Aquest diumenge és el dia de la mona – a Catalunya – i el dia del conill – en la cultura anglosaxona –. Per als qui no n’esteu al cas, el conill de Pasqua és el personatge màgic que visita els nens de les famílies i els deixa cistells d’ous de xocolata pintats de coloraines i altres llepolies i petits regals. Vindria a ser el Pare Noel de la primavera, vaja.

🍫 Com fer ous de Pasqua de xocolata casolans amb nens i que quedin perfectes
 

Com que les fronteres culturals es van diluint i els regals agraden a tots els nens del món, aquest conillet és present cada vegada més a les nostres contrades. Potser encara no és molt generós i no ens porta gaire cosa, però ja fa anys que, en forma de xocolata, presideix algunes mones de mantega acompanyat de pollets i plomes. El meu fillol em va preguntar per què al seu pastís hi havia pollets i conills, però no hi havia cap mona si, precisament, l’anomenem mona. Comprendreu que davant preguntes tan complexes canviés de tema i esquivés la resposta. Hi ha nens que raonen més que tota una cultura.

Potser encara no és molt generós i no ens porta gaire cosa, però ja fa anys que, en forma de xocolata, presideix algunes mones de mantega acompanyat de pollets i plomes

Expliquen que l’origen del màgic conill generós és pagà i el que se celebra és el ressorgiment de la vida. No és pas casual que el símbol de la fertilitat sigui un conill, tots sabem que crien més que una conilla. El conill és procreador per naturalesa i a les nostres latituds s’hi troba la mar de bé, no debades, Hispània – el pretèrit nom d’Espanya – és una evolució del nom fenici I-Spn-ya que significa Terra de Conills.

Però tanta resurrecció està fent antipàtic aquest entremaliat orelles llargues. Els pagesos n’estan tips, que destrossin els camps, i els llencen sense compassió contra el Departament d’Acció Climàtica. Ara són una plaga. No és que procreïn més que abans, és que ja no està permès caçar-los i cada cop se’n mengen menys.

Una plaga és el desequilibri de l’espècie segons el criteri dels humans. Una plaga és excés d’individus. Les espècies estan encantades de ser molts, així són més forts, però a nosaltres tantes orelles ens enutja. L’excés d’individus significa haver-se de repartir els recursos, el menjar, i la gana fa perdre la por al perill i a ficar-se allà on no ets benvingut.

La cadena tròfica és l’economia circular perfecta: ens mengem uns als altres i anem equilibrant les espècies. El problema no és de les desfermades conilles, el problema és que ja no mengem conill... o ja no en mengem tant com abans.

La davallada del consum és el resultat de la suma de diverses causes. Preu per preu, el pollastre atipa més, té més rendiment al plat, és més habitual trobar-lo a les botigues, és més còmode de cuinar i és més comú a totes les cultures. De fet, els anglosaxons no mengen conill perquè, entre altres raons, és un animal simpàtic, dòcil i, per tant, no és rar que sigui la mascota de la família.

Som molt influenciables als costums dels americans i anglesos, tant que cada vegada tenim més conills com a mascota i els apriorismes culturals no permeten menjar mascotes. En el “Llibre del Coch” del Mestre Robert de Nola, escrit al s. XV, hi trobem maneres de cuinar gat. Era una carn apreciada i comú a les taules dels benestants, però d’ençà que els gats es diuen misha han desaparegut de les cassoles. I les mascotes no es mengen perquè deixen de ser animals: les humanitzem, tenen nom, les vestim, els comprem joguines i els fem una pàgina d’Instagram. Menjar-se una mascota és menjar-se un membre de la família, és gairebé canibalisme.

La cultura tampoc ens permet menjar plagues. Les associem a la brutícia i a la desesperació. Mal averany per a la cunicultura, perquè els conills responen actualment a les dues condicions: mascota i plaga.

Per cert, l’altre dia vaig veure una parella de conills al parc, al bell mig de Barcelona. Deien que eren mascotes abandonades quan la família s’havia cansat de cuidar-les. A propòsit d'això, desitjant que el conillet de Pasqua us porti força ous de xocolata, m’acomiado prest perquè haig d’anar a remenar el conill a la xocolata que tinc a la cassola.