Explica la història que el 1956, per celebrar la victòria de l’Athlètic Club de Bilbao, a la Cerveseria Madrid, a València, una colla de bilbaïns van demanar “Aigua de Bilbao”, referint-se al millor xampany de la cerveseria, perquè l’ocasió s’ho mereixia. L’amo, en Constante Gil, els va reptar a tastar el que va anomenar espontàniament “Aigua de València”.
L'Aigua de València: un còctel històric
Naixia així un dels còctels més cèlebres del país, emblema nacional, que s’ha estès a tots els bars de València i fins i tot n’ha sorgit una versió industrial. La recepta original inclou suc de taronja natural (de taronges valencianes i de temporada, per descomptat), cava, ginebra, vodka, gel i sucre. S’ha de servir en gerra, ben fred i remenar abans de ser servit. Es pren en copa Pompadour, que és aquella copa amb forma de mamella de dama de quan bevíem xampany semi.
Aquesta era l’aigua de València que tots coneixíem, però des de fa més d’una setmana l’aigua de València no és aquesta bondat de còctel, sinó la maldat d’un temporal inesperat, de magnituds inimaginables i de conseqüències incalculablement devastadores. Avui, l’aigua de València té un altre significat, absolutament allunyat a les victòries i a la felicitat. Els aiguats del dia 29 d’octubre s’han cobrat nombroses víctimes, destrucció de pobles, importants pèrdues materials i afectacions greus al comerç, la indústria i l’agricultura. I el conreu més important de la zona de València és la taronja necessària per elaborar la famosa Aigua de València. Una mena de rodolí macabre que només té la melodia de la mort i la desolació.
Acotxats al sofà de casa rebem imatges terribles de veïns desesperats i superats; imatges de carrers monocroms, de color de fang tossut que tot ho volia cobrir; imatges de muntanyes de cotxes a l’estil Mecanoscrit del Segon Origen; imatges de mobles amuntegats com si es tractés d’uns encants apocalíptics.
Els aiguats del dia 29 d’octubre s’han cobrat nombroses víctimes, destrucció de pobles, importants pèrdues materials i afectacions greus al comerç, la indústria i l’agricultura. I el conreu més important de la zona de València és la taronja necessària per elaborar la famosa Aigua de València. Una mena de rodolí macabre que només té la melodia de la mort i la desolació
Cada fotografia impacta més, i és més dolorós fins a no poder més, decidir actuar aixecant el cul del sofà, agafar pala i escombra i fer els quilòmetres que calguin per donar un cop de mà als veïns que, de fet, som nosaltres. La riuada de solidaritat que va envair el País Valencià el cap de setmana passat va gairebé col·lapsar la zona. Cert és que van ser braços i cames imprescindibles per aclarir els carrers del llot persistent, però el que realment va ajudar els damnificats va ser el bàlsam de l’escalf humà.
Quan ho perds tot el que et cal és, en aquest ordre: una abraçada, un got d’aigua i un plat calent. I això els cuiners ho saben. Ricard Camarena - el xef local, estrellat i compromès amb la sostenibilitat mediambiental - es va mobilitzar immediatament i l’endemà del desastre enviava milers de croquetes, quilos de mandonguilles i tones de macarrons a les zones més castigades per la DANA. Amb la celeritat que el caracteritza, la fundació creada per José Andrés, WCK (World Central Kitchen) ha creat cuines de campanya per donar cobertura alimentària immediata.
El poble salva el poble. València necessita escalf i mandonguilles, sí, però a partir d’ara necessita diners. És el moment d’exigir a les administracions que actuïn amb ajudes econòmiques urgents. I és el moment de recordar-los i recordar-nos que els impostos han de servir per a aquesta solidaritat estructurada. Mentrestant aquestes ajudes no arriben, el poble salva el poble i s’han endegat múltiples iniciatives recaptatòries per reconstruir les llars. Però no dormirem tranquils fins que no salvem el comerç, la indústria i els tarongers per a tornar a elaborar l’estimada Aigua de València.