Twitter és un gran inspirador d’articles. Aquesta xarxa social descarada, lliure i polèmica és l’antiga cua de la peixateria al mercat amb el plus que et pots pensar una mica més el què dius i que no ho has de fer mirant als ulls de ningú, el què abraona als emissors de missives. Ho escric aquests dies que tothom va revolucionat amb les polítiques del nou propietari i que tothom preveu el “twittanic”, com he llegit també a la xarxa. Potser haurem de tornar a la cua de la peixateria del mercat, que bona falta fa, tenint en compte, per una banda, les alarmants xifres de davallada de consum de peix i de la davallada del costum d’anar a comprar a mercat, per una altra banda.
Però no em permeteu que em desviï del tema que he vingut a denunciar. Sí, a denunciar, perquè va sent hora que es denunciï d’alguna manera la manca de responsabilitat, empatia, compromís i seriositat d'allò que ensenyaven a les escoles antigament: la urbanitat. Em refereixo al que en diem “no-show” que significa, ras i curt, “deixar-te penjat”, “no presentar-se” o “passar de tot”. Per telèfon o mail aquests clients reserven una taula al restaurant i com que no van sobrats d’empatia, com deia, exigeixen que la taula sigui a l’hora que els convé, que poques vegades coincideix amb l’hora que convé al restaurador perquè sovint aquella hora, un quart de tres per exemple, impedeix poder remuntar la taula.
Com a restaurador prens el compromís de guardar la taula sense ocupar, respectant l’hora que “els senyors” han reservat. Les alarmes s’encenen quan passen uns minuts llargs i els “senyors” no arriben. No siguis histèrica, tingues una mica de màniga ampla, una mica de paciència... potser s’estan retardant... Fins que ho ensumes, intueixes que aquesta gent no vindrà. Truques al telèfon que t’han donat i sents a través del seu auricular una remor inconfusible de menjador, de coberts, copes i plats i entens que t’han fet el salt, que n’han triat un altre i t’han deixat a l’estil Rosalia, despechá i amb la taula parada, els llobarros cuits i els aperitius comprats.
T’enrabies no saps com i decideixes fer com aquell amic restaurador que em deia sorneguer que demanar paga i senyal per a una reserva era una assegurança de salut: “Quan no demano paga i senyal es posen malalts i no poden venir. En canvi, quan paguen alguna cosa a l’avançada mai no emmalalteixen”. Aquell dia l’enrabiada et va plantar una taula de 20 comensals en plena campanya de Nadal. Quan aconsegueixes parlar amb el client que ha fet la reserva et diu tranquil·lament que al final el teu restaurant no ha estat el finalista dels tres que havien triat, als que van fer reserva per poder pensar tranquil·lament quin els agradava més. Sí, ho heu sentit bé: fan reserva a tres restaurants i després en trien un i s’obliden d’anul·lar els altres dos, a banda d’haver perdut diversos grups perquè creies tenir la taula ocupada. Advertits esteu, restauradors!
Va ser llegir el tuit del Xesco Bueno del restaurant Ca l’Esteve a Castellbisbal, denunciant que l’havien deixat penjat amb una taula de 12 comensals un diumenge dels de treballar fort, que ho vaig veure clar... Ha començat l’era de demanar el número de targeta de crèdit i penalitzar els “no-show”... Malgrat que avui no m’he vist en cor de demanar el número de targeta a la Sra. Vidal que fa deu anys que ve a dinar un cop per setmana... Dol perdre un dels grans patrimonis i valors del nostre ofici: la confiança.