Apropar-se a la Barceloneta sempre ve de gust, ara, però, encara pots passejar tranquil·lament per alguns carrerons sense por que et passin per sobre, perquè d'aquí a pocs dies a l’allau de turistes s'hi sumarà el públic de la Copa Amèrica que ho farà del tot impossible.
Deixo el mercat de la Barceloneta enrere i camino carrer Baluard avall, passo per davant de la Cova Fumada, on veig el Josep Maria endreçant la cua dels clients a la vorera i, a dintre, la Laura darrere la barra amb la cullera a la mà posant picant a un parell de bombes, està ple de gom a gom. Continuo i creuo el carrer Pepe Rubianes, soc a pocs minuts del Bar Electricitat, on esmorzava el geni i figura, també del Bar Leo, el bar més canalla de l’antic barri de pescadors.
Arribo al bar Moll del Rebaix, una bodega familiar amb quasi cent anys a l'esquena, actualment regentada per la família Parra. Paco Parra, més conegut per Paquito, fa ja vint anys que aguanta la clientela, ell és nascut al barri. Em comenta que va estudiar Dret i Criminologia, potser comprava com jo llibres a la desapareguda llibreria Negra i Criminal, però sembla que es va cansar de tot plegat i ara treballa al bar. Està com un rei i satisfet de la decisió presa.
El local, que està mig ple, és un bar de pescadors de tota la vida on no han canviat res els darrers anys, mantenen les fotos de tota una vida darrere la barra i una paret pintada de blau amb fotos d’actors, una bufanda del Club de Futbol Barceloneta, una foto amb una samarreta del Barça i molts altres records d’una altra època. Sona D'you know what I mean dels Oasis a tot drap, em comenten que molts dissabtes la cosa s’anima i acaba tothom cantant i bevent abans no abaixen la persiana.
Veig el Paquito servint unes cerveses amb unes tapes; sempre et posa una tapa gratis amb la beguda. Tot i així, les especialitats de la casa són les anxoves, que dessala ell mateix, i el peix fregit que li porta un amic de la confraria de pescadors. També t’ofereix cargols amb salsa, calamarsets, seitons en vinagre, lacón, les tapes de sempre, també entrepans freds i calents. Em comenta que aquí rarament s’apropa algun turista i, així entre nosaltres, no els troba a faltar, té els clients de tota la vida i està molt content. De vegades l’ajuda la seva mare, Marga, però no tanca cap dia a la setmana, únicament un dilluns cada quinze dies; això sí, tanca a les cinc de la tarda sempre.
Entre cerveses, comentem amb un client nascut al barri que el bon costum de visitar el bar diàriament, en general, s’ha anat perdent, però m’explica que, curiosament, a la Barceloneta encara et trobes els veïns i veïnes quan entres al bar a prendre una cervesa. És justament el bar el punt de trobada on s’estableixen relacions amb els amics i veïns, on t’assabentes de les novetats del barri, on saludes aquella persona que fa temps que no veus o, simplement, on prens una cervesa ben fresca a la barra d’una bodega emblemàtica com pot ser El Moll del Rebaix, bodega, per cert, que ni la crisi ni la gentrificació han pogut amb ella; per alguna cosa deu ser.