M’apropo al carrer de l’Arc de Sant Agustí, darrere mateix de l’església de Sant Agustí, on es troba el menjador de les Missioneres de la Caritat de la Mare Teresa de Calcuta que procuren menjar a persones necessitades des de fa més de vint anys. Del menjador veig sortir el regidor de Ciutat Vella, l’Albert Batlle, acompanyat d’un parell de guardaespatlles. El saludo davant d’un parell de toxicòmans estirats a terra a escassos metres de nosaltres i li pregunto: "Com està el barri?". Amablement, em contesta que les germanes de la caritat fan una tasca impagable al barri, dels toxicòmans em comenta que estan treballant en trobar-los un lloc que no sigui el carrer, però en preguntar-li si puc gravar la conversa, ho deixem estar i ens acomiadem.
M’assec a la terrassa de la Bodega Montse i fem petar la xerrada amb el Javier mentre prenc una cervesa ben fresca. Em comenta que la seva mare Montse va morir fa deu anys i que ella va agafar el local fa cinquanta-cinc anys, ells són del barri de tota la vida, però la bodega va obrir portes, i està documentat, ara fa cent trenta-un anys.
Quan ell va començar a treballar, part de la clientela era del barri, amb el temps van començar a aparèixer turistes, però ara no té cap client del barri, atès que el barri no té veïns del país i tampoc el visiten els turistes perquè tenen por d’apropar-s'hi. Tot això ho comentem, com he dit, amb uns toxicòmans fent de les seves a escassos metres amb total impunitat. El Javier, amb la seva bonhomia, suporta diàriament bronques i baralles que el perjudiquen a ell i al seu negoci, perquè diu que moltes vegades li toquen els nassos directament. L’hora més concorreguda al local és al vespre, sobretot amb joves que s’apropen al barri buscant locals autèntics on prendre unes cerveses.
El Javier té prop de seixanta anys, i allargarà el tancament mentre pugui, per ell la bodega i el barri són la seva vida, està content i vol aprofitar el que li quedi fent el que ha fet tota la vida, que és oferir casa seva al món i, per què no, les seves anxoves. Val a dir que les anxoves li arriben en salaó en llaunes grans i les neteja i dessala al moment de servir-les afegint-los oli i vinagre, tal qual les preparaven els antics propietaris ara fa més de cinquanta anys.
S’afegeix a la conversa un veí nascut al Querforadat, client habitual de la Bodega Montse i que va arribar a la ciutat fa molts anys. Comentem com es menjava de bé al restaurant que hi havia al seu poble i que portava un tal Fèlix que havia sigut excap de cuina del Drolma. Algú se’n recorda? Sembla que la cosa no va acabar bé, però aquest és un altre tema.
Pregunto al Javier què li diria a l’alcalde si el visités algun dia per tastar les seves anxoves, em respon humilment que necessiten que cuidin una mica més el barri, perquè estan abandonats de la mà de Déu i desemparats. Mentre m’acabo la cervesa comentem els pocs locals d’abans que encara continuen oberts com Ca l’Estevet i Casa Almirall.
La bodega Montse és una de les bodegues més particulars de la ciutat, un museu de la vida que manté la memòria intacta on el Javier et dispensarà un tracte familiar i et prepararà unes bones anxoves. Si baixeu al Raval, no deixeu de visitar-la i fer la penúltima, o no.