Els de la generació que no vam tenir mòbil fins als 30 anys passàvem les llargues hores de cotxe sense aire condicionat jugant al 'Veo-Veo' o, en el meu cas, al Pare Carabasser. Un joc amb un nom que mai no he sabut treure'n l’entrellat, però del qual recitàvem de memòria aquelles primeres frases: ni blanc, ni negre, ni or, ni plata, ni color de xocolata. Potser té poca relació amb l’article que escric, però quan he llegit la notícia al diari, m’ha vingut com un glop de nostàlgia: la mare i el fum de la cigarreta, els quilòmetres, el cotxe, els germans i la cantarella mil vegades repetida del joc del Pare Carabasser, i he pensat que segur que tots els lectors coetanis també es mereixen aquests moments reconfortants de melancolia, encara que no vingui a tomb.
Alternatives d'alta qualitat proteica a la carn o al peix
La notícia a la qual em refereixo unes línies més amunt té de títol “Ni carn ni peix”. I explica que l’IRTA, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, està treballant per buscar alternatives d’alta qualitat proteica a la carn o el peix, amb l’objectiu de poder seguir una dieta igualment equilibrada, però molt més sostenible amb el medi ambient. Fongs, algues, insectes i llegums són les principals matèries primeres per elaborar processats que ens facin tenir la il·lusió de menjar un entrecot sense haver hagut d’engreixar un vedell.
L’article m’ha fet pensar en tots aquells productes que van ser creats per resoldre situacions o per necessitat i, que amb el temps, han estat sobrers perquè s’ha trobat una nova tecnologia o enginy que ha resolt millor el problema a solucionar. L’anhel de la humanitat ha estat des del Plistocè garantir una alimentació segura, suficient i sempre per a tothom. Aquest anhel ha fet retòrcer el cervell dels tecnòlegs i els enginyers per tal de buscar solucions, per exemple, a la curta vida dels aliments. Sal, sucre, vinagre, oli, cocció, assecatge, fred... estratègies que n’allarguen la caducitat i que garanteixen l’aprovisionament durant les temporades de baixa productivitat natural. El rebost.
Quan els nous ginys, quan la tecnologia han superat la necessitat de fer-les, les conserves s’han mantingut perquè, potser no són necessàries, però què carai!, ens agrada el gust que tenen. Els escabetxos, els continuem fent perquè ens plauen no només perquè siguin un mètode de conservar les peribles sardines.
Ara, més enllà de garantir la pervivència de la humanitat, l’anhel s’eixampla a garantir la pervivència del planeta. Aquesta és una frase farcida de supèrbia perquè, tal com els experts insisteixen a recordar-nos, som nosaltres els qui estem en perill d’extinció. Si fem el planeta erm i irrespirable, morirem tots per manca d’aire i d’aliments, però el planeta es refarà tan bon punt el depredador – tu, jo, nosaltres – desapareguem. I punt.
L’anhel de la humanitat ha estat des del Plistocè garantir una alimentació segura, suficient i sempre per a tothom
Així doncs, ja podem anar trobant el gustet a les hamburgueses d’algues i a totes les alternatives en què l’IRTA està treballant. Però mentrestant, no fos cas, mirem d’augmentar el consum de llegums, cereals, hortalisses i fruites, deixant per a les grans ocasions i les festes de guardar aquells pollastres, si no volem acabar armant un escàndol de dimensions monumentals ni que la terra ens doni carbasses. De manera que és el moment d’adaptar la cançó del Pare Carabasser i integrar-la a la nostra quotidianitat amb aquella cantarella: ni llobarro, ni vedella, ni llagosta, ni llonganisses... els dies de cada dia... i això, sí, moltes hamburgueses... de carabassa!