Passejant pels carrers de Gràcia, tot baixant pel carrer Verdi, trobem la plaça de la Revolució, una de places més concorregudes i privilegiades de la vila per la seva proximitat als cinemes Verdi i al Teatreneu. L’oferta de terrasses a la plaça és considerable, igual que a la majoria de les places de la vila, però hi ha un bar que brilla amb llum pròpia per sobre dels altres, que respira autenticitat, és el Bar Canigó, que té 100 anys d’història i que és regentat per la quarta generació.
Durant aquests més de 100 anys el bar Canigó s’ha guanyat a pols la confiança dels veïns i les veïnes a cop de canyes i gildes. La història es remunta quan el Pep Parcerisas va comprar el local a principis del segle passat; en aquell moment era un celler on venien vi i poca cosa més, però amb els anys va començar a fer alguna truita de patates i algun guisat. Posteriorment, el seu fill Miquel i la seva dona Enriqueta van començar a oferir esmorzars i menjars. La tercera generació al capdavant del negoci van ser les dues netes i el net del Pep, i per últim, ara hi trobem la Sara Arias Parcerisas, besneta del fundador, que és qui dirigeix el bar amb el suport del seu oncle, la seva tieta i la seva mare, encara que aquesta ja és jubilada.
És l’hora de l’aperitiu i m’assec amb la Sara a la cantonada de la gran barra de fusta, i prenc una canya i unes gildes. Comentem que el barri ha canviat molt en els darrers anys, tot i que en segons quins indrets de la vila encara s'hi pot viure aquella essència de barri difícil de trobar. El Canigó és un d’aquests llocs.
Durant aquests més de 100 anys el bar Canigó s’ha guanyat a pols la confiança dels veïns i les veïnes a cop de canyes i gildes
Fa molts anys, el bar era freqüentat sobretot per la gent de les fàbriques del voltant —en aquella època se servien molts esmorzars—, però les fàbriques es van anar desplaçant de lloc i el bar va anant perdent clientela. Tot i això, el Canigó va continuar sent un bar dels de tota la vida, on els avis jugaven a la botifarra a la tarda i on corrien el Soberano, l’Anís del Mono i les fàries a dojo, també algun caliquenyo d'estraperlo. Els cantaires del Cor Gracienc el feien servir com a local social i era on assajaven un dia a la setmana. Això sí, cap a les sis de la tarda desapareixien les cartes i els caliquenyos i el local s’omplia de colles de joves per fer la cervesa i fer petar la xerrada. De fet, com que el barri estava més animat, van decidir obrir també durant la nit com a bar de copes.
Actualment, la majoria de la clientela és del país, molts dels quals hi passen per anar al cine o al teatre o simplement per fer un tomb pel barri. Al matí, quan hi ha sessions matinals, molts dels que els visiten hi passen abans a fer el cafè i hi tornen per fer el vermut quan surten. Ara mateix el local és quasi ple i la Sara comenta que coneix pràcticament tothom, alguns de fa ja molts anys.
Així doncs, el bar Canigó s’ha convertit en un tot terreny sense perdre gens la seva personalitat: pots menjar un entrepà o una pasta amb un suc natural per esmorzar i començar el dia, o, si ho prefereixes, també pots fer un bon aperitiu amb uns ous farcits, unes bones anxoves o unes escopinyes amb un vermut de la casa. El moment àlgid, però, va des de les sis de la tarda fins a les deu de la nit, que és quan el bar bull i es converteix en la catedral de la vila, un racó de la ciutat que cal preservar per arribar a celebrar els dos-cents anys... com a mínim.