Aquesta setmana s’ha celebrat el Dia Mundial del Poble Gitano. Enguany, el Gremi de Pastisseria de Catalunya (i en relació amb el fet que Catalunya és Regió Mundial de la Gastronomia 2025) ha consensuat que les postres catalanes més icòniques són el braç de gitano. Ni crema cremada, ni panellets, ni xuixos, ni carquinyolis. Han triat el braç de gitano perquè és una tècnica originalment catalana i de tradició molt arrelada al país per acabar qualsevol celebració.
És cert que trobem altres postres molt similars en altres països, però la particularitat del nostre no és del que està farcit —pot ser de crema, trufa o nata— ni del fet si està acabat amb sucre glacé o gemma cremada, sinó que no sigui un Tigreton. És a dir, que la gràcia és aconseguir un cilindre de crema, trufa o nata embolcallat per una fina làmina de pa de pessic. L’altra particularitat és el nom. Als braços d’altres països els manca la gràcia de tenir un nom tan polèmic com el nostre. Tot i que els anglesos no es queden enrere, l’anomenen braç d’home mort perquè a més de la crema o la nata també hi posen melmelada de maduixa que té una retirada a la sang de les venes del braç. Déu n’hi do.
Doncs sí, des de fa anys i dècades quan diumenge a l’hora de les postres estem fent talls al braç, els catalans ens preguntem d’on coi surt aquest nom tan curiós. I la veritat és que, malgrat la curiositat que ens genera, els noms populars tenen difícil etimologia perquè, precisament els manca la documentació fundacional. Sobre el tema que ens ocupa, he sentit fins a tres versions.
De la primera, ja us avanço que té la seva gràcia i tot el sentit, però em sembla que és totalment inventada. Segons el relator un patriarca gitano comprava els diumenges un pastís enrotllat a la pastisseria del seu barri. Sempre demanava que fos més llarg perquè el clan era molt gran. El pastisser tip de no encertar la mida del pastís li va preguntar com el volia de llarg i el patriarca va assenyalar la mida del seu braç. Una altra teoria és que la forma cilíndrica, de dimensions comparables a l’avantbraç d’una persona, i la cobertura de gemma cremada li fa prendre un aspecte morè com el color de la pell dels gitanos. També diuen que la decoració amb cireres i merenga recorden a la mànega del vestit típic que lluïen les gitanes a les festes.
Però la versió que té més credibilitat és que al s. XIX els calderers de coure, molts d’ells gitanos, que reparaven o venien utensilis a les pastisseries rebien com obsequi trossos sobrants de pastissos que s’enrotllaven en pa de pessic i que s’enduien sota el braç. Era una pràctica habitual recompensar els serveis dels treballadors externs amb dolços, especialment en dates festives. En qualsevol cas, la comunitat gitana ha aplaudit el consens del gremi de pastissers perquè celebra que s’associï l’ètnia a una qüestió positiva i tan dolça com aquestes postres.
La comunitat gitana ha aplaudit el consens del gremi de pastissers perquè celebra que s’associï l’ètnia a una qüestió positiva i tan dolça com aquestes postres
Això és perquè malgrat que enguany fa 600 anys que Catalunya va ser la porta ibèrica per als gitanos, la comunitat continua patint l’estigma i sent un enigma per als paios. Però, tot i els seus costums blindats, arrelats, ferms i inamovibles durant segles, els gitanos han contribuït en la configuració actual de la identitat cultural catalana. Paraules que usem quotidianament com «calés», «xaval», «cangueli», i el que més ens interessa a nosaltres, «halar», són d’origen romaní.
Precisament «halar» és un dels aspectes més importants de la cultura gitana, potser també per la seva manca en tants moments de la seva història. Sempre que entres en una casa gitana et convidaran a cafè i et preguntaran si has menjat. L’hospitalitat, la família, la solidaritat, la lleialtat i el respecte per a la saviesa dels avis del poble gitano són valors que hauríem d’admirar i, per descomptat, incorporar. Tal com deia Jaques Derrida, filòsof francès, l’hospitalitat no és rebre als amics, sinó obrir la porta a qui mai no la hi obriries. 600 anys després de l’entrada dels gitanos a Catalunya, potser ja va sent l’hora d’obrir-los la porta, conèixer millor la seva cultura, els seus valors i compartir a taula un braç de gitano.