Quan una camina pel carrer Pere IV té la sensació de fer molta via. No és estrany que Pere VI creui com un tret el districte de Sant Martí: antigament era la principal entrada i sortida de Barcelona en direcció Girona/França. I encara més, ja que abans del canvi al nomenclàtor, aquesta via era coneguda com l’antiga carretera de Mataró, projectada el 1763 sobre l’encara més antic camí ral. Coincideix que, allà on hi ha trànsit, hi ha indústria, i on hi ha trànsit i indústria, hi ha bars.
S’imagina fàcilment: vora el 1925, al toc de campana, desenes de treballadors emboinats fugen com un llamp de la fàbrica per encolzar-se a la barra d’una bodega veïna, al número 460 del carrer Pere IV. Avui passa exactament igual —bé, no exactament—: també cal córrer per encabir-s’hi i per pescar alguna cosa amb l’escuradents a mode d’arpó, però la boina ja no és comuna ni la majoria escoltem una campana quan acaba el nostre torn (potser perquè ara tendeix a no acabar mai). Aquella bodega, que manté tota l’estructura de l’original, avui s’alça amb un altre nom: el de Bodega J. Cala.
La Joaquina Cala va comprar aquella bodega l’11 de maig de 1981 i li va posar el seu nom. De retruc, la ‘J’ també és l’inicial del seu fill, el Juan Antonio, amb qui operaren rere la barra i davant les bótes i els centenars de clauers decoratius després que els antics amos es jubilessin. Enguany, la Bodega J. Cala es segueix alçant vermella i de fusta en el tram final de Pere IV, enmig d’una industrialitat que els barcelonins troben més que aliena, davant de Xatarra Fernández 2011 i a prop de Semillas Fitó i de la malmesa Fábrica de Colores Hispania.
Però com que la història d’aquesta ciutat ha avançat com ha avançat, els barcelonins es trobaran propers també allò que més els agrada: comprar plantes pel pis i una bona exposició, ja que un cop engatats poden passar a deixar-se el sou en diverses Strelitzia, adob i testos al garden Ca l’Agustí o a pensar una estona amb les diverses peces que atesora L’Escocesa. I si no estan ni per una cosa ni per l’altra, que passegin pel nou Eix Verd de Cristòbal de Moura, que fa molt de goig, o que vagin a confessar-se a l’església neogòtica del Sagrat Cor. “Pare, per què bec tant de vermut?”.
La Bodega J. Cala redescobreix una agradable sentor a bodega, a fusta i vi i vermut, que ja no es troba en aquesta ciutat, i la nostàlgia obre molt la gana i la set malgrat no es digui prou
Ara que ja hi som –i convençuts, no?–, prou de romanços. “Aquí la mejor anchoa del norte”, diuen unes lletres enganxades al vidre. Al seu costat, la engràulid ha estat retratat en tota la seva magnificència. “Nuestra especialidad, la mejor anchoa del norte” –es repeteix– “con vermouth de la casa”. Podria semblar un farol, que no cal dir-ho tant, que és un reclam qualsevol, però em remeto als fets: les anxoves fan sold out a les 14:30 h. Ho he vist i escoltat amb els meus propis ulls i orelles, ho veu cada dia el retrat d’un jove Jesulín de Ubrique que presideix discretament la sala, i entenc que tinguin més èxit que (insereix aquí un nom d'artista que tingui la teva consideració). Primer, perquè són de les millors anxoves que hauràs tastat en aquesta ciutat. Segon, perquè aquí la parròquia s’agafa a aquell filet d’anxova com si fos un flotador on estirar-se a passar l’estona i on aferrar-se per navegar les onades de vermut, birra, vi o xerès que aniran colpejant els llavis. I tercer, perquè tothom que entra per la porta de la Bodega J. Cala redescobreix una agradable sentor a bodega, a fusta i vi i vermut, que ja no es troba en aquesta ciutat, i la nostàlgia obre molt la gana i la set malgrat no es digui prou, encara.
La Rosa Lidia Flores, parella d’en Juan Antonio González Cala, treballa a la bodega des de fa 17 anys, quan la sogra va morir. “Sóc la que neteja les anxoves”, diu amb orgull. “En Juan Antonio també m’ajuda el cap de setmana, perquè n’hem de preparar més de 600, que fan 1.200 filets”. Sens dubte, és una dona amb paciència i així ens ho confirma: “jo no havia netejat mai anxoves i quan em va tocar posar-m’hi, ja em va semblar bé. Tinc paciència, ho faig sense presses i, a més, m’agrada fer-ho perfecte. Netejar una anxova té molta feina i s’ha de fer amb cura i manyagueria perquè, si no, la carn delicada de l’anxova es trenca en un tres i no res”. I si bé la paciència no té preu, aquestes anxoves sí: el combinat de vermut, anxoves i olives surt a 5,25€. En cas que la gana acorrali, tasteu la mousse d’anxoves que fa la mestressa, uns seitó, talls freds d’embotit i formatge, morro fregit o llauneria variada de la que més us agradi.
Potser depilar anxoves de les seves petites i fràgils espines serà algun dia una tècnica de meditació mediterrània d’alta volada
Potser depilar anxoves de les seves petites i fràgils espines serà algun dia una tècnica de meditació mediterrània d’alta volada o potser algú de la residència de l’Escocesa es marcarà un Marina Abramović i anirà estirant aquells ossets del peix que un dia vam decidir salar hàbilment i amb el que li donem aquell contrapunt salat imprescindible a un vermut (¿cada cop...) més dolç. Si ho fa, que faci cas de la Rosa: paciència i “unes pinces especials, que són les que fan servir els restaurants”.