He de confessar que, fins que ens vam fer una mica grans, això de les paneres era un món desconegut, un continent inexplorat. Si més no per al 50% dels signants d’aquesta peça, que no n’havia rebut mai cap. N’havia vist desfilar, sí, i a la pastisseria familiar en feien: pots de neules fetes a casa (i el fart de carregar els neulers que s’havia fet l’Albert), torrons assortits (diuen que el pare Villaró feia els millors torrons de crema cremada d’aquest sector de la Via Làctia) i alguna ampolla de Segura Viudas. Als còmics que devorava —el Tío Vivo, el Pulgarcito o el DDT— l’immortal personatge del Carpanta també les veia passar de llarg, tot salivant d’enveja: per tant, en l’inconscient les associava a les penúries de la postguerra, com aquella tradició de les estrenes (aquella propina nadalenca que es donava al senyor Escudé, el carter, o al senyor Ruiz, el sereno).
Però ens fem grans i, per aquelles coses que té la vida, des de fa uns anys que hem començat a rebre paneres, com aquell que recull carabasses després d’haver-les sembrat i regat amb amor i delicadesa. No amagarem que rebre’n una fa il·lusió especial, sobretot perquè hem crescut pensant que no hi teníem dret, que els Déus les enviaven sempre als altres, o que n’eren beneficiaris els treballadors o col·laboradors d’empreses serioses i pròsperes o d’administracions pròdigues en temps de vaques grasses.
Així, a les portes de Nadal, i quan encara no s’ha acabat el termini reglamentari ja n’han entrat quatre, a casa. Quatre paneres! Ens agradaria que a totes les llars del país la fortuna paneril hagi estat igual de generosa, però molt temem que passa com allò de les estadístiques i els pollastres, que a l’hora de la veritat resulta que no hi ha prou pits per a tothom. Però ens agrada compartir-ho i, per què no, aprofitar per fer una petita reflexió sobre l’estructura i contingut d’aquesta versió contemporània de la banya d’Amaltea —o la cornucòpia.
D’entrada, hi ha un equilibri entre globalitat i particularitat. Per exemple, els torrons solen ser industrials. De bona qualitat, però de productors grans: res a veure amb les quatre caixes de torrons de crema que elaborava el mític Villaró sènior. Les neules, igual. Com les catànies, melmelades, i polvorons (algú ha aconseguit mai menjar-se un polvoró sencer?). En els vins i licors hi ha més diversitat, però poc risc. Rioja, Costers del Segre domesticats. I xampany, sí, xampany: una ampolla de Veuve Clicquot. En els whiskies, poca imaginació: un Chivas Regal. Però cada cop s’imposa més la quota local. Han caigut del cel embotits de cal Jordi, els fenomenals assortits (secallones, donges, bulls de fetge i etcètera) que fa a Ransol, a la parròquia andorrana de Canillo, l’estamariuenc Jordi Planes. Un formatge de l’Abadessa —el Fragua—, amb una navalla de casa Pallarès i una fusta de tallar feta pel Pep Rafanell.
A les paneres hi ha un equilibri entre globalitat i particularitat: els torrons, neules, catànies, melmelades i polvorons són industrials; en els vins i licors hi ha més diversitat, però poc risc.
I la traca final? Els pernils, que són el destacat de les paneres. Bé, són paletes, per ser més precisos. A casa nostra, els pernils són sempre de les potes del darrere. Abans, quan hi havia matança, les potes del davant es destinaven a les honorables llonganisses i fuets, però mai no es convertien en pernils. Ara s’ha d’aprofitar tot i el mercat de Nadal, i ens han caigut del cel dues paletes ibèriques. Ep, que són una cosa seriosa. Sovint pensem en els romans del segle IV, que consideraven els pernils cerdans com una delicatessen, segons consta a l’Edictum de pretiis de l’emperador Dioclecià, del 303, una relació de preus màxims per controlar la inflació, on apareixen les «Pernae optimae sive petasonis Menapicae vel Cerritanae». És a dir: pernils i paletes òptims de Menàpia (regió celta on avui hi ha Flandes) i de la Cerdanya. Durant l’edat moderna, pernils andorrans viatjaven a les corts de Versalles i de Madrid per estovar voluntats d’austríacs i de borbons.
No sabem què ha passat ara perquè Guijuelo i Jabugo ens hagin passat pel davant. No diem la mà per la cara, perquè aquí hi ha pernils digníssims, però hem perdut la pole position. Però aquesta és una altra història. I, de corol·lari, el que ens fa més il·lusió de tot: la panera de carxofes del nostre cunyat, el Pere Martín, pagès del Parc Agrari del Llobregat. Fetes a la brasa, amb un tall de pernill, una copeta de la vídua Clicquot i, en acabat, un ditet de cal Chivas (és el que hi ha) i tenim el cel a tocar.