Aquest article no ha estat generat mitjançant qualsevol aplicació d'intel·ligència artificial, ja que un ChatGPT mai no sabrà què significa compartir uns calamars a la romana amb algú al xiringuito Cala Jóncols, a Roses, ni què vol dir beure's una cervesa gelada després de tot un matí a la platja amb la gola seca i els llavis salats. Tampoc coneixerà el plaer de separar un biquini en dues meitats i salivar en veure que el formatge s'estira elàsticament. Ni l'alegria de demanar un cafè a la taverna napolitana Blau de Santa Caterina i que et serveixin un ristretto perfecte sense haver hagut d'insistir que volies un cafè 'curt'. Ni l'emoció d'entrar a casa el dia de Nadal al migdia i que tot, fins i tot els mobles, facin olor de l'escudella i la carn d'olla que fa hores que és al foc. Res de tot això ho podrà escriure mai cap artefacte de la intel·ligència artificial, crec, ja que potser les màquines saben ja fer-ho gairebé tot, però el món de la gastronomia encara és un territori on els sentits, les emocions i els matisos són un valor tan primordial com el punt just de sal en qualsevol cocció.
Qui entengui la comunicació gastronòmica com un món en el qual només importen les receptes o les llistes de restaurants, evidentment està de sort perquè el ChatGPT li oferirà tanta informació com desitgi sobre tantes coses com vulgui saber, a part de deixar a l'atur algun rei Mides digital o televisiu del sector. Ara bé, per sort som legió els que sabem que la comunicació gastronòmica va molt més enllà d'això. El periodisme de profunditat sobre tendències, productes o elaboradors difícilment el podrà fer mai un bot conversacional, com difícilment cap màquina sabrà fer mai una crítica amb criteri o sabrà descriure un vi de la manera com ho fa un bon sommelier. Potser ens parlarà d'un Priorat i ens enumerarà les especificacions d'un coster amb orientació nord-est, però mai no sabrà què és morir-se de fred en ple agost als passadissos subterranis del celler Cims de Porrera amb els cosins Adrià, obrir un Mas de la Rosa de 1997 i sentir que aquella carinyena vella et llisca esòfag avall, com si un àngel et fes un boca a boca, fins a arribar-te al pit i tenir la sensació que dins teu una poncella de color vi negre s'obre com una immensa flor.
Les màquines ens ho podran dir tot sobre els làctics fermentats, però mai no podran descriure per què al Motel Empordà, quan arriba el carro dels formatges, de sobte penses que seria de justícia portar-lo en braços, a les espatlles, com un sant a qui treuen en processó. Un xat ens detallarà tota mena d'informació sobre les garlandes del Penedès, però mai podrà explicar què significa estar d'Erasmus fora de Catalunya, sentir que truquen el timbre, rebre un paquet gran, obrir-lo, trobar-hi una garlanda del forn J.Carbonell, menjar-ne un tros, que et caigui una llàgrima i enviar un whatsapp al grup d'amics dient "gràcies, amb una mossegada m'he sentit de cop a casa". Mai cap intel·ligència artificial aconseguirà glossar per què l'olor de moniatos a l'octubre ens anuncia que rere la cantonada hi ha una castanyera, però també l'hivern esperant-nos amb els braços oberts. O per què encara hi ha matrimonis que confessen haver-se conquistat amb un arròs a la cassola. O per què qualsevol migdia és sempre un migdia millor si es marida amb un vermut amb sifó o un Bitter Kas.
Si vols conèixer els millors canelons del país, potser un ChatGPT te'n farà una llista òptima, però mai comprendrà què passa quan estàs assegut a Ca l'Amador, a Josa de Cadí, i veus el cambrer apropant-se a la taula amb aquell plat a les mans que Diego Alías ha fet per tu. Si vols informació sobre l'Aplec del Caragol de Lleida, t'ho escriurà tot i amb tota mena de detalls, però mai no sabrà com era de particular l'allioli de la teva àvia quan els feia a la brasa i per què ara, cada cop que menges caragols, indirectament et trobes amb ella i l'enyores. Si vols provar d'entendre com es fa el vi escumós amb mètode tradicional, fins i tot et podrà detallar què dimonis diferencia el cava, el corpinnat i el Clàssic Penedès, però mai no sabrà què se sent quan obres per Festa Major aquella ampolla de Gramona Enoteca que portes sis mesos esperant obrir i que ella, igual que tu, porta potser dotze o quinze anys esperant que algú l'obri.
Quan l'altre dia vaig caure rendit a l'albergínia farcida del Somiatruites, a Igualada, vaig pensar que si aquesta ciutat em té robat el cor és perquè va ser a l'antic Vinari, fa anys, on vaig enamorar-me una nit de desembre de la dona que estimo. Directament vaig pensar que el ChatGPT podria descriure com jo aquelles ortiguilles de mar amb una copeta de manzanilla que encara avui em fan paladejar una mirada, un papalloneig a l'estómac i un amor tímid a punt d'esclatar. "Potser és cert que ho saps tot del món, però en realitat no en tens ni idea de què és autènticament la vida", li retreu Robin Williams a un jove Matt Damon en l'escena més famosa de L'indomable Will Hunting. Asseguts en un parc, el professor li diu al brillant alumne que si li pregunta qualsevol cosa sobre Miquel Àngel, ell serà capaç de respondre-li una quantitat brutal d'informació extreta de tots els llibres que s'han escrit. L'estil pictòric, l'evolució de l'obra, la seva joventut a Florència, els seus conflictes polítics, la seva amistat amb el Papa o fins i tot la seva homosexualitat, sí, però en canvi mai no sabrà descriure-li quina olor fa la Capella Sixtina ni què significa estar allà, aixecar el cap, mirar amunt i contemplar aquell preciós sostre.
Tampoc una màquina ho sabrà descriure mai, ja que, per sort, l'art serveix per expressar aquells sentiments que no poden expressar-se només amb dades. L'ésser humà és per naturalesa subjecte d'allò que viu, per això nosaltres, com a receptors d'un quadre, un poema o una copa de vi, esdevenim també protagonistes d'allò que estem visionant, llegint o degustant. Els xats GPT podran escriure milions de paraules, però mai no seran literatura, ja que aquelles paraules mai no hauran estat escrites per algú que ha viscut allò que expressa. Per això, precisament, la intel·ligència artificial mai no podrà emocionar-nos parlant de gastronomia, ja que com bé diu el seu nom, tot allò que pensa és artificial, un adjectiu absolutament oposat a les poxes amb cloïsses i escamarlans de Casa Angelina a Les Cases d'Alcanar, o als callos que cuina la senyora Montserrat al Bar Brusi del Gòtic, o als arrossos del Corpus a Berga. Un adjectiu, en definitiva, que resumeix en una sola paraula tot allò voldríem que fos mai un restaurant, un plat, un aliment, una copa, un àpat, un article, una ressenya, un llibre i, en definitiva, una persona.