Quan tenim una estoneta, els catalans fem coses —és ben sabut. Aquesta dèria agafa gran volada en temps de vacances o, més modestament, els caps de setmana. Mirem què hi ha, què toca, què podem fer plegats, i apa som-hi! A la tardor, a banda de les batudes boletaires, després de la verema i a partir de Sant Martí de Tours (l'11 de novembre) és costum tastar el vi novell. I a Cal Garrigosa fa anys que conviden a celebrar-ho.
Cal Garrigosa és tota una institució d'Abrera —més concretament, del barri del Rebato. Com que hi passava el camí ral que anava a Montserrat, els barcelonins hi solien fer parada i el 1840 en Joan Juhera, un hostaler amb vista, hi va obrir el primer restaurant. Per cridar l'atenció a la porta hi va posar un porró gegantí amb el reclam que si aconseguies alçar-lo amb una sola mà podries beure'n a cor què vols —ja ho veieu: si a Gal·les tenen l'Excalibur, natros un porró descomunal! Abrera va agafar anomenada —hi van arribar a passar el rei del Marroc, Peret, Errol Flynn o Alexander Fleming— i en Josep Pla en va parlar a la seva Guia de Catalunya. Tot això se'n va anar en orris a partir del 1970, que es va construir la variant de l'N-II, que ja no passa per Rebato.
A Cal Garrigosa fa anys i panys que tenen vinyes i fan vi. Ara se n'encarrega en Martí Sucarrats. El seu avi va deixar-ne de fer el 1958, quan es va fundar la Cooperativa de Martorell, i en Martí, que va estudiar enologia, va recuperar la tradició el 1993, invertint en nous dipòsits i maquinària i restaurant les tines del pati del darrere, de planta quadrada i revestides de cairons envernissats, originals del segle XIX, on s'hi trepitjava el raïm. Enguany només han pogut fer mistela —de xarel·lo i macabeu, boníssima!— perquè els senglars s'han convertit en un problema gros de debò: se'ls han fotut tota la collita. «Així com la sequera és un afer gravíssim i de difícil solució —la Generalitat mira d'ocupar-se'n, se'n parla arreu—, de la proliferació de la fauna salvatge que arruïna l'agricultura ningú no en diu res, tot i que seria molt més fàcil posar-hi remei: aquí tenim una gran sensació d'impotència i abandó», m'explica en Martí.
Així com la sequera és un afer gravíssim i de difícil solució, de la proliferació de la fauna salvatge que arruïna l'agricultura ningú no en diu res, tot i que seria molt més fàcil posar-hi remei
Així que cada tardor un diumenge Cal Garrigosa s'omple de gent que brinda alegrement i tasta els embotits que molt probablement es firarà. Enguany el germà petit, en Jordi, acompanya amb l'acordió a en Josep Sala Andrés, que toca una viola de roda de fabricació pròpia. Els assistents són una bonica barreja de gent de la contrada, amics de la família i persones del món de la gastronomia que convoca en Josep, el germà mitjà, periodista que dirigeix la revista Arrels. Mentre son marit Valentí xerra amb la concurrència, a l'entrada la Maria Miró —la matriarca— no para quieta despatxant clientela. Hi té la mà trencada perquè és cada dia que obre la casa per vendre-hi excel·lent teca de proximitat: embotits de Cal Rovira, melmelades de Montserrat Rull, llegums Mar-tret, fruita i verdura local... A Cal Garrigosa també s'hi pot comprar vi propi d'anyades anteriors i ratafia de l'Avi Guillem, entre altres delícies.
Després del tast de vi, convocat al matí i que dura fins al migdia, alguns es queden a dinar allà mateix una costellada improvisada i d'altres anem al restaurant Revolta d'Esparreguera, on la xef Silsi Terrazas, vinguda d'Hondures —afortunadament per a nosaltres!— i el seu fill Brannen a la sala s'encarreguen amb traça i amabilitat que tothom estigui ben atès i ens llepem els dits amb plats tan bons com, per exemple, el seu arròs de muntanya amb llangardaix i trompetes de la mort. Tips i contents fem sobretaula —que és diumenge i no hi ha pressa— i comentem el feliç aplec mentre pels finestrals del menjador veiem el sol ponent i Montserrat, que articula geogràficament les comarques centrals i l'imaginari de tot el país.