Ho hem d'admetre: els bolets ens fan ràbia. Molta. Ens molesta (o incòmoda, més aviat) la seva estranya condició: no són ben bé plantes, no són animals, certament, però no sabem com funcionen, quina bio–lògica s’amaga al darrere de la seva aparença singular. No sabem del cert on sortiran, ni quan, ni per què. Amb molta constància, som capaços d’intuir si en aquell bosquet se n’hi faran: un cop som a lloc, només ens atrevim amb els quatre comptats que coneixem, per transmissió oral de pares, padrins i veïns entesos, als que acudim amb dubtes com si anéssim a l’Oracle de Delfos.
Els rovellons, òbviament, els ceps —si tenim sort—, les mucoses, les carreroles, les potes de perdiu, rossinyols, trompetes, moixerons, murgues, camagrocs i para de comptar. Coneixent aquests, ja pensem que som els Jean-Jacques Cousteau de la micologia aplicada. I quan passa que, com aquesta tardor, hi ha hagut una explosió gairebé cambriana de tota mena de funga —se’n diu així, de la garbera de fongs—, els boletaires estan desconcertats i sense esma. Sospitem que l’Enginyer Suprem no va dissenyar tanta diversitat biològica només pel gust d’experimentar amb formes i textures, i que en realitat és una prova que el Creador ens ha posat perquè ens distraguem i no fem altres malifetes. A la força n’hi ha d’haver molts que siguin comestibles i, potser, en justa correspondència, més de tòxics dels quals ens sembla que hi ha.
Però sort en tenim que, un cop més, en el marc d’un dels tallers del cicle “Tastet d’Oficis” de la Fundació Planes Corts, ve en Marc Casaboch, del col·lectiu Eixarcolant, al rescat. Vam quedar un resplendent dissabte d’octubre disposats a aprendre tot de dades valuoses. Vam recórrer els alzinars que hi ha al voltant de Segalers i la Creu de la Boïga, vam baixar cap al torrent de la Roca de la Guàrdia i vam travessar el serrat cap al despoblat de Castanyes, i la pineda que hi ha sobre la casa, per tornar al punt de partida pel serrat dels Cortals i el vessant occidental del Far. Atenció: els topònims són inventats. O no.
Ens molesta (o incòmoda, més aviat) la seva estranya condició: no són ben bé plantes, no són animals, certament, però no sabem com funcionen, quina bio–lògica s’amaga al darrere de la seva aparença singular. No sabem del cert on sortiran, ni quan, ni per què
D’entrada, el Marc ens va consolar: tenim un país que és la meca del boletaire, amb una diversitat extraordinària d’hàbitats, cadascun amb la seva botànica particular. Això ja ho sospitàvem, però de tant en tant ens ho han de recordar. Una mica de teoria: un bolet és un carpòfor comestible que produeixen alguns fongs —no pas tots. I n’hi ha de tres tipus: els sapròfits (els que descomponen material orgànic), els simbiòtics (els que s’alien amb les arrels d’un arbre, com els rovellons) i els paràsits (aquests seríem nosaltres, si fóssim bolets). I imaginem que vostès —com nosaltres— passem de llarg dels alzinars si podem trobar un bosc de pins a prop. Error.
En una passejada de tres kilòmetres hi ha absolutament de tot. Mataparents, mollerics i mollerons, carlets i pimpinelles, fredolics i mucoses d’alzina. Fins i tot ous de reig, la famosa Amanita cesarea, que no se n’havien vist mai per aquests verals (o els que els havien collit no ho havien revelat), pampaioles i pampetes. Bolets de tinta, deliciosos, però que no s’han de barrejar mai amb alcohol. Els espectaculars apagallums. Tres tipus de llora, tres. Pebrassos, sí (però no els que deixen anar una lleteta quan els talles). I els ous del diable (que, malgrat el nom, es poden consumir si són immadurs). I què me’n diuen dels pets de llop? Són boníssims, però només quan són tendres.
Naturalment, vam acabar atabalats, amb la sensació que, amb tanta informació, vam sortir del bosc sabent-ne menys que quan hi vam entrar. Només sabem que no sabem res. És una impressió falsa, certament, perquè el coneixement s’adquireix amb paciència i sedimentació. Però la llavoreta ja està plantada. L’espora, més ben dit. I el que ens va impressionar més va ser descobrir, just a la vora del camí, un exemplar preciós d’Amanita phaloides, la temible farinera borda, el bolet que diuen que té un gust admirable, però que si te’l menges, et desfà el fetge i et mata, sense que s’hi pugui fer gran cosa si no s’hi arriba a temps. Aquella amanita, sorgida orgullosa al peu d’una alzina, amb el seu anellet, el barret groguenc, l’aroma inofensiu, és el memento mori, el recordatori que, a la natura no tot és tan bonic com sembla i que nosaltres, humans prepotents i setciències, estem aquí de pas i, quan ens haguem extingit, encara hi haurà bolets (sapròfits, paràsits o simbiòtics) que brotaran quan els roti i se’n riuran de nosaltres, tan creguts, tan vulnerables, en el fons.