El passat 1 març, només una setmana després de l'inici de la guerra a Ucraïna, se celebrava a la suite Royal de l'hotel Mandarin Oriental de Madrid un sopar per a dues persones valorat en 300.000 mil euros. Els afortunats? L'actor Robert de Niro i la seva acompanyant, qui, per cert, és accionista de la cadena d'hotels gastronòmics Nobu Hospitality, amb un establiment a la renovada Torre Catalunya de la ciutat comtal. Bé, reconec que la notícia em agafar desprevingut i que la meva primera reacció va ser titllar d'animalada aquell àpat. Com era possible que amb el primer milió de refugiats ja a Polònia —i ja en van 4— i l'ombra de la fam estenent-se ràpidament pel territori ucraïnès, a algú se li acudís destinar aquesta morterada de diners a embotir dos estómacs quan la suma serviria per alimentar milers de boques famèliques? Indubtablement, hi havia alguna cosa que em perdia; però no va ser fins a descobrir la cara d'en Joan Roca entre els responsables d'aquell banquet que vaig respirar tranquil. Si alguna cosa vaig aprendre durant els anys que vaig treballar per a ell, és que l'alta cuina, com a mínim la que es practica a casa seva, no val allò que el client està disposat a pagar, sinó allò que realment costa. Aleshores, si en Joan, juntament amb en Quique Dacosta, en Martin Berasategui, en José Andrés i l'argentí Mauro Colagreco (del restaurant francès Mirazur) havia firmat aquell menú, em quedava clar que això dels tres-cents mil euros ho havia d'agafar amb pinces. I, efectivament, no anava desencaminat: tot plegat no era més que un desafortunat reclam publicitari.
“Encara que em tregui el barret amb tota la campanya, és un fet que el titular va arribar en un mal moment”
(D'esquerra a dreta: Quique Dacosta, Joan Roca, Martin Berasategui, Mauro Colagreco i Carles Tejedor / Foto: Madrid Fusión)
Tot aquest enrenou va començar ara fa un any quan l'organització de la fira Madrid Fusión Alimentos de España, de la mà de l'agència Leo Burnett Madrid, va llançar una campanya per convèncer l'actor Robert de Niro de ser la imatge de l'esdeveniment del 2022. La ruta per aconseguir-ho, però, havia de ser tan original que ni l'actor pogués negar-s'hi ni deixés indiferent a ningú. I el cert és que van aconseguir-ho. A través d'un vídeo penjat a internet que no va tardar a viralitzar-se fins a arribar al mateix actor, el suposat advocat de Madrid Fusión li donava 48 hores per decidir si volia esdevenir la imatge de l'esdeveniment a canvi, únicament (i amb això vull dir sense cap altra retribució econòmica o material), 'del menú degustació més exclusiu mai elaborat'. La resposta de De Niro, tot i que va arribar a les 72 hores, va ser contundent: 'I'm in, of course I'm in!' (accepto la invitació, per descomptat que si!). I a partir d’aquí, la resta de la història ja la coneixeu. Ara bé, i els 300.000 euros? D'entrada, voldria comentar que el menjar en qüestió, un total de 16 passos a base de pernil ibèric de bellota, formatge, gamba vermella, angules, pèsols de llàgrima, cocotxes, tòfona, caviar o llet d'ovella ripollesa, juntament amb una gran selecció de vins (com un Vega Sicília Único de 1989 o un López d'Heredia Viña Tondonia Blanco Gran Reserva 1964), a penes sumaven uns pocs milers d'euros. De fet, el més car del sopar va ser, irònicament, l'emplaçament escollit: només la nit a la suite Royal de l'hotel madrileny costa vint mil euros (+ IVA). Així doncs, d'on surten els, posem, 275.000 euros que manquen per assolir l'estrepitosa xifra de l'àpat més car de la història’?
(En Robert de Niro demostrant els seus dots de tallador de pernil / Foto: Madrid Fusión)
La resposta a aquesta pregunta és més senzilla del que sembla. Ras i curt, 300.000 mil euros és l'hipotètic 'catxé' de l'actor per a una acció d'aquestes característiques. És a dir, que en el moment que l'actor promociona l'esdeveniment a canvi d'un àpat, l'àpat passa a costar la suposada remuneració de l'actor. Tan obvi com això. Tanmateix, encara que em tregui el barret amb tota la campanya, és un fet que el titular va arribar en un mal moment. I el més paradoxal de tot és que el xef José Andrés, ànima de la fundació World Central Kitchen, ni tan sols va participar físicament en el sopar (la qual cosa va delegar al cuiner Carles Tejedor) per estar, justament, a la frontera d'Ucraïna entregant aliments als refugiats. En qualsevol cas, la cosa va anar d'aquesta manera i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Això no obstant, el tema no s'acaba aquí. Vull dir, més enllà de l'àpat més car del món, que per la mateixa regla de tres hauria de ser aquell que prepari Elon Musk si considerem que guanya 21.000 euros per minut (per tant, uns espaguetis preparats per ell costarien uns 500.000 mil euros), em pregunto si el de Madrid no ha sigut en realitat l'àpat més barat de la història. Vull dir, que un sopar com aquest no li costés ni un duro al Robert de Niro... ell que està acostumat a pagar, com qualsevol altre, per allò que demana als restaurants... això sí que em sembla un negoci rodó.