El bar de Sant Antoni que et farà plorar d'alegria amb els seus esmorzars de forquilla

Estic assegut al menjador de Can Vilaró esperant uns cervellets de xai arrebossats que acabo de demanar. Mentre espero, m’apropo a la barra per xerrar amb el Sisco, perquè em faci cinc cèntims de com va començar tot. M’explica que els seus pares, el Feliciano i la Conxita, van agafar el local quan ell era molt jovenet, ara gairebé ja fa seixanta anys que aixeca la persiana, però també gaudint de la família, de la clientela, del barri i de tot plegat. Va començar ajudant els pares al menjador, tot i que també es va penjar el davantal a la cuina en alguna ocasió. Amb els anys, s’han fet càrrec del negoci les seves tres filles, l’Anna i l’Alba i l’Aida, tot i que actualment són les dues primeres les que estan al peu del canó. Al Sisco li agrada explicar que totes tres van passar per la universitat, però que han preferit quedar-se al negoci familiar.

A Can Vilaró tenen una clientela molt fidel, habitualment del país, que ve a gaudir d’una cuina catalana ben elaborada i sense romanços, però també de l’ambient del local. Per sort, el tsunami dels turistes no els ha arribat —i així, entre nosaltres, s’agraeix—.

Com qui no vol la cosa, parlem de l’arribada del Pinotxo al mercat de Sant Antoni. El Sisco considera que és una bona notícia, m’explica que el Jordi Asín, a qui no coneixia, venia cada dia a dinar mentre van durar les obres del nou local. Li faig conya amb el llegat del bar i sembla que un net de dotze anys ja li ha dit que vol continuar amb el bar, però riem els dos: "És massa jove, tot i que se'l veu amb la il·lusió. Ara ha d'estudiar i més endavant ja parlarem", comenta.

Me’n torno a la taula, no sigui que es refredin els cervellets que m’ha deixat la Dolors, la mestressa de la casa; són una delícia i es desfan a la boca. La primera vegada que vaig tastar-los, ja fa uns anys, vaig quedar ben sorprès perquè la textura, sabor i aroma em van retornar uns segons a la infantesa, quan la mare els cuinava com ningú. Malauradament, els menuts han estat desapareguts de les nostres taules massa temps, però, afortunadament, avui tornen a estar ben presents a moltes cartes de bars i restaurants. Tot i això, encara tenim molt camí per recórrer i que tornin a les cuines de casa nostra com abans.

Els veïns de la taula del costat —que podrien ser els meus avis, tot sigui dit— entre crits s’estan engaltant uns trinxats amb cansalada i arengada, un cap i pota i uns ronyons al xerès, amb un parell d’ampolles de vi, no us penseu pas. Al davant, una altra colla no tan perjudicada i més riallera s’empassa esqueixades i bacallans a la llauna mentre buiden ampolles de cervesa.

A Can Vilaró no tenen menú, ni falta que fa. La llarga llista de propostes, algunes de les quals canvien cada dia, la pots llegir a la pissarra i tenen uns preus més que raonables. Així, avui també tenen sopa de galets, escudella barrejada, arengades marinades, bacallà amb ceba, mandonguilles amb bolets, melós de vedella; i de postres, mel i mató, flam d’ou, crema catalana i arròs amb llet.

M’acomiado del Sisco i l’Anna, que ja estan preparant les taules per als dinars, feliç i amb la panxa plena pensant que hi he de portar els amics un dia i fer-la grossa. Llarga vida a Can Vilaró.