Era un dimarts, feia fred i plovia quan vaig arribar a la Barcelona Wine Week 2023, la fira de vins més important celebrada enguany a casa nostra, i vaig topar-me amb un rètol immens a l'entrada on se m'anunciava que estava a punt d'entrar a un "Spanish wine event". La frase, escrita a la lona exterior de la Fira Barcelona, a tocar de plaça Espanya, em va resultar tan dolorosa com demanar-se una ampolla de vi car a un restaurant i que tingui gust de suro. Quan a sobre vaig veure que a sota, al costat dels logotips del govern espanyol i el ministeri d'Agricultura hi figurava també l'emblema de la Generalitat, vaig tenir un curtcircuit tan gran que automàticament el meu dimoniet patriòtic, carlí i combatent va despertar-se dins meu en senyal d'alerta. Eren les deu del matí i va començar aleshores una batalla que va durar tot el dia entre ell i l'angelet racional, pragmàtic i postprocessista que des de l'any 2019, per prescripció mèdica, procura guiar-me els passos per tal de no acabar foll, deprimit o alcohòlic perdut en aquest país nostre. Un país que quan parlo de vins és més pàtria que mai, indubtablement, ja que pàtria vol dir això: la terra dels pares. En el meu cas, plena de ceps.
Un dia a la BCN Wine Week amb la Ramoneta
La primera impressió només de posar els peus a la fira va ser força desagradable, ja que anar a una fira de vins a Catalunya i que et parlin en castellà quan reculls l'acreditació frega l'insult. "Fa venir ganes de tornar-se abstemi de cop, eh?", em va comentar una noia que passava per allà i també feia cara d'emprenyada. Es va presentar com Ramona López, però va dir-me que li digués Ramoneta. Junts vam entrar al saló, però el que no esperàvem és que ni amb l'aigua es pot estar ja ara tranquil: malgrat que la BCN Wine Week d'enguany hagi pregonat a tort i dret que és un esdeveniment compromès amb la sostenibilitat, només de posar els peus dins la fira vaig adonar-me que tota l'aigua que s'hi servia era Panna, provinent d'unes fonts toscanes i propietat de la suïssa Nestlé. "Com si a Catalunya no tinguéssim fonts!", va exclamar la Ramoneta mentre jo, absolutament posseït, vaig decidir fer un tuit etiquetant la consellera Jordà i preguntant-li què n'opinava de la broma.
La gran broma de tot plegat, sens dubte, és que el lema oficial de la BCN Wine Week d'enguany era "España, mosaico singular de suelos", però paradoxalment la fira se celebrava sobre un sòl que per a un servidor no és, ni de bon tros, sòl espanyol. La reflexió va agradar-li a la Ramoneta, que va proposar-me passejar una estona per allà dins i tastar alguna cosa dels més de dos-cents cellers catalans que hi havia, però vaig dir-li que no podia; atès que la conferència sobre "El vi de Barcelona" ja tenia les places exhaurides, a quarts d'onze havia d'entrar a la xerrada "Rioja, 100 kilómetros de diversidad". En saber que preferia anar a un tast de tempranillos abans que beure amb ella alguna copeta d'un celler Pardas, un celler Espelt o un Sant Josep Wines, però, la Ramoneta em va dir adéu furtivament com qui s'acomiada amb un cop de porta al cotxe en un semàfor i jo vaig entrar a la conferència amb la tristesa d'un divorciat melancòlic passejant la calle Laurel de Logroño amunt i avall mentre al seu voltant tothom beu, riu i canta.
Un dia a la BCN Wine Week amb la Maria Magdalena
La melancolia va durar-me ben poca estona perquè mentre parlava un tal Pablo Franco, director de l'organisme de control de la DOC Rioja, vaig fer amistat amb la noia que seia al meu costat. Va dir-me que es deia Maria Magdalena Puig de Castellvell, així tot junt, però em va dir que vivia a Madrid i es feia dir Magda. "Qué bien, ¿eh? Que la fira s'hagi quedat a Barna és un èxit", va exclamar. Escèptic, vaig dir-li que volia traducció automàtica perquè estàvem a Catalunya i la xerrada s'estava fent en castellà, però ella em va dir que em deixés de reivindicacions altives. "No te n'adones?", em va dir, "Que els de la Rioja, Ribera del Duero o Jerez hagin de venir aquí a fer aquesta fira és dolorós per ells, ja que és com dir-los: sou molt bons, però nosotros más, per això la Wine Week es fa a Barcelona". Jo no sabia com dir-li que, al meu cap, per ser algú al món no cal passar pel peatge de Madrid ni esperar l'aprovació de les espanyes, però la realitat és que la Magda era seductora, juganera i convincent, per això vaig acabar pensant que potser tenia raó: a vegades, per arribar lluny, potser cal ser més pragmàtic que romàntic.
"Fixa't", em va comentar. "Fan una fira espanyola a Barcelona i els catalans n'ocupem la meitat, guanyant-los per golejada", va dir la Magda mentre passejàvem per l'espai de la fira, rectangular i llarg, que en efecte estava dividit en dos: una zona dreta plena dels estands amb elaboradors de totes les denominacions d'origen catalanes, i una zona esquerra plena dels estands amb elaboradors de les denominacions de la resta del territori estatal. La reflexió, que a primer cop d'ull jo no havia estat capaç de veure, va augmentar l'autoestima del meu pobre i malgastat patriòtic cor. Tenia raó, però: mentre que Rueda, Bierzo, Rías Baixas, Màlaga, Cadis o tantes denominacions més tenien espais petits i pocs elaboradors, gairebé el 50% del recinte estava ple dels cellers de casa nostra, a més amb zones diferenciades pel Corpinnat i el Cava, per exemple. "Veus tota aquesta gent que hi ha aquí, Pep? Deu o vint mil persones passaran per la Wine Week i la meitat d'elles seran exportadors, prescriptors internacionals o restauradors d'arreu del món que aquesta tarda potser van al tast de Vins de Finca Qualificada que fan el Ferran Centelles i l'Alba Balcells, directora de l'INCAVI". Tenia raó la Magda i m'havia quedat clar, d'acord: la fira era un maleït spanish wine event, sí, però mig món del vi era allà i mig món del vi veia que els vins i escumosos catalans tenien el 50% de protagonisme.
Un dia a la BCN Wine Week amb mi mateix
Vaig perdre de vista la Magda quan vaig entrar al tast dels vins prioratencs de Família Torres, que també va fer-se en castellà. Com que ara ja havia entès que allò era una fira on calia mirar més per la cartera i els números que no pas pel cor i els sentiments, però, ho vaig trobar normal. A més, portava ja tanta estona bevent copetes de vi a un estand rere altre que no començava a saber ni com em deia. No era l'únic, ja que si d'una cosa vaig adonar-me els tres cops que vaig anar a pixar en menys de cinc hores és que els lavabos estaven a rebentar de gent, si més no els d'homes, senyal que allà ni cristo escopia els vins. Al lavabo, precisament, vaig coincidir amb dos italianots vestits com si fossin maniquís del Massimo Dutti i que parlaven entre ells amb italià, creient que ningú els entendria. Eren professionals del món de l'exportació i mentre un li deia a l'altre que volia tastar vins de Mallorca, l'altre li va respondre "vabbè, ma adesso fermati un attimo, mi sto facendo la caca adosso". Com que jo ja anava mig bonyiga, sense vergonya vaig dir-los que jo m'estava cagant en certes coses de la fira, i també que als catalans ens agrada tant parlar d'escatologia que al pessebre hi posem un senyor defecant, cosa que els va fer riure. Quan em van preguntar d'on era, els vaig dir del Penedès i la seva resposta em va deixar de pedra: "Ci sono tantissimi 'vignerons' di ottimi vini naturali", em van dir.
Era el primer cop a la vida que quan parlava del Penedès no em parlaven de cava. Tenien raó: el Penedès és l'epicentre del vi natural al sud d'Europa, però allà de vins naturals, alternatius o lliures n'hi havia ben pocs. A una zona gairebé apartada de la fira i amb estands deu vegades més petits que els de Pago de los Capellanes o LAN, uns quants d'aquells vinyerons desposseïts de D.O. hi mostraven els seus vins. Un d'ells, l'Ivà Gallego de Paret Seca, que va deixar-me tastar el seu nou i meravellós mantó negre fet a Mallorca, i també el Gerard Maristany de Viladomat Aragó i Vins de Foresta, a qui vaig saludar breument perquè tenia a dos exportadors americans a sobre. "Això és una bogeria, Pep, porto tot el dia fent petites reunions i tancant futurs bons tractes", em va dir com si estiguéssim a la llotja del Consolat de Mar al segle XIV. Entre això i aquell rètol immens que parlava dels 'Comtats de Barcelona' fent referència a la zona del Penedès pertanyent a la D.O. Cava, el meu jo patriòtic va tornar-se a posar a to, ja que potser aquella fira l'havia inaugurat el refotut ministre d'Agricultura espanyol, però el sector vinícola català s'estava guanyant el dret a conquerir mig món, com vam fer nosaltres als temps de Pere el Gran.
En arribar al migdia, al restaurant de la fira, tan patètic, car i lamentable com el bar d'un vagó de tren, vaig topar-me de nou amb la Ramoneta, que estava de mala lluna perquè havia demanat el menú en català i el cambrer no l'havia entès. A la fila, una mica més darrere meu, també vaig veure la Magda parlant amb dos danesos clavats al típic porter d'handbol de l'època gloriosa de Valero Rivera al Barça. "El que et deia, Pep, aquests dos amics són de Copenhagen i m'estaven dient que han flipat amb els vins de la Terra Alta i el Montsant!", va deixar-me anar. Aleshores, per pura xamba, després de dinar vaig creuar-me amb la consellera Teresa Jordà, que com tota la gent de Ripoll ja em cau automàticament bé per haver nascut a les terres del comte Arnau. Amb confiança, va dir-me que havia vist el meu tuit i que sí, que certes coses de la fira feien mal, però que hem d'estar orgullosos perquè avui el vi català era més internacional que ahir, i que això calia seguir-ho treballant.
Vaig agrair-li l'entusiasme i la confiança a la consellera, de qui ella ja sap que en sóc fan, i vaig pensar que em deia el mateix que m'havia dit abans en Gerard de Viladomat Aragó, però també en Xavier Nadal de Nadal, l'Oriol Massana d'Eudald Massana, la Meritxell Juvé de Juvé&Camps o el Josep Vicens del celler Josep Vicens de Gandesa. Estava claríssim: pagant el dolorós peatge de ser 'vi espanyol', la BCN Wine Week ha permès al vi català ser més global que mai. Per tant, mentre no tinguem un estat, com a mínim que el vi sigui al cove, ja que sense pagesos amb feina i amb el preu del raïm just, sense restaurants servint ampolles de casa nostra i sense conciutadans que valorin abans un Pla de Bages o un Costers del Segre que un albariño, un verdejo o un riojita, me la rebufa si la pàtria és lliure, ja que sense tot això, la pàtria no és res més que una paraula al diccionari.