Fa uns dies Innovi, el clúster del sector vitivinícola català, va celebrar la Wine Innovation Week, una setmana plena d’activitats, debats i taules rodones per reflexionar sobre el present i el futur del vi a casa nostra. Alguns lectors potser ja sabeu que fa ja 13 anys que no bec alcohol. Ho vaig deixar, radicalment, després d’una borratxera monumental sense cap mena de motiu. Era un sopar amb dues amigues, vam començar amb un parell de cerveses, després tres ampolles de vi i vam acabar amb un (o uns) gintònics. Les amigues no bevien pas massa, de manera que el més probable és que de les tres ampolles de vi, jo me’n begués potser més de dues. L’endemà no em podia llevar i tant les parets de l’habitació com el sostre giraven com una roda de fira. La feina em reclamava i vaig sortir del llit arrossegant-me fins a amorrar-me a l’aixeta de la cuina. Patètica ressaca.
Va ser aquell fatídic matí que vaig decidir que mai més tornaria a beure, "com tantes altres vegades ja has dit", em va etzibar la meva parella. De camí a la feina, el vaig veure. Vaig veure aquell jove brut, despentinat, mig endormiscat, assegut capcot a la cantonada del carrer, escampades al voltant les poques pertinences que tenia, i aquell maleït bric buit de vi barat. Em vaig quedar clavada davant seu i en aquell moment ens vam mirar i em vaig veure reflectida als seus ulls. Aquells joves ulls clars vidriosos em van mostrar el cruel poder destructiu de l’alcohol. I vaig arrencar a plorar. "Mai més, Ada, mai més", em vaig dir.
Fa més de 13 anys que soc abstèmia i cada dia que passa estic més convençuda que és la millor decisió que he pres a la vida.
Per això em va sorprendre tant que em convidessin a una de les taules rodones de la Wine Innovation Week. Primer em va semblar que no era pertinent, però després vaig pensar “què carai, ves-hi, és un repte”. Aplaudeixo la seva valentia i, perquè no, també la meva. Va ser un espai en el qual vaig poder explicar-me bé, que vaig poder completar el vídeo viral en el qual, descontextualitzat, semblava que volia cremar un sector, una cultura, en definitiva, un patrimoni importantíssim del qual hem de vetllar.
A la taula rodona es va parlar de la tendència dels vins baixos en alcohol que, deixa’m dir, em semblen molt encertats, però sobretot es va parlar de la responsabilitat del sector de no banalitzar-ne el consum i, sobretot, d’alertar la població per evitar l’ús de l’alcohol. Aquest darrer punt és, a parer meu, cabdal. Totes les cultures han emprat substàncies alienants que ens elevin puntualment a un estrat superior, allunyat de les obligacions terrenals, per celebrar en comunitat. L’apunt a destacar és que l’ús dels psicotròpics per generar sentiment de pertinença a un grup era puntual, mai periòdic ni sistemàtic.
Ara bé, necessitar emprar substàncies per desenvolupar les activitats quotidianes, això és dependència i aquí tenim un problema. Si et cal beure per relaxar-te, divertir-te, inspirar-te, relacionar-te o el motiu que sigui, el problema és greu perquè l’addicció a l’alcohol no només mata, sinó que impacta virulentament el teu entorn social.
Vi, pa i oli són les tres potes que sustenten la tríada mediterrània
Cal ritualitzar-ne el consum. Vi, pa i oli són les tres potes que sustenten la tríada mediterrània, la base de la nostra cultura. Però no és només la cultura que legitima el sector vitivinícola, sinó que som un país productor de vins i licors de gran qualitat i tradició que genera una pròspera indústria amb un volum d’exportacions molt important. Ritualitzar el consum de vi i licors és una mostra d’admiració a la feina dels elaboradors. Ritualitzar el beure transmet a les noves generacions de consumidors que el vi es gaudeix en companyia complementant un bon àpat. Siguem responsables.