Soca-rel: autèntica paella cuinada al foc de sarment en aquest restaurant singular a la Costa Brava

Trobar una bona paella a la Costa Brava durant els mesos d’estiu pot esdevenir una tasca difícil si no saps on vas. Amb una mica de vista és relativament senzill salvar els mobles si el que desitges és un tall de carn o una mica de peix, a qualsevol restaurant les amanides et sortiran per les orelles, així com els tàrtars, les croquetes, les anxoves o el pernil ibèric, però si el que et ve de gust és un bon arròs perquè estàs cansat de cuines avorrides i repetitives et desitjo sort i que els déus t’acompanyin.
Recordo l’antològic arròs de muntanya de Cal Butxaca de Castellbó que ens cruspíem el dissabte de Festa Major amb tota la família, el de l’Era del Julià a Arcabell cuinat amb gas, però acabat al forn de llenya i també la paella multitudinària que cuinen el Carlos i l’Alain per a tot el poble, a la Bretanya, cada quinze d’agost; tots tres arrossos estan cuinats amb foc de llenya. Doncs bé, un arròs que ben segur recordaré molt temps és el que hem tastat aquests dies al restaurant Soca-rel del Jordi Garrido a Llofriu.

El Jordi és nascut a Xàtiva i després d’estudiar a l’Escola d’Hostaleria de Castelló i a la Joviat de Manresa, va treballar a cuines tan prestigioses com la de Martín Berasategui o del Neichel, i va obrir més tard el Portal Fosc a Xàtiva i va combinar la seva passió per la cuina amb la feina de presentador al programa “Cartes en Joc” de la televisió valenciana. Entre els premis més sonats, en Jordi ha estat finalista revelació al Madrid Fusión i millor cuiner revelació de la Comunitat Valenciana. Actualment, el Jordi ens delecta tot l’any al Soca-rel oferint-nos la seva cuina de barraca, segons resa el seu compte d’Instagram, on les paelles i els arrossos cuinats amb foc de sarments són els protagonistes  indiscutibles de la carta.

Arribem al Soca-rel amb un sol de mil dimonis, estem a trenta-tres graus, és una finca tocant a Llofriu rodejada d’arbres on una gran terrassa amb para-sols i ventiladors et donen la benvinguda,  l’espai és agradable i l’ambient, de barraca. Veig un parell de barres des d’on coordinen tot el festival, sala i cuina, domant el foc, el Joey Allas suant com una mala cosa i bufador en mà avivant els sarments a sobre dels quals llueixen cinc paelles ben llustroses fent xup-xup, dedicant-los una atenció constant, mentre d’altres fora del foc esperen el seu torn. Si a la terrassa fa calor, davant el foc és un infern, però ells com si res, amb una precisió matemàtica van omplint paelles amb diferents ingredients, cuinant-les i retirant-les en no més de quinze minuts, és un no parar digne de veure. 

Buidem unes cerveses i demanem unes altres perquè la canícula colla de valent. Demanem uns primers fresquets, una amanida de tomata de Llofriu, que trobem excepcional, també un Bacallà esqueixat, verdures de temporada al caliu, escarola i dos romescos i una Ensaladilla russa a l’estil d’Alacant de sípia amb maionesa cítrica.

Omplim (i buidem) les copes amb un Albariño de les Ries Baixes de nom Desconcierto, és un vi excel·lent, fresc i suau però potent en boca.
És el torn de L’arròs de peix de roca amb sípia, calamar, i gamba vermella, hi ha quòrum a la taula en el fet que estem davant d’una veritable obra d’art, poca cosa més us puc afegir, igual que la Paella valenciana amb conill, pollastre, cargols, mongeta verda i garrofó, la perfecció de la tècnica ancestral del domini del foc va de la maneta amb el producte oferint així una de les millors paelles que he tastat mai.

Si Josep Pla s’aixequés de la tomba a Llofriu on està enterrat i s’apropés al Soca-rel a tastar la paella potser no es preguntaria com va fer en el seu llibre El que hem menjat:  “És que algú ha menjat mai —excloent, és clar, les cases particulars, naturalment inaccessibles— una paella realment arrodonida i acabada, fora dels límits de l’antic Regne de València?"  

Les postres són delicioses, un Cheesecake de te matcha amb recuit, uns Fruits del bosc, gelat de gerds, mel i mató, però especialment el Xuixo de crema fet a casa a la brasa amb gelat.

Ens acomiadem del Jordi i del seu equip i marxem contents d’haver descobert aquest indret al mig de la Costa Brava on cuinen quelcom tan senzill i alhora tan difícil com una paella.  Fins la propera.