La Leocadia Montes va obrir el Bar Leo a la Barceloneta fa 46 anys. Ella, com tants d’altres, va venir de Granada quan era jove per guanyar-se la vida i va treballar molts anys als antics xiringuitos de la Barceloneta, època de la qual guarda molt bons records; era una altra Barcelona, m’explica. Després de casar-se, va tenir l’oportunitat de comprar el local, que llavors era una granja on servien esmorzars i, tan bon punt va obrir, va capgirar el negoci convertint-lo en el que és ara, un bar on fer unes canyes i unes tapes amb el millor ambient del barri. Un lloc on vas una vegada, repeteixes i repeteixes, i no em preguntis per què, és fàcil entrar-hi però no sortir-ne, vigila!
Quan entris al bar, et preguntaràs per què les parets són plenes de fotos del reconegut cantaor Bambino, de nom Miguel Vargas Jiménez. La resposta és que Bambino va ser molt amic de la Leo des dels inicis de la seva brillant carrera fins a la decadència, quan visitava el bar per ofegar les penes abans de retornar a Utrera, la seva terra natal, on va morir ell, però no pas el seu llegat. També pengen de la paret d'altres fotos, barrets i banderes, que deixen poc espai lliure i converteixen el local en un homenatge a Bambino, però també en museu de la faràndula flamenca de l’època.
Saludo el Paco, un dels fills de la Leo. Ell era patró del seu propi vaixell fins que van arribar les Olimpíades i la pesca de Barcelona se’n va anar en orris, llavors es va vendre el vaixell i molts amics van fer el mateix; la gent jove ja no volia sortir a la mar, era massa sacrificat. M’ensenyen fotos del vaixell, penjades a la paret, esclar, de quan el van comprar a Galícia.
No és encara l’hora del vermut, però la Leo m’insisteix que tasti les seves croquetes, que cuina amb mà destra cada matí. Solament us diré que estan com les que fa ma mare, és a dir, boníssimes. L’Agustí, que ajuda sa mare quan pot, em serveix un plat de seitons en vinagre que els hi porten cada dos dies pescats molt a prop; certament, també són molt bons. Posats a fer, demano una canya mentre taral·legem amb la Leo “Volando voy” del Camarón, perquè al Bar Leo sona flamenc i rumba de la jukebox instal·lada a un racó quan els clients estan animats, així és normal que els matins de dissabte i diumenge es muntin uns saraus importants a ritme de Camarón de la Isla, Lola Flores, Kiko Veneno, Pata Negra i, evidentment, el gran Bambino!
El local s’omple habitualment de gent del país, molta gent jove amb ganes de passar-ho bé i petar-la, els encanta el bon ambient del tuguri i gaudeixen xerrant amb la Leo, que sempre està a punt per rememorar històries passades. Per cert, no ve al cas, però em confessa que estima amb bogeria el Diego Alías, cuiner, propietari de Ca l’Amador a Josa de Cadí i col·laborador de La Gourmeteria, al qual coneix de fa molts anys i que fa uns dies ha presentat amb tots els honors el seu llibre Bacallà, salut i sort.
Defensem, doncs, aquests locals tan necessaris, reductes vius de la nostra història que estem obligats a mantenir. M’acomiado de la Leo i companyia, sento que encara ressona pels carrers de la Barceloneta la veu de qui va ser rei del flamenc i de la nit, Bambino. Voy a perder la cabeza por tu amor.