tortell de Reis, passi el que passi a la capital del Gran Penedès™.
Ja sé que pocs ho entenen així i tothom es pregunta, més aviat, per què carai els pastissers continuen apostant per la fruita confitada si a ningú no li agrada i la majoria de gent l'acaba llençant a la brossa, però si això passa, si realment algun dia arriba el 6 de gener o el 24 de juny i no tenim perles de color sobre alguna coca, potser els haters de la fruita confitada hauran guanyat la batalla, sí, però el món n'haurà perdut una altra de més important: la de recordar que a la vida, fins i tot quan ens fem grans, és important tenir fe en allò que representa coses que no són per fer front a la certesa que el món no és perfecte, per això la fruita confitada és l'última barricada d'aquella il·lusió innocent que ens permetria creure en el que fos. Fins i tot quan no ho enteníem. Fins i tot, qui sap, quan allò no existia.