Hi ha una bodega sense nom al barri del Raval que em té el cor robat, concretament a la cantonada dels carrers Sant Gil i Sant Vicenç, molt a prop del barri de Sant Antoni. Doncs bé, per situar-nos, la bodega en qüestió la va inaugurar un tal Nicolau, abans de l’any trenta, com a bodega-bar. Com és habitual en aquesta mena de negocis, el local va canviar de propietari en diferents ocasions, fins a arribar al Sr. Rafecas, que li va traspassar el local al Paco Rodríguez, pare del Carles, el propietari actual. És en aquella època quan el Paco bateja el bar amb el nom de bar Roso.
Són les cinc en punt i veig el Carles baixant pel carrer de Sant Gil calmadament. Ens saludem mentre apuja les persianes i posa una mica d’ordre. Tot seguit, comencen a entrar clients, saludant com si fossin a casa seva i instal·lant-se per les taules del bar.
Una barra de marbre preciosa presideix l’espai, sota l’atenta mirada d’un brau dissecat penjat a la paret. Com és obvi, el trofeu de la paret fa que molts clients anomenin el local "Bar El Toro", tot i que, ves per on, al vidre d’entrada únicament hi posa 'Bar'. Em ve al cap que a la Cova Fumada passa el mateix, tampoc tenen rètol que informi del nom del local, ni falta que els fa.
M’assec amb el Carles al mig de la bodega, a les típiques taules de marbre amb les seves cadires de fusta. Veig un racó dedicat al Barça, amb l’escut i dibuixos dels jugadors de l’equip de temporades passades. Un rètol t’informa de “no mover las sillas, preguntar al camarero”. Les fotos antigues omplen les parets, conservant la memòria històrica del bar, i es barregen amb les botes centenàries, els sifons de tota la vida i algun porró mig ple. Em comenta que, tot i que encara manté clients de tota la vida, la clientela principal és gent jove que apareix al final de tarda i a la qual li sol costar marxar del bar, cosa que no és cap novetat.
Mentre xerrem, el Pablo —que és el cambrer més veterà— no para de tallar el pernil que hi ha sobre la barra, i d'omplir uns plats que li treuen de les mans; mentre el Frank —l’altre cambrer— va tirant canyes i apartant-ne l’escuma sobrant, una rere l’altra. Malauradament, ja fa uns anys que no es juga a la botifarra. Recorda el bar ple de gent jugant a cartes i a dòmino, però amb els anys la gent gran ha anat desapareixent i amb ells les llargues tardes de tapet verd, cartes Fournier, copa i un cigar.
El que demana més la gent per picar són les anxoves, els seitons i la moixama. Però aquells que volen omplir més l’estómac, ho poden fer amb unes taules d’embotits i formatges del país que són més que dignes, especialment el pernil que es fan dur d’Almeria. Però en el que són uns veritables especialistes és en les torrades, entre les quals destaquen la de llom de tonyina amb salmorejo, ajoblanco amb seitó i bitxo d'Ibarra, carxofa brasejada amb pebrots i pebrots del piquillo amb anxoves, entre d’altres.
Com és inevitable, parlem de com està el barri. El Carles és nascut davant del MACBA, per tant, el coneix molt bé. Coincidim que el barri està molt malament i que la inseguretat és permanent. Irromp a la conversa el Pablo, que manifesta que està cansat de les baralles constants entre drogoaddictes al barri. Fins fa poc, fins i tot tenien davant del bar un narcopís que, per sort, van clausurar. Em deixa anar: Gràcies a bodegues com la nostra, entra gent normal al barri.