Els Reis m'han portat una sandvitxera que no havia demanat i ara no sé si fer-la servir, ja que des de fa anys soc un fidel defensor de la planxa o la paella en el noble art d'elaborar biquinis. Convindrem que el món es divideix entre la gent que els prepara amb màquina, una mica amb aquella desgana de qui beu cafè amb la Nespresso, i després hi ha qui els prepara al foc, controlant la potència de la flama o la vitroceràmica amb la mateixa concentració precisa que un cirurgià en una operació a cor obert. Pot semblar que exagero, però la realitat és que darrere un senzill biquini existeix tota una alquímia que va molt més enllà de la seva senzilla aparença, ja que un biquini és molt més que un entrepà de pa de motlle. Per a la majoria de catalans, de fet, és nostàlgia, il·lusió, tendresa i identitat. En definitiva, cultura.
El sandvitx de Proust
Malgrat no haver nascut a casa nostra, sens dubte el biquini, anomenat així, és patrimoni gastronòmic del nostre país. El seu èxit és tan popular i transversal que es fa difícil conèixer algú que no n'hagi menjat mai cap. Dins aquesta transversalitat n'hi ha que són hooligans biquinistes i n'hi ha que en són simples consumidors espontanis. Dins el primer grup, encara hi ha una subdivisió més concreta: els que un dia a la setmana sopen eucarísticament biquini a casa i els que no. Dels primers, la subdivisió de la subdivisió es ramifica entre els qui en fan del divendres un Biquini Day i els que opten pel diumenge. A casa meva érem de divendres, per exemple, per això anar a col·legi l'últim dia de la setmana tenia una il·lusió extra, ja que aquella nit hi havia festa grossa amb la família. Per contra, tots els dilluns hi havia algun espavilat que apareixia a l'hora del pati amb mig biquini que havia sobrat a casa seva la nit anterior, i mentre jugàvem a futbol amb una pilota feta de paper de plata, l'afortunat en qüestió decidia aquell dia no participar en el partit i s'asseia a un racó degustant el seu biquini del dia anterior amb l'avidesa hedonista d'un emperador romà menjant raïm enmig d'una bacanal.
Potser és per aquest record infantil que encara avui menjar biquinis és una de les meves particulars magdalenes de Proust. Ens fem grans i arriba un dia que deixem de demanar el menú infantil als restaurants, però el biquini és indemne al pas del temps, per això assistir a una primera cita informal i demanar-se'n un és sinònim de tendresa, mentre que demanar macarrons amb tomàquet i llibrets, posem per cas, és equivalent a infantilisme i a tenir un paladar immadur, digne d'un nen que està aprenent les taules de multiplicar. El biquini és igual que el Dalsy, que no s'oblida, i a la vegada és l'antítesi del fluor, ja que sí que s'enyora. Per sort, però, és immutable a l'avenir dels anys i cada dia, al bar de qualsevol cantonada, en podem menjar sense que ningú es pensi que patim la síndrome de Peter Pan. Que figuri a les cartes de gairebé tots els bars i granges del país, curiosament, també té relació amb Marcel Proust: la primera vegada a la història que un sandvitx calent de pa de motlle amb pernil dolç i formatge va aparèixer escrit a algun lloc va ser A l'ombra de les noies amb flor, l'any 1919, en el segon volum de La Recherche. En ell, Proust no parla de biquinis, evidentment, però sí d'un "croque-monsieur", que és l'entrepà originari, conceptualment, del biquini català.
El neologisme més estimat de la llengua catalana
Per què a casa nostra no vam decidir anomenar-lo Senyor Cruixent, que és el que vol dir en francès aquest sandvitx aparegut per primer cop a París? D'una banda, perquè abans dels anys seixanta del segle XX, els primers entrepans calents d'aquest tipus no eren d'inspiració francesa, sinó que eren els que emulaven el "cubanito" o "mixto": un entrepà de moda a L'Havana de principis de segle, quan amb la invasió nord-americana de l'illa, un curiós sandvitx creat a finals del segle XIX per vendre's als partits de beisbol als Estats Units va arrelar fort a Cuba. El "mixto" cubà va començar a posar-se de moda a Espanya després de la Guerra Civil, però a Catalunya no va esdevenir un mite amb entitat pròpia fins unes dècades més tard, quan a la mítica Sala Bikini de Barcelona feien uns "croque monsieur" tan bons que tothom va començar a parlar d'aquells "entrepans de la Bikini". Entre que en aquells temps els anglicismes o afrancesaments no estaven del tot ben vistos i que aquells "croque monsieur" no portaven beixamel al damunt, però, els famosos "entrepans de la Bikini" van passar amb el temps a ser els "bikinis" que tots coneixem, convertits més tard en biquinis per obra i gràcia del DIEC.
Encara avui som legió els que dubtem sovint si s'escriu biquini o bikini, però el que està clar és que el sandvitx calent de pernil dolç i formatge va generar un dels neologismes més triomfadors de la història de la llengua catalana, per això ningú al nostre país en diu mixto. He conegut castellans que, malgrat fer anys que viuen a Catalunya, no hi ha manera que entenguin què és el 'seny', per què els catalans tenim la mania de fer servir la doble negació o què collons vol dir quedar en algun lloc a Barcelona al cantó 'Besòs-muntanya', però, en canvi, des del primer dia a Catalunya van deixar d'anomenar mixto al que aquí es diu biquini. Per desgràcia, en el sentit contrari hem sigut molts els que en algun moment de la nostra vida, de viatge a Madrid, hem demanat un biquini i algun cambrer clavat al Manolo de l'Aquest any, cent! ens ha mirat amb cara estranya, al·lucinant que algú pretengui comprar banyadors femenins en un bar on serveixen callos, rabo de toro i entrepans de calamars.
L'entrepà sentimental
Mai no m'ha fet il·lusió preparar-me un entrepà de calamars, però cuinar una cua de bou estofada al vi negre o un cap i pota amb cigrons, en canvi, sí. Soc dels qui creu que posar-se el davantal davant dels fogons és, en part, un acte d'homenatge als altres. També a un mateix, en cas que un cuini per menjar-s'ho només ell. Fins i tot en això el biquini significa un abans i un després a la meva vida, com suposo que a la de molts, potser fins i tot tu, perquè durant un temps va ser l'única cosa que sabia fer-me per sopar quan amb dotze o tretze anys començava a quedar-me sol a casa, algun dia. Seguia punt per punt tot allò que li havia vist fer sempre al meu pare: una mica de mantega sobre el pa, un peça de formatge emmental Cadí, un tall de pernil dolç, una altra peça de formatge, un polsim de pebre blanc i el temps just a la paella.
Després, anys més tard i en l'edat vital en què descobreixes l'amor —és a dir, la Veritat—, el biquini va ser protagonista inesperat en una d'aquelles primeres nits eternes al costat de qui més estimes. No em fa vergonya recordar-ho i explicar-ho. Senzillament vam tenir alguna cosa més que deler carnal, com el que tenien els que ballaven a la Sala Bikini, per tant, vam tenir també gana com a tal, igual que la devien tenir els que demanaven biquinis a la Sala Bikini. Vaig aixecar-me del llit per vestir-me, vaig anar fins a la cuina de casa i vaig preparar un biquini amb passió i delicadesa, ja que no hi ha cap altra forma de fer-ho. Després, com havia vist fer sempre a la desapareguda taverna Tirol de Vilafranca on he menjat els millors biquinis de la meva vida, vaig partir-lo per la meitat, en diagonal, i me'l vaig mirar amb la certesa que era el millor biquini del món. Va ser aleshores, en aquell precís instant, quan vaig entendre el que ja mai més no he oblidat: que fer un biquini, en realitat, és un acte d'amor.