La Boscana: l'espai natural i exclusiu del Pla d'Urgell on descobriràs la millor cuina de Lleida

Avui ens apropem al Pla d’Urgell, al restaurant La Boscana del xef Joel Castanyé, on tenim previst tastar el seu menú de primavera. Circulem per la comarcal que passa per Bellvís i voregem la finca abans d’endinsar-nos per una gran porta a La Boscana; només creuar-la, surt a rebre’ns l’Albert, el maître. Aparquem a l’ombra sota els xops, a prop de la piscina. L'Albert ens comenta que la finca té més de sis hectàrees i podem trobar-hi els jardins, el restaurant gastronòmic i el d’esdeveniments i l’hort amb els seus arbres fruiters, on produeixen quasi tot el que necessiten. El Joel va créixer entre els fogons del restaurant familiar Resquitx a Mollerussa, va estudiar a l’Escola d’Hoteleria i Turisme de Lleida i de Sant Pol de Mar, va treballar a restaurants com el Neichel i el Bulli, entre d’altres, abans de decidir obrir junt amb la seva família La Boscana, primer com a espai per a celebracions i banquets, però poc temps després també com a restaurant gastronòmic, que el 2016 ja va rebre la primera estrella Michelin i poc després dos sols Repsol.

Ens ofereixen uns snacks al jardí, el lloc és idíl·lic. Tastem una sidra feta de poma Golden i un milfulls de poma Granny Smith, laminada i cuinada perquè quedi més cruixent, combinada amb formatge del Montsec i anet. De sobte, apareix el Joel i ens dona la benvinguda, de seguida trobem amics comuns i riem una estona, els de poble ben aviat connectem entre nosaltres. Ens informa, com qui no vol la cosa, que el 65% del que menjarem serà fruita del territori i marxa corrent cap a la cuina, que té feina. Continuem amb la burrata d’ametlla, sobrassada artesana, pa amb tomàquet i un còctel de pera molt refrescant.

La Maria Àngels ens presenta el plat conceptual: l'embotit de fruita

Entrem al restaurant i ens entaula la Maria Àngels Chiriboga, cap de sala. El menjador és molt ampli i disposa de vuit taules estratègicament situades per respectar la privadesa, des de les quals podem guaitar el jardí, ja que les parets són de vidre, un privilegi. Comencem amb el seu embotit, la M. Àngels ens comenta: “Amb aquesta ànima de transportar la fruita al món salat, hem fet aquest plat una mica conceptual: el nostre primer embotit de fruita. Amb la semblança hem aconseguit molt, hem deshidratat els caquis i els hem trossejat, afegit sal i pebre, posat en un budell de porc, després en una càmera de maduració amb altres embotits, però aquest sense carn”. Si no m’ho diuen, de fet puc pensar que estic engolint un tros de llonganissa. Acompanyem l’embotit de fruita amb un xerès amontillat Fernando de Castilla.

Tastem les espardenyes al natural que mengem embolcallades amb una finíssima papada de porc; també l’albergínia al carbó, feta a la brasa acompanyada amb tempura de calamar. Ho reguem tot amb un Corpinnat, el Sabaté i Coca reserva familiar, molt adient. Entre plats, tastem l’oli Camins de Verdor, orgànic, amb un pa de massa mare que compren a un forn centenari de llenya d’un poble proper.

Un vi blanc que difícilment oblidaràs

Fem país i ens obren un vi blanc DO Costers del Segre, La pell, del celler La gravera, fet d’unes vinyes centenàries prefil·loxèriques plantades el 1889 i on neixen més de vint varietats ancestrals. Una molt bona feina del celler, que mira de trobar en el passat el secret per crear els vins del futur, fràgils i delicats; un vi impecable. Seguim amb els espàrrecs blancs en textures: la tija de l’espàrrec la passen de cocció amb una salsa holandesa, però amb oli en comptes de mantega; la punta, que normalment és més tendra, està feta al punt amb una salseta de miso. Fem un brindis, l’ocasió ho mereix.

Continuem amb el còctel de gambes, és la seva interpretació d’un clàssic dels anys seixanta. El Joel i els seus germans s’havien fet un fart de preparar còctels de gambes, llavors, van dir: "Recuperem aquest plat, però li donem un toc diferent", i aquí tenim gamba fresca, la base és una salsa rosa, però en aquest cas hi han incorporat un toc especial i el cap de la gamba el disposen a part per xuclar. A continuació ens sorprèn el curri de taronja sanguina. Estem acostumats a tastar el curri amb carn, corder o pollastre, però ells el porten a la fruita, en aquest cas, a la taronja sanguina acompanyada amb iogurt i cacauet.

Obrim un vi negre, el Thalarn del Castell d’Encús, un altre DO Costers del Segre, com no podria ser d'una altra manera. La primera vegada que vaig tastar aquest vi va ser al Paller del Coc, potser el millor syrah del país. Ens arriba la tartaleta de porc i poma  acompanyada d’una salsa de raifort, rave japonès; també el duo de truita de riu i després el coll de pollastre, desossat i amb una crema de foie acompanyant la base d'un puré d'api-rave i una salseta de coll del pollastre una mica amontillada i pell de pollastre cruixent, al costat en aquest cas el cogombre amb una gelea de confitats a l’interior. Aquest darrer plat és un dels preferits del Joel, és un homenatge a la seva àvia, que el preparava estupendament.

Les mandonguilles de colomí que et faran plorar

Tanquem amb el festival de colomí: primer, el pit marcat a la planxa pels dos costats i cru pel mig, acompanyat  amb un puré de coliflor i salsa feta amb els mateixos ossos del colomí, i, segon unes mandonguilles de colomí amb múrgola, estan per plorar.

Les postres ens tornen a sorprendre, una molt original poma fresca, no us diré res més i la seqüència de taronja en tres parts: pell i pesto, albedo i cafè, i polpa i avellana; és increïble el que prepara el xef amb una taronja.

El cafè amb una coca d’anís el fem al jardí, a la taula instal·lada estratègicament davant del petit llac on naden els ànecs. Ens acomiadem molt contents del Joel i la M. Àngels, però, de sobte, començar a desfilar tot l’equip cap al jardí, el Joel ha parat màquines perquè els pugui fer una foto, quin puto crac.

La Boscana és sens dubte el millor restaurant de Lleida. El Joel et delita amb una cuina de territori on la fruita és la protagonista, les seves elaboracions et fan somiar i obren la porta a imaginar una cuina diferent on el producte i la tècnica, però també la passió i l’amor, van del bracet. Al mateix nivell ens trobem el servei de sala. Del celler, millor no parlar-ne i així el veniu a tastar vosaltres mateixos, no us en penedireu.