La tardor, amb els seus colors torrats i ataronjats, és l’estació de la malenconia. Que la nit ens engoli quan tot just acabem de dinar, que els arbres quedin com esquelets o que els palosantos, ferms i durs, es transformin en una massa gairebé líquida en el transcurs de pocs dies és, tot plegat, una metàfora de la nostra insignificança com a espècie. La interpreto com una lliçó per explicar-nos i recordar-nos que tot el que fem, tot el que ens esforcem és caduc, ben aviat s’haurà cruspit, paït i oblidat, com passa amb els plats que cuinem dedicant-ne hores, diners i coneixement i que mengem amb delit, sí, però amb un sospir de temps.
Potser la malenconia que estic mirant de transmetre amb aquest fragment tan obscur que remet a l’esdevenir de la natura vol recordar– més a mi que a vosaltres – que tots, tots, per molt que ens hi esforcem, acabarem sent un banquet per als cucs. Però no per saber-ho i recordar-nos-ho hem de deixar d’esforçar-nos perquè el plaer de la feina acabada o del repte assolit és superior, sempre, al patiment, al cansament o al dolor del procés creatiu. Però no és només aquest plaer el motor de les nostres accions sinó la necessitat de deixar empremta, de ser recordats quan no hi siguem.
Volem perviure més enllà del que la natura ens permet i només ens és possible amb el que lleguem: el nostre record. M’explicava aquell filòsof que el que ens va fer humans va ser ritualitzar la mort, envoltant-la del misteri de l’inexplicable. Els animals no enterren, no veneren i no recorden els morts perquè l’entenen com una fase més de la vida. I en la nostra constant dèria de fer-ne de tot una metàfora, coronem l’ocàs del lluminós estiu amb la festa de l’enyor, el dia de Tots Sants. La tradició ens recorda, encara que només sigui un dia, que hem de recordar als qui es van esforçar a ser recordats.
La paradoxa és que invoquem i honorem els nostres morts menjant aliments extremadament energètics que ens proveeixen d’una vitalitat immediata, potser amb el propòsit que ens donin força, coratge i ànim o, potser, amb la ingenuïtat que ens enfortiran prou per allunyar-nos del temible final. Però aquella festa pausada que havíem mantingut tants segles, que tant sentit tenia i que havíem ritualitzat reunint a la família al voltant d’una taula amb braser, pelant castanyes amb els dits entre congelats i escaldats, alternant-les amb un parell de panellets, està tocada, enfonsada i enterrada del tot.
Els de la generació dels setanta, que dèiem allò de "m’he quedat de pasta de moniato", entre altres expressions, hem hagut d’aprendre a dir Halloween (jalouin). I ara sí que ens hem quedat de pasta de moniato veient amb horror com l’horror d’aquesta festa de l’horror ha deixat com veritables zombis a les nostres entranyables àvies castanyeres amb davantal i als castanyers amb boina. I aquella festa que ens deixava tips com toixons a base de panellets, castanyes i moniatos ha quedat sepultada com els habitants del cementiri que encara tenim a bé recordar i visitar l’endemà de la disbauxa del terror. Ja sé que em faig pesada amb la lletania, però és la meva manera de reivindicar que tenim un patrimoni cultural que hem de preservar perquè, de debò, que acabarem sent fantasmes globals. Tant és que visquis a Groenlàndia com a Sud-àfrica, tots ens posarem la careta de cadàver i a caminar!
Hem ampliat les possibilitats culinàries del moniato, però resulta que ara que és quan més demanda n’hi ha, és quan menys en conreem. De manera que gairebé la totalitat de moniatos que mengem venen de fora i la majoria són de la Xina
Però no només ho dic per l’aprimament cultural, també ho dic perquè aquest passat mes de juliol em vaig quedar de pasta de moniato quan a mercat vaig poder comprar-ne un quilo. Gent de la meva generació, recordeu quan rebíem amb hurras i bravos els primers moniatos de la temporada? En menjàvem fins a rebentar, escalivats i ensucrats. Les llaminadures de la nostra infància. La globalització i les onades migratòries ens han ensenyat a menjar batata i camote i ara ha traspassat la frontera del berenar i en mengem incorporat al trinxat, com a xips o transformant les braves. En això hem millorat, perquè hem ampliat les possibilitats culinàries del tubercle, però resulta que ara que és quan més demanda n’hi ha és quan menys en conreem. De manera que gairebé la totalitat de moniatos que mengem venen de fora i, segons m’informen, la majoria són de la Xina.
I jo sempre em quedo de pasta de moniato, sorpresa amb mi mateixa de no haver preguntat mai abans d’on venen els moniatos que menjo i preguntant-me d’on ve aquesta dita “quedar-se de pasta de moniato”, que és ben estranya per mostrar l’estranyesa, la sorpresa. Són coses que penso mentre faig les boletes de massapà, les arrebosso amb pinyons i les enforno pocs minuts per celebrar tossudament la castanyada.