Corria l’any 1929 quan el Sr. Esteve va obrir una petita bodega per dispensar vi als veïns al carrer de Montcada, a escassos metres del Museu Picasso, en el pintoresc barri de la Ribera, amb el nom de Ca l’Esteve. Anys més tard agafa el relleu el seu fill, l’Estevet, ara ja jubilat amb 94 anys, i que fins fa quatre dies el vèiem darrere la barra amb un somriure d’orella a orella atenent els clients amb aquella simpatia. És llavors quan canvia el nom del local a El Xampanyet. Actualment, però, és el Joan Carles, net de l’Esteve i fill de l’Estevet, qui regenta el local des de fa anys.
Aquesta bodega típica catalana, que s’ha mantingut invariable en el temps amb la barra de marbre, les rajoles blaves a les parets i les seves taules centenàries de marbre i ferro colat, és ben plena d’anècdotes, però curiosament és també escenari en un moment donat de la novel·la L'ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón, quan el protagonista Daniel Sampere i el captaire Fermín Romero de Torres, ambdós personatges de ficció, es cruspeixen unes croquetes a la barra d'El Xampanyet.
Mentre buido el got de cervesa i em ventilo unes anxoves, en Joan Carles em comenta que continuen preparant les anxoves de manera artesanal, que han aparcat una mica el tema de les llaunes perquè, segons ell, han baixat de qualitat i han augmentat de preu. Em posa com a exemple que unes escopinyes de bona qualitat i gallegues, però de mida petita, poden sortir fàcilment per 20 € la llauna preu de cost i, és clar, a aquests preus no es pot treballar.
Mantenen les taules d’embotits i formatges, tot i que han tornat una mica als orígens començant a cuinar plats calents, que en definitiva era el que originàriament ja feien els seus avis. Així, a més a més de la truita de patates que fan des de temps immemorials, ara preparen també uns calamars amb bacallà per llepar-se'n els dits, uns cigrons amb tripa de bacallà, els cargols de tota la vida i, ara que és època de bolets, fan uns rovellons a la planxa amb picada “que me los quitan de las manos”.
És evident que, tot i que el barri ha canviat molt en els darrers anys —si no que m’ho preguntin a mi, que vaig viure al carrer Banys Vells als anys vuitanta—, El Xampanyet continua mantenint clients de tota la vida, alguns dels quals encara viuen al barri, però d'altres s’han mudat a altres parts de Barcelona i, quan baixen a Ciutat Vella, el primer que fan és visitar-los. Depèn del dia i de l’hora, és clar, però podríem afirmar que la meitat de la clientela és de Barcelona, sobretot els dissabtes.
A El Xampanyet fan un horari que els permet la conciliació familiar i laboral. Lluny queden aquells anys en què el Joan Carles i família pràcticament vivien al local dia i nit. Avui, per sort, ja no és així, ara tanquen dissabte a la tarda i no obren fins dilluns a la nit. El Joan Carles diu que l’horari l'hi va ensenyar el desaparegut mestre Pep Manubens, expropietari del conegut Cal Pep de la plaça de les Olles i alhora tiet del Joan Manubens, del Passadís del Pep.
Abans de marxar, parlem de les llargues cues que es formen a la porta del local per tastar les famoses anxoves. Fins fa uns anys els clients s’esperaven a la barra i el Joan Carles i família els entretenien amb unes cerveses mentre esperaven el seu torn per aconseguir una taula, però arran de la pandèmia van començar a organitzar la cua a fora i ara l’espera és més endreçada i no hi ha malentesos.
M'acabo la cervesa i m’acomiado fins a la pròxima, no sense abans felicitar-lo, ja que sembla que una de les seves filles podria estar interessada a seguir amb el negoci. Ell està a punt de fer 68 anys, tot i que diuen que els seixanta d’ara són els nous quaranta.