Freqüento la bodega Can Ros des del segle passat, quan al capdavant del negoci encara hi havia l’Esteve i la seva dona, la Lilian. Ara són alguns dels seus fills els qui porten el timó del lloc. La història de Can Ros comença amb el Joan Ros i la Maria Casas, que obren una bodega al carrer Maria, en la qual venien vi, algun destil·lat i poca cosa més. La parella va tenir quatre fills, un dels quals va estudiar, i els altres tres van continuar el negoci. Corria l’any 1971 quan el local els queda petit i tots tres germans es traslladen a l’actual bodega, al barri del Camp del Grassot i Gràcia Nova, coneguda llavors com Cal Termes.
Posteriorment, dos dels germans marxen i es queda l’Esteve al davant del renovat Can Ros, juntament amb la seva dona, la Lilian. La parella va tenir sis fills, tres dels quals són els que porten el negoci actualment. Així doncs, el Cristian i l’Òscar estan a la barra, i el Jordi i la Carol, que és la dona del Cristian, estan a la cuina, formant —amb la resta de cambrers i cuiners— un equip amb molt bona sintonia i, alhora, imparable, que ofereix un dels menús més competitius de la ciutat i, potser, el millor del districte de Gràcia, ves a saber.
Assegut a la taula petita al costat de la barra i mentre espero les llenties, observo com la veïna de taula, que no és cap joveneta, buida una copa de conyac dins de la tassa de cafè i endossa la copa buida al primer cambrer que passa, mirant furtivament que la seva maniobra hagi passat desapercebuda per a la resta de clients, i quedant-se tranquil·la tot guaitant les musaranyes mentre s’empassa l’aiguardent a petits glops.
M’arriba un bol fumejant amb les llenties, que val a dir que són d’una qualitat excepcional, i van acompanyades de costella de porc, cansalada i xoriço.
A Can Ros ofereixen el menú de migdia de dilluns a divendres. Són tres primers i tres segons per escollir, més pa, beguda i les postres, al preu imbatible de 16 euros. Els dijous fan paella i els divendres, bacallà, i això provoca que els clients que ja ho saben formin una llarga cua a l’entrada del local mentre esperen el seu torn. Val a dir que passa el mateix els divendres quan és època de calçots, o el dia que fan els canelons artesans, que, en aquest cas, canvia segons la setmana.
M'arriben els ous estrellats amb encenalls de pernil i patates palla, que estan per sucar-hi pa. El Cristian i la Carol em comenten que per esmorzar acostumen a cuinar el bacallà i la botifarra amb mongetes, la tripa de vedella i la truita de patates amb ceba, però també la de carxofa, sobrassada, albergínia o bacallà. Tenen una llarga llista d’entrepans, entre els quals sobresurt el Can Ros, que porta tonyina en escabetx, pebrot, anxoves i olives, o el més curiós, que és l’entrepà de mandonguilles.
Una altra cosa són els vermuts i els sopars, quan la clientela va de tapes, entre les quals brillen amb llum pròpia els calamars a la romana. En fan uns trenta quilos al mes, que ofereixen únicament els diumenges, i que molts veïns venen a buscar per menjar-se'ls a casa en família o se'ls cruspeixen directament a la terrassa. Però aquest és un altre tema, perquè l’Ajuntament només els deixa tenir tres taules al carrer, ja que no disposen de lavabo per a minusvàlids, però curiosament no els deixen fer reformes perquè estan inclosos en la llista de bodegues emblemàtiques, i ells tampoc no en volen fer, per tal de no perdre l’essència del bar. Tot plegat molt contradictori.
En definitiva, Can Ros és una casa de menjars en majúscules que ofereix aquella cuina catalana i de xup-xup de tota la vida que tant ens agrada en una ciutat avesada, per desgràcia, a altres propostes més cosmopolites.