M’apropo al barri del Putxet i el Farró, al districte de Sarrià-Sant Gervasi, concretament al carrer Saragossa, on m’han parlat d’una bodega que he de visitar, la bodega Josefa, amb més de cent anys d’història abeurant la clientela.
És mig matí i dintre del local es respira una tranquil·litat inusual, és l’avantsala del que ha de venir unes hores després, ja que acostumen a omplir al migdia de clients afamats que venen a gaudir del menú. Veig el Manel enllestint els darrers preparatius perquè tot estigui al seu lloc, les taules parades amb els seus coberts i estovalles de quadres, els cistells del pa, els gots i ampolles d’aigua i vi, els setrills, se sent el soroll dels estris de cuina en moviment com olles i paelles, l’aroma a menjar inunda el local... La cosa ja està quasi a punt.
La bodega Josefa va obrir portes als anys trenta, per tant, estem davant d’una altra bodega que serà centenària ben aviat, de la mà del tio Paco, oncle a la vegada de la Pepeta, la tia del Manel. Ella va morir l’any 1985 i és llavors, més o menys, quan el Manel Balsalobre es posa al capdavant del negoci juntament amb el seu germà Jordi, que l’ajuda en tot el que fa falta, tan aviat és a la cuina, com netejant o servint quintos a la barra. És una bodega de les de tota la vida, on han mantingut el mobiliari de sempre amb la barra de marbre a la dreta, les botes a l’esquerra i les parets ben plenes de records. Veig fotografies, escuts, banderes, retalls de diaris d’una altra època que no deixen cap forat per afegir-n'hi de nous.
El Manel obre cada dia a les vuit del matí, menys el diumenge, que tanca per descans setmanal. És l’hora en què serveix els cafès, entrepans i algun esmorzar de forquilla, no sigui dit. Al llarg del matí, com he dit, aprofita per a la intendència del migdia, diga-li mise en place si vols, tot i que va parant, perquè sempre entra algun parroquià avorrit a petar la xerrada per prendre un quinto o un got de vi acompanyat de les famoses anxoves de fama merescuda al barri, llavors ho deixa tot.
Al migdia, com dic, és l’hora punta, el menú del Pepeta’s Bar, com també se'l coneix, costa 15€ i inclou primer plat, segon plat, postres i beguda, aviat està dit. El millor de tot per això, juntament amb el dinar, és l’ambient que es respira, la majoria de clients es coneixen entre ells i, esclar, es troben com a casa.
Entro a la cuina per continuar xerrant amb el Manel, em diu: "Avui estic cuinant mongeta tendra i patates, gírgoles a la brasa i amanida verda; de segon un pastís de truites", i me les ensenya totes exposades sobre la taula de la cuina, fan goig; continua: "Com que és dilluns i és un mal dia per al peix, faré calamars a la romana, xurrasco i pollastre". Tot el que surt de la cuina va acompanyat de patates fregides que pelen durant el dia i van fregint quan poden, el resultat de les quals no deixa ningú indiferent, tots els clients parlen de les patates fregides de la bodega Josefa, i, de postres, avui té fruita del temps, gelats i pastís de Santiago.
Veig les botes plenes i li pregunto si encara venen vi, em comenta que sí, que cada vegada menys però encara té veïns que baixen setmanalment a omplir la garrafa d’Aleia, Gandesa o Priorat. Reconeix que és un negoci que es va perdent, ara la gent jove compra el vi en ampolla.
El Pepeta’s Bar és un oasi al Putxet i el Farró, on la culerada envaeix el local cada cop que juga el Barça, tot afartant-se de les famoses anxoves, vermut de la cooperativa de Reus o cervesa, enmig d’un ambient de traca i mocador. Aprofiteu per visitar-la si us apropeu al barri a l’hora que sigui, el Manel aguanta el tipus fins a les deu de la nit; val molt la pena.