Ahir, dilluns 10 de juny, va ser un dia rúfol i fresc a Josa. Queia un plugim primaveral, i hi havia tot de bromes arrapades al Cadinell, el cim que domina el paisatge de la vall. El dia de l’àgape. Els antics cristians, sí, aquells que s’amagaven a les catacombes i eren devorats per les feres al Coliseum per la mala bava de l’emperador Dioclecià, feien servir aquesta la paraula —un antic terme grec (ἀγάπη)— per designar els àpats de la col·lectivitat dels creients, que estaven amarats d’amor fratern. Com una costellada, vaja, però protegida per un vernís d’espiritualitat. I això va passar a Josa, un dels pobles més bonics del món, a la solana del Cadí, bressol dels bel·licosos senyors de Josa, càtars confessos, i també de la besàvia del Villaró, la trementinaria Maria Puig Pallerola, de cal Farràs.
Doncs sí, ahir vam fer un àgape a Josa. Rebobinem una mica per tenir el context necessari. La Montse Ferrer és una embolicaire professional. Si no fos perquè la Nokia ja té l’eslògan registrat i més que amortitzat, diríem que és una connecting people de manual. Fa uns mesos, va aconseguir que es trobessin a la borda del Camader d’Estamariu Diego Alías i Martí Gozalbo, xef i cap de cuina (respectivament) del mític Ca l’Amador de Josa, amb el no menys mític cuiner Mariano Gonzalbo, de Lo Paller del Cóc de Surp. Alías i Gonzalbo no es coneixien (Gozalbo i Gonzalbo sí) i es van trobar a l’amable muntanya de l’Urgellet, a mitjan camí entre la vall d’Àssua i la de Lavansa. D’aquest encontre, amb un dinar que recordarem tota la vida, en va sorgir l’espurna que ha quallat aquest dilluns a Josa: un dinar fet a mitges entre els genis de Josa i de Surp. Aquesta va ser l’excepcionalitat de la cosa: una convocatòria entre amics, al voltant d’una gran taula, una manifestació de transversalitat pirinenca.
No faré l’espòiler de què vam menjar —brutal, tot— i el que vam beure, exquisit. Algú va dir que el dinar va ser una epifania, segons la definició, «una experiència d’una percepció sobtada i sorprenent». D’això se’n cuidarà sens dubte l’amic i col·lega Víctor Antich aquí mateix, no sabem si demà o la setmana entrant. Entre bombers hi ha la llei no escrita, que no hem de trepitjar-nos la mànega i ningú millor que ell per fer-ne la crònica detallada, amb pèls i senyals.
En el fons, va ser un acte d’afirmació del país de la muntanya. És difícil anar de Surp a Josa. Has de baixar fins a Rialp, passar per Sort, enfilar-te pel cantó per l'N-260 —la nostra particular ruta 66—, baixar cap a la vall del Segre, pujar fins a la Seu, travessar el Segre per la Palanca, pujar per la carretera del Ges fins a la Trava, arribar al coll de Bancs, la porta de la vall de Lavansa, després tirar cap a l’esquerra cap a Fórnols i Cornellana, baixar fins a Tuixén i remuntar sis quilòmetres de vall fins a Josa.
Però això no va ser cap obstacle. Ens hi vam trobar pallaresos, alturgellencs, andorrans, cerdans —l’entusiasta Pere Pujol del Molí de Ger, formatger, responsable autor d’un dels grans formatges blaus del planeta—, solsonins, bagencs, en un acte sense discursos ni cerimònies, perquè no calien ni consignes ni declaracions buides de contingut. La terra necessita gent, però sobretot necessita amor i protecció del talent. Només de ser-hi ja n’hi havia prou: confiança en la gent, en el país, en el producte i en els productors. No és cap coincidència, a Surp —vint-i-tres habitants— hi ha la formatgeria casa Mateu, i a Josa —set habitants— la del Serrat Gros, la que va obrir el camí fa molts anys a Ossera, amb l’Eulàlia Torra, i que ara porten la Mercè Lagrava i el Raül Alcaraz. Entre Surp i Josa, entre formatge i formatge, entre muntanyes i muntanyes, un país ple de possibilitats i d’emprenedors que toquen de peus a terra, a l’espera de l’apoteosi —tercer terme grec en un article, ja l’últim perquè això, amics, es va acabant. Vam tancar el dinar a la fresca, cafès, gintònics i alguns cohibas encesos, com els calumets amb què els indis americans fumaven la pau. Un brindis final, el que sempre queda bé perquè és una gran veritat i tothom, en un moment o altre de l’existència, s’hi veu reflectit: A la salut dels tiradors que l’erren. Tot —esperem-ho— anirà bé.