Una de les bodegues més autèntiques de la ciutat, en el sentit ampli de la paraula, és sens dubte la bodega Quimet & Quimet del Poble-Sec, amb 110 anys d’història a l'esquena i cinc generacions al peu del canó.
La primera vegada que la vaig visitar va ser fa molts anys, amb la família. D’aquella primera visita —que no l'última— recordo el Quimet pare darrere de la barra a una punta i el Quim fill, amb sa germana, a l’altre, tirant canyes i oferint bicicletes sense parar. Les bicicletes eren una mena d’empanades delicioses que cuinava la mare del Quim i que eren motiu de baralla entre els clients, que s’abraonaven a la barra per aconseguir-ne un platet. Anys més tard, es va convertir en la seu social de la colla d’estudiants. Llavors tothom es coneixia i la festa durava fins que el Quim, amb una paciència de sant, ens convidava a anar cap a casa.
El cert és que feia uns anys que no m’hi passava i avui, en traspassar la porta, el Quim em diu, et conec i no sé de què. En posar-nos al dia, ves per on m’ha recordat que ens hi va prohibir l’entrada durant un mes sencer perquè l’havíem fet massa grossa. Hem rigut plegats recordant-ho.
Oberta l’any 1914 al barri del Poble-Sec, el besavi del Quim va començar, com moltes altres bodegues, venent gel i vi. Amb el temps, van començar a oferir esmorzars de forquilla als veïns i treballadors, per arribar gradualment a ser el que són ara, veritables especialistes en producte enllaunat, que combinen de la manera més sorprenent i que fa les delícies del personal. Veurem com evoluciona la cosa, ara que ja s’han incorporat al paisatge del Quimet & Quimet els fills del Quim, i cinquena generació, després d’acabar els seus estudis respectius. Tot i que comentem que treballar en família no és fàcil.
Rememorem els anys gloriosos, on no paraves de sentir "oído, terraza, deu canyes i deu bicicletes". La terrassa no existia com a tal, però envaíem el carrer Poeta Cabanyes fent servir els capós dels cotxes per deixar-hi les begudes. Curiosament, cap veí no s’havia queixat mai del soroll dels clients al carrer, ni d'utilitzar els cotxes com a taula, un fet que avui seria impensable, ara que tothom té la pell tan fina.
Distret entre les rialles dels clients que m’envolten, amb una cervesa a la mà i davant d’unes anxoves del Cantàbric amb olives, el Quim em diu que ara tothom vol arribar a Barcelona i trobar-se la Barcelona dels anys vuitanta i estem d’acord tots dos que això, malauradament, no és possible. Sigui pel creixement desmesurat del turisme, sigui perquè molts dels ciutadans de la ciutat són ara d’altres països.
Demano la gamba amb pebrot del piquillo i l’eriçó amb tonyina i tomàquet, em serveixen una cervesa torrada que personalitzen especialment per a ells. Entre les combinacions més exitoses, hi ha les nespres amb anxoves, els espàrrecs amb salmó, la moixama, el paté amb bolets i tòfona o les favetes amb bacallà, tot i que a la gent li agrada tastar moltes coses diferents i no es decanten per una de sola. Els enllaunats fonamentalment són del país i, com a exemple, li agrada més treballar amb espardenyes, orada o llobarro —que no acostuma a tenir ningú— que no pas amb caviar, que te’l trobes a tot arreu. Em recorda que som una potència mundial en productes enllaunats, i que França i Itàlia van darrere nostre, però, per contra, en aquests països les llaunes tenen millor fama que aquí, un fet força inversemblant.
Content de retrobar-me amb el Quim, dono fe que el Quimet & Quimet continua sent una de les bodegues imprescindibles de la ciutat, tot i que ben segur vosaltres ja ho sabíeu, oi?