Casa López és un bar de tota la vida, ubicat al bell mig de la Vila de Gràcia, concretament al carrer del Topazi, a tocar de la plaça del Diamant, que no és ni maco ni lleig. Està decorat com ho estaven els bars als anys setanta, amb una barra d’obra folrada d’alumini, taules i cadires lacades de color marró, les parets plenes de records, entre els quals es troba un banderí del CE Europa, alguna foto i poca cosa més. Tot es manté inamovible en el temps, penso que en qualsevol moment pot entrar per la porta el Pescaílla, el Moncho o el mateix Gato Pérez, tots tres veïns del barri —quan eren vius, és clar—, a fer un vermut amb olives i a arrencar unes rumbes tot fent palmes i tocant la guitarra, però sé que no serà així.
El local el va obrir una parella, que ell era de Guadalajara i ella de Burgos, l'any 1976, però anys més tard, i com és normal, els arriba l’hora de la jubilació i decideixen traspassar-l'hi a la cuinera que tenien en aquell moment, l’Antònia, que —juntament amb el seu fill Joan—es fa càrrec de Casa López l’any 2011.
El Joan em comenta que la clientela són majoritàriament veïns del barri, i en dono fe, perquè tothom se saluda entre ells; també treballadors que estan desplaçats per la zona, molts dels quals són clients fidels que ja els coneixen d’altres visites. No acostuma a tenir gaires turistes, però, depèn de la nit, apareixen inevitablement per tastar les seves tapes, donat que el barri no deixa de ser un atractiu turístic.
A Casa López tot es manté inamovible en el temps, penso que en qualsevol moment pot entrar per la porta el Pescaílla, el Moncho o el mateix Gato Pérez, tots tres veïns del barri
És cert que el menú està molt ajustat al preu imbatible de 13 euros i és difícil quadrar els números. Sort en té que un dia normal poden arribar a servir uns 80 menús, que aviat està dit. El truc, segons el Joan, rau a fer cinc o sis plats de cuina de mercat nous diàriament, tant de primers com de segons, per mantenir els clients, i tenir un bon equip per poder fer dos o tres torns, si convé. La peça fonamental en tot aquest engranatge és l’Antònia, que comença a cuinar puntualment a les nou del matí per així tenir-ho tot enllestit tan bon punt aixequen la persiana.
Mentre espero el meu torn per dinar, al costat de la barra sento unes iaies que parlen a crits, que no desentonen amb l’ambient, que no és gens silenciós —cosa normal, d'altra banda, atès que el bar està ple a vessar de clients endrapant cullera en mà—. La mitjana d’edat de la parròquia és elevada, per què ens hem d'enganyar. De fet, soc dels clients més joves, i això m’encanta, tot i que alguna taula està plena d’estudiants.
Enmig de tot el sarau, veig els dos cambrers, que són uns màquines i no paren ni un segon. El Leonardo em deixa el menú per triar mentre m’obre una ampolla d’aigua i em deixa el pa, encara calent. A Casa López, com he dit, l’oferta és sempre variada i sense ruqueries. Avui, per exemple, tenen mongetes estofades, macarrons a la bolonyesa, amanida, sopa de galets i mongeta verda de primers i mandonguilles amb sípia, pollastre arrebossat, lluç i botifarra negra amb ceba de segons.
Quan m’agafa la comanda, no em deixa triar i em porta les mongetes estofades. Diu que com que fa fred és el que m’anirà millor i és més bo. No li porto la contrària i apareix un plat de mongetes que espanta, l’olor se sent de lluny, potser perquè la majoria dels clients està endrapant el mateix. Certament, són molt bones, moltes hores de xup-xup s’aprecien tant en la textura com en el gust. De fet, diria que és el plat perfecte per a un dia com avui, el cambrer l’ha ben encertada.
De segon plat, m’apareixen les mandonguilles amb sèpia per equilibrar un menú amb un primer plat molt lleuger. Es nota que estan fetes amb molt d’amor. Per postres, faig un flam i demano el compte per sortir corrents, que faig tard.
M’acomiado, abans, del Joan, i li pregunto com veu el barri, una pregunta obligada. Ell pensa que el barri és molt segur, però també creu que el tema de la massificació se'ns està escapant de les mans. Hi estic completament d’acord.