Això dels restaurants als pobles petits de la muntanya és un fenomen relativament recent. Potser algú hauria d’estudiar amb una mica d'afecte com ha estat el procés d’implantació dels models metropolitans de restauració, com un empelt de la cultura urbana en la més feréstega ruralitat. Ep, que no ho critiquem, ans constatem un fet (i ens agrada molt que hi siguin). Imaginem —sense tenir-ne dades empíriques— que tot va començar al mateix temps que s’anaven obrint estacions d’esquí, una pizzeria aquí, una braseria allà, fins que aquell moment inicial va agafar força i ha fet que ara, trenta o quaranta anys després del moviment dels pioners ens permeti trobar establiments extraordinaris en pobles de quinze habitants a tres quarts d’hora de camí de la ciutat gran més propera.
Però els arbres de la restauració professional no ens haurien de privar de veure el bosc d’aquelles cases (solia haver-n’hi una a cada poble), on et donaven de menjar sense carta ni cerimònia, responent als preceptes bíblics de «donar de menjar a qui té gana i de beure a qui té set», que són dues de les set obres de misericòrdia (de les corporals) que ens ensenyaven al catecisme —i probablement les més interessants (o pràctiques) de totes. Molt més, on vas a parar, que vestir al despullat i visitar els presos. Enterrar els morts està bé, també, però, vaja, amb això ja s’hi compta.
Trucaves —de vegades eren els únics del poble que tenien telèfon, i era el públic—, et presentaves a l’hora de dinar o de sopar, seies al menjador de casa i t’atipaven de valent. Amanides–amanides, amb allò que trobaven a l’hort, xicoies i bolets si n’era el temps. Estofats, fricandó, pollastre guisat, peus de porc, corder a la brasa, confit de carnaval quan tocava, girella, arròs de muntanya (algun dia haurem d’atrevir-nos a penetrar en el laberint procel·lós dels arrossos de muntanya). Llonganisses i bulls fets a casa, de quan es podia fer matança a l’era. Truitades fetes amb vint ous i dos quilos de trumfes. De postres, molls (el que en altres latituds en diuen postres de músic), i flams fets en una perola. Cafè de mitjó, digne d’una taverna turca. Anís del Mono, Cutty Shark o J&B, Torres 10 i s’ha acabat. Vi la de casa, d’origen incert, negre —o fosc. El xampany —sempre xampany— era Freixenet, Delapierre o Segura Viudas i se servia, invariablement, en aquelles mítiques copes Pompadour. No calia que hi hagués res a celebrar: el treien com si fos la cosa més natural del món, com si la vida fos un festeig continu. Rösslis i caliquenyos. La vaixella, sempre Duralex, era de contraban, en les dues versions, a verda i l’ambre.
Recordem amb enyor cal Trota de Taús, cal Caborreu de Bescaran o cal Capblanc d’Estamariu, totes cases de menjars extraordinàries en pobles de pocs habitants
No hi havia cap separació entre l’espai públic i l’espai privat, perquè només n’hi havia un, que seria, en dreta llei, un espai publicoprivat. Així, podríem conviure amb esquirols dissecats, un calendari de la Cooperativa Pirenaica, una padrina quasi centenària en estat de crisàlide, els diplomes de tall i confecció de la pubilla, un televisor que funcionava amb vàlvules (i que només sintonitzava la primera cadena). El dinar podia allargar-se fins a les cinc o quarts de sis, i connectava amb alguna disputada partida de botifarra i, si a fora feia fred, amb una mica de sopar per acabar de col·locar el que hi havia a la cuina. Sortíem contents, reconfortats en cos i en ànima, perquè havíem tingut l’oportunitat de comprovar, en primera persona, la inveterada hospitalitat pirinenca.
Ara, en un món on quan aixeques una pedra et surt un funcionari de comerç, un inspector de sanitat i un requeriment d’hisenda, aquest món ha desaparegut, víctima del relleu generacional, engolit per la burocràcia i les normes legals, que tallen les ales a qualsevol iniciativa que intenti adaptar-se a les condicions especials que hi ha a l’alta muntanya. Recordem amb enyor cal Trota de Taús, cal Caborreu de Bescaran, cal Capblanc d’Estamariu… Alguns van fer el pas cap a la reconversió i van transformar-se en honorabilíssims restaurants de poble, com el mític cal Pau de Prats. Però aquesta és tota una altra història.