A la gent de Llobarca els agrada molt fer trobades de poble. Són dinars o sopars, segons s’escaigui. En fan un cada mes, si fa no fa, estiu i hivern: hi ha una programació perquè tothom s’ho posi al calendari. No calen excuses per celebrar res en especial (però el dia dels dos sants patrons sí). Sobretot són les ganes de viure, de fer comunitat, de sentir-se part d’un tot. Aquest mes de maig ha tocat caragolada, després de la calçotada del mes de març i d’una sortida a marina a l’abril per fer una mariscada. Una caragolada de muntanya, que no té res a veure amb els aplecs que fan al secà.
Primer de tot, cal comptar comensals. El grup de WhatsApp del poble és el vehicle ideal. Una llista que es copia i a la que s’hi afegeixen els que s’hi van apuntant. Al final serem uns cent vint, sempre hi ha aquells tardaners que s’apunten a darrera hora. Quaranta-cinc quilos de caragols. Deuen ser uns vuit mil, fet i fotut. El dia abans, dissabte, el Salvador, que és el factòtum de l’operació, el coordinador, el general d’intendència, mariscal de camp, els revisa, vigilant sobretot que no n’hi hagi de closcamolls. Calcula que un 5% seran descartats durant el procés de selecció. Quatre-cents que no passaran el control de qualitat. Això ja ho tenim fet.
L’endemà s’ha quedat a les onze, per preparar-ho tot i que cap a les dues, quarts de tres, es pugui dinar. Un escamot avançat ha fet un bon esmorzar, perquè cal fer una mica de foc. Pel poble pul·lula una parella de testimonis de Jehovà, que van passant casa per casa, fins i tot per les que són buides: piquen a la porta i s’hi queden palplantats una bona estona fins que dedueixen que no hi ha ningú. Són militants obstinats i voluntariosos, però no saben que el seu esforç per fer proselitisme serà inútil i, si fos per Llobarca, la Talaia quedarà sense nous vigilants. Els mormons, malgrat la seva impressionant eficàcia genealògica, tampoc no tindrien més sort. I és que avui ningú no té el cap per catequesi ni per romanços. Els llobarquesos tenen creences fermes i no són fàcilment influenciables.
Cap a migdia hi ha diversos fronts oberts. El cos d’enginyers para taules i desplega bancs, posa estovalles, compta plats i vasos, col·loca coberts i tovallons. Ningú no pot quedar fora de l’àgape, que està obert no només a veïns, sinó a convidats. Una colla d’experts se’n cuida de la brasa, on s’haurà de coure una mica de costella (bé, dotze costellams) i carn de corder, per als qui no els agraden els caragols. Hi ha una monstruosa graella amb rodes, amb una superfície útil de tres metres quadrats, que sembla una màquina romana de setge, com un onagre o un trabuquet. La brasa demana el seu temps, paciència i llenya de roure que no estigui morta, que és una qualitat dels buscalls i tions diferent de si és verda o seca. Si la llenya és seca, però està morta, malament rai, perquè no crema bé.
La divisió social del treball propicia que d’altres preparin els plats amb l’ensaladilla russa (que els de l’Optimot diuen que s’ha de dir ‘ensalada russa’). La maionesa i el pebrot dibuixen les quatre barres de gules sobre fons d’or (amb una anxova solitària al marge). Una altra brigada se’n cuida de les postres: macedònia tunejada amb maduixes i, amb el cafè, plates de coca. Mentrestant, es fan els caragols. La recepta és tan secreta com la fórmula de la Coca-Cola, només per a iniciats. Potser la formulació s’assembla a les receptes que se’n diuen ‘a la gormanda’, però no ben bé. Hi ha un sofregit, hi posen cansalada i pernil, espècies diverses en proporcions que han estat pesades amb bàscules de precisió. Un procediment perfectament establert i protocol·litzat que riu-te’n tu de com es treballa als laboratoris de biologia de la Max Planck Gesellschaft. Hi ha uns arqueòlegs especialitzats en l’estudi dels caragols que troben als jaciments prehistòrics, els arqueomalacòlegs: avui aprendrien coses noves i de profit.
Com que és jornada electoral, per la plaça convertida en menjador desfila una parella de Mossos d’Esquadra —un binomi, que en diuen—, que han pujat a Llobarca a controlar que l’ordre públic no s’hagi pertorbat, atès el famós caràcter anarcocarlí dels muntanyencs. Si per ells fos, es quedarien a dinar, en aquella alegre companyia, i fins i tot rematarien la festa amb el mític gintònic a l’olla, el famós combinat llobarquià que no pot faltar a cap alifara digna d’aquest nom. I així fins a una altra. That’s all, folks!