Embafada, estic, de Sant Valentí. Recordar-nos que hem d’estimar a qui t’acompanya a la vida no és mai sobrer i en un món on la intolerància i l’exigència passen per davant de tot, promoure l’amor és sempre un bàlsam. Però l’amor impostat, imposat i importat de les tradicions anglosaxones és una estratègia comercial que apunta més a la butxaca que als sentiments.
Generalitzar és garantia d’enfangar-te fins al nas en un jardí de carnívores, però hem vingut a jugar i poc m’equivocaré si afirmo que als qui fa dècades que convivim amb la mateixa parella la ximpleria del Sant Valentí ens produeix un rebuig proper al fàstic perquè el company de vida és més un company de deures que de passions. En Cupido, però, a nosaltres ni ens veu. Aquesta no és pas la festa de l’amor, és la de les temperatures altes i el desfici dels qui tot just s’estan coneixent. Els angelets saben que l’objectiu fàcil, les víctimes, de les seves fletxes són els qui avui estan descobrint trets curiosos i simpàtics del caràcter de l’enamorat; els mateixos trets curiosos i simpàtics que en un futur molt proper seran defectes insalvables que faran esclatar pels aires la relació.
Aquest jardí de carnívores al qual m’he endinsat perillosament m’està desviant del que avui vull parlar. L’avinentesa de Sant Valentí és magnífica per defensar que l’amor és l’ingredient fonamental de la cuina. I no em refereixo a aquella frase que ens deien les mares quan totes érem unes tradwives sense alternativa: “Als homes se’ls conquereix amb estratagemes, però se’ls conserva per l’estómac”. Quan parlo d’amor al plat no parlo de subjugació, de submissió ni de deures maritals, parlo d’estimar i d’estimar-te.
La cuina és un idioma universal que sense paraules ens permet dir “t’estimo”. Sí, m’ha sortit molt cursi, ho sé. Ho rellegeixo i em venen basques, però no soc immune a l’empastifada de cupidos i també tinc el meu petit cor. És un idioma universal que entendrà no només a qui vols endur-te’n al paller, sinó tots per als qui cuines. És una mostra d’amor i de respecte a les persones, als productors, als aliments, a les coses ben fetes i, sobretot, a tu mateix.
La cuina és un idioma universal que sense paraules ens permet dir t’estimo i l'amor al plat no significa submissió ni de deures maritals, sinó estimar i estimar-se
Ens alimentem per viure, per nodrir-nos i fer funcionar l’organisme. L’aliment és la gasolina que dona energia a la màquina que som. Però resulta que els humans no som només éssers funcionals, sinó, precisament, tot el contrari. Som un conglomerat de circumstàncies no mecàniques. Som molt estranys. No sé què passa pel cervell d’una formiga, però, des dels albors de la història, no fa altra cosa que el que li dicta la natura. Les persones necessitem hidrats, proteïnes i vitamines per viure, però encara necessitem més autoafirmació, estima, tribu, cultura, coneixements, estímuls i motivacions.
I és aquí on entra la cuina. Si només ens calgués aliment per viure, no menjaríem en comunitat, ja no ens caldrien aliments de la natura, però, sobretot, no ens caldria cuinar. Ho resoldríem amb complexos nutricionals que ens garantirien els nutrients necessaris i ens farien estalviar temps. De fet, així ho fem. Quan anem de cara barraca obrim un Yatekomo escalfat al microones i l’absorbim davant l’ordinador. És la manera d’estalviar temps. Tècnicament, també ens nodrim, però ens morim de pena. En l’acció de menjar sense pensar-hi, només per omplir el pap, hi falta tot el que ens dona vida. Falta litúrgia, falta motivació, falten tots els significats de l’alimentació i, sobretot, falta amor per a un mateix.
La principal motivació per la qual cuinem és per compartir taula amb els qui estimem. Encara que sigui perquè t’estimes tant o tan poc que necessites la cuina per reforçar el teu ego. Ah, i als qui celebren Sant Valentí amb un sopar a la llum de les espelmes amb el Kenny G de fons, els podeu servir menjar de plàstic, d’aquell dels aparadors dels restaurants asiàtics. Ni se n’adonaran. Els sobra amor i els falten llençols.