Bodega Casas: la tradicional bodega de Gràcia que celebra seixanta-cinc anys i continua en plena forma

La plaça Rovira és una de les places més emblemàtiques i tranquil·les de la Vila de Gràcia, en dono fe perquè vaig estar-hi vivint uns anys molt a prop. Aleshores el restaurant de la plaça que tallava el bacallà era el restaurant Valls, que al migdia feia embogir veïns i estranys amb el seu fantàstic menú de migdia. Ara el porten nous emprenedors i l’ambient és diferent. A la mateixa plaça també hi havia el bar Cumulada i la botiga de queviures del mateix nom, ara reconvertits —tots dos locals— en el bar La Rovira. La plaça va ser obra de l’arquitecte i deixeble de Gaudí, Rovira i Trias, un dels urbanistes més populars de la ciutat i veí de Gràcia.

Doncs bé, molt a prop de la plaça, al carrer Providència, es troba la Bodega Casas, que freqüentava fa anys, de vegades entre setmana, tornant de la feina, però també els caps de setmana, amb família i amics. Era un lloc on t'hi senties com a casa; de fet, eres a casa l’Antonio, donat que ell i la seva família viuen a sobre del celler. A ell li agrada explicar que dispensa un tracte com si oferís casa seva als clients.

El pare de l’Antonio, de nom també Antonio, va comprar la casa als anys seixanta, i a la planta baixa —allà on ara hi ha el celler— hi tenia un negoci de venda de vins. Ell feia repartiment a domicili per la vila, però també anava a tot arreu, de vegades al Carmel o a Badalona. Omplia les garrafes amb vi de les botes que encara conserva —sempre plenes de Priorat, Terra Alta, Gandesa, Alella o Penedès—, les repartia durant la setmana i passava a cobrar el que havia repartit durant el cap de setmana.
Amb el temps, la insistència veïnal els va fer instal·lar un petit taulell per beure al mateix celler. Així, mentre l’Antonio pare repartia el vi, la seva dona el servia en gots al nou taulell. Aleshores, els cellers i les tavernes eren l’alternativa popular als restaurants, i com qui no vol la cosa, a la Bodega Casas van passar de servir uns gotets de vi a servir dinars. Tanmateix, els Casas no cuinaven un menú com a tal, sinó que el que cuinaven per a ells mateixos ara ho feien amb més quantitat per als nous clients afamats. L’Antonio fill recorda que, a voltes, tenien fins a una cinquantena persones endrapant alhora.

Anys més tard, decideixen deixar de donar menjars perquè portava massa feina, i és llavors quan es concentren en els esmorzars de forquilla i els vermuts. És l’època en què comencen a comprar bidons d’anxoves de deu quilos en salmorra, que netejaven escrupolosament de sal i espines i oferien als parroquians a l’hora del vermut.  Ara, per cert, les anxoves les porten del mercat del Ninot, però ja venen mig netejades. No és el mateix, tot i que la qualitat és la mateixa o superior, i pots escollir exactament quin tipus d’anxova necessites.

Arran de la jubilació de l’Antonio, el seu fill Jordi —que ha mamat el local des de la seva infantesa— s’ha fet càrrec del negoci, i ha mantingut els esmorzars de forquilla, amb ous ferrats, truites, mandonguilles, platets de formatge, botifarra d’ou amb trompetes de la mort i entrepans de tots els gustos, però també els vermuts, amb les seves anxoves, olives, ametlles, seitons en vinagre, banderilles i altres productes de llauna, tot degudament regat amb vins a granel que continuen portant de diferents indrets de Catalunya, però també amb vins i caves embotellats que seleccionen amb molta cura.  

M'acomiado de l’Antonio, però abans m'explica amb nostàlgia la festa del cinquantè aniversari del celler, durant el qual amics i veïns van brindar amb alegria i van buidar vuit bidons de cervesa i cent ampolles de cava. Desitgem-li, doncs, llarga vida a la Bodega Casas, que amb 65 anys d’història a l'esquena et continua oferint vi i amor. Tan fàcil i tan difícil.