A principis d’any, els gurús de tots els sectors prediuen cap a on aniran les tendències d’enguany. Ja no ens acontentem a dictaminar que la proteïna del futur són els insectes, sinó que anem al detall i ens aventurem a assegurar que les croquetes tenen els dies comptats. Bé, ja us avanço que aquesta és una predicció fallida perquè continuarem menjant croquetes com si no haguéssim superat la fase anal, encara que sigui només en la intimitat i fent-nos perdonar perquè, total, ningú no ens veu.
Escolto a Salvador Garcia-Arbós (que és una persona que cal escoltar) que el que ens espera enguany als restaurants és l’augment de la cinquena gamma (que significa que compren el pollastre rostit, les croquetes fetes i el cheesecake de catàleg) i que davallarà el consum d’alcohol. Però la tendència més avassalladora és l’auge de la cuina catalana. Sembla que sí, que finalment hem descobert que el més trencador és que els restaurants cuinem fricandó. Ja ho diuen: “L’exotisme del que és local”.
Hem viscut tres dècades d’enlluernament amb les cuines foranes i quan tots tenim el rebost curull de llet de coco, salsa Hoisin, ají i alga Nori, això ja no mola i hem d’anar a casa els avis a rescatar el morter que la iaia té al rebedor per guardar la xavalla, les claus i totes aquelles quincalles que no saps mai on desar. Tornen les picades, els sofregits i el xup-xup. Per fi, el pa tornarà a les taules i podrem sucar la resta de la salsa desacomplexadament i sense que ningú ens titlli de cavernícoles penjats dalt la muntanya vestits amb camisa de quadres i sarró. Tenim via lliure per aixecar el porró i fer aquell soroll amb la cullera tan reconfortant d’esquerdar la crosta dolça de la crema cremada. Haurem de reaprendre a escriure carquinyoli, deixatarem els ous i xiuxiuejarem el tiroliro per saber la quantitat d’oli del pa amb tomàquet.
Sembla que sí, que finalment hem descobert que el més trencador és que els restaurants cuinem fricandó. Ja ho diuen: “L’exotisme del que és local”. Tornen les picades, els sofregits, el xup-xup i el poder sucar amb pa la salsa desacomplexadament
Tot torna. Però en aquest cas direm que “per sort”, perquè la cuina tradicional és la millor estratègia per alimentar-nos de manera sostenible en un context d’emergència climàtica. De la corrua d’articles que he escrit en aquest mitjà, un de cada dos he esmentat la necessitat de retornar a la sensatesa de la cuina tradicional perquè és la manera més senzilla i efectiva d’impactar positivament econòmica, social i mediambiental. També he dit a tots els articles que he escrit que tant m’és si em repeteixo més que l’all, perquè és del tot necessari que deixem d’omplir el nostre cistell amb aliments suposadament saludables com l’alvocat, el mango i la xia. Són bons, sí; són saludables, també. Però som l'única espècie que esmerça més energia en el transport que la que obté de la ingesta de l’aliment. És a dir, un kiwi ens aporta 100 quilocalories, però ha gastat un volum de combustibles fòssils descomunal, tant en la seva conservació refrigerada per tal que ens arribi en condicions òptimes com en el transport des de terres llunyanes.
Per tant, com deia, no em cansaré de repetir mil vegades que el més sensat és optar sempre pel producte local i la cuina tradicional perquè és una guia ben fàcil. Ara bé, la dels restaurants no és pas el model de cuina tradicional que hem de seguir perquè no és ni la més saludable ni la més sostenible. Als restaurants s’hi va a menjar ocasionalment i la cuina del restaurant ha de ser la de l’excepcionalitat, la de festa. És una cuina d’hores de cocció, amb força ingredients i de factura alta. Això no vol dir que la de casa hagi de ser pobre, ni deixada ni poc saborosa, sinó que ha de ser alegre, que vetlli per una dieta equilibrada i que no ens desequilibri la butxaca.
En definitiva, que el lector no interpreti que la cuina tradicional significa que s’ha de menjar diàriament bacallà a la llauna, espatlla de xai rostida o fricandó amb moixernons. Quan parlem de cuina tradicional a casa ens referim a arròs amb coses, retallons amb patates, verdures amb pessics i sopa al minut. Aquesta cuina quotidiana és la que realment importa i no la trobarem ni als restaurants ni als llibres de cuina. Cerquem-la a la memòria.