Cal Celso: el bar de poble orgullós de la seva història amb un esmorzar de forquilla pictòric

De vegades les històries s’escriuen soles. Fixa’t que fent un quinto a mitja tarda amb el Sisco, ens saluda un amic comú i ens proposa anar a esmorzar l’endemà a Alinyà, on Cristo va perdre l’espardenya. I com que és la segona vegada que sento parlar de Cal Celso en pocs dies i ja estic amb la mosca al nas, no m’ho penso dues vegades i confirmo assistència per esmorzar a primera hora.

Surto de casa a trenc d’alba i el Toni ja m’espera puntualment, dona gust llevar-se ben d’hora i respirar aquell aire pur i fresc de muntanya mentre t’acaricia la cara. Deixem la Seu d’Urgell enrere, passem per Organyà d’on surt el trencall cap a Cabó, paradís de les tòfones i on fan uns cargols amb molta anomenada que haurem de tastar en una altra ocasió. Més endavant agafem el camí en direcció cap a Perles, en aquesta època de l’any la muntanya fa goig, groguegen els roures, els pollancres i els freixes. I quasi sense adonar-nos ja hem arribat; sembla mentida tan lluny i tan a prop.

Alinyà és un petit poble de l’Alt Urgell amb setanta habitants, a mil metres d’altura sobre el nivell del mar, on trobem Cal Celso, una fonda de les d’abans que actualment dirigeixen la Montse i el Celso Grau, i que va ser fundada a principis del segle passat pels seus avis i fins fa poc regentada pels seus pares, on ara els germans ofereixen una cuina tradicional catalana amb productes locals i de temporada garantint així la continuïtat de la tradició familiar, déu-n'hi-do.

Arribats aquí, pugem les escales cap al restaurant. El menjador està ple de gent del país que ens saluden efusivament forquilla en mà i sense deixar de mastegar, dona gust. La Irene, veïna de Sisquer, ens saluda i entaula mentre ens porta una mica de vi.

El menjador conserva aquella flaire del segle passat amb les parets de pedra i les bigues de fusta. La llum es filtra per la porta vidriera i les finestres il·luminen el menjador, i una barra més moderna presideix l’espai. Anem de cara a la feina i demanem unes tripes de vedella, una botifarra amb mongetes i una cua de bou que remullem amb un vi de la casa, bo, però que costa d’empassar.

Com que a la tardor és quan es cullen les patates, aprofito per comentar a la Montse que de ben petit havia sentit que les patates d’Alinyà són les millors de l’Alt Urgell, m’ho confirma amb un somriure i em diu: "Mira si són bones que la mare de vegades encara m’ajuda a pelar-les". M’assegura que per a la propera visita ja em tindrà preparat un sac.

Després d’esmorzar, tots estem d’acord que les tripes són les millors que hem tastat darrerament, que la botifarra és excel·lent i la cua de bou fa perdre els sentits. 

Continuem petant la xerrada, tot comentant que abans, en una altra època, al poble no hi havia electricitat, solament encenien la llum al vespre i en moltes ocasions, quan menjaven, els clients no veien el que tenien al plat i sempre feien broma del que estaven menjant. També recorda l’anècdota de fa uns trenta anys, quan va aparèixer un jove pintor americà que, tal com va arribar, es va enamorar del poble i va estar pintant durant quinze dies paisatges i postes de sol. Mesos més tard es van assabentar que estava exposant els seus quadres a les millors galeries dels EUA, es deia Vidvuds Zviedris.

A Cal Celso estan orgullosos que la història del seu restaurant sigui familiar i de compartir amb nosaltres en aquest indret màgic dels Pirineus el seu amor per una cuina casolana i tradicional. En aquest punt, ens emplacem a tornar aviat per tastar la tripa de corder, que avui l’havien acabat, així mateix, també la carta d’hivern, on podrem trobar el trinxat, l’escudella barrejada, els civets de cérvol i senglar i els pèsols negres, que són autòctons de la zona, amb aquell sabor i aquella textura que els fa especials i diferents.