Sovint m’assabento de les infidelitats de la gent. Sobretot de les infidelitats gastronòmiques o, més aviat, dietètiques, que són les úniques que es canten als quatre vents. Al damunt d’una foto d’una hamburguesa de sis pisos i un gofre amb prou xocolata per muntar una pastisseria, una nota o un hashtag: “cheat day”. To cheat és fer trampes o ser infidel, en definitiva, desviar-se del camí recte que ens havíem proposat i del qual (oh, sorpresa) ens hem desviat. Forçar-se a fer una cosa que realment no es vol o de la qual no se n’està convençut és una tasca que a curt, mitjà o llarg termini, rarament surt bé. La cabra avesada a saltar, salta i saltarà. Així, quan llegeixo això del cheat day i veig un àpat pantagruèlic, sigui d’allò que entenem per menjar ràpid o d’un menú llarg, copiós i alcohòlic a qualsevol dels tants bons restaurants que tenim la sort de trobar a casa nostra, sempre penso que aquesta, com no podia ser d’altra manera, és un senyal dels nostres temps.
Volem estar prims perquè des dels 70 estar prim és sinònim d’èxit social. No són imaginacions dels grassos (ni dels prims): és així. Els sociòlegs han demostrat que jutgem pitjor a les persones grasses i les considerem menys persones. Se les contracta menys. Lliguen menys. Els costa més sortir airosos d’una negociació. Una bona amiga, que va néixer sense part d’un braç, ho diu molt clar: “M’he sentit més discriminada quan he estat grassa que pel fet de tenir una discapacitat”. Ens hem passat dels 70 al 2010 fent tot tipus de dietes: la del xarop d'auró, la de la poma, l’Atkins, la keto (que ha tornat amb força). I ara, en la deriva radical pròpia d’aquest segle, ens ha donat deixar de menjar durant hores, fent dejuni, i per anar al gimnàs a aixecar heavy metals a ritme de Rosalía, Bad Bunny o el que sigui.
I en tota aquesta voràgine, on s’hi suma l’ús actual (i totalment desaconsellat) de medicines per diabètics per aprimar-se, carro al qual s’hi han apuntat famosos i famoses, carregant-se la feina pel body-positive de la darrera dècada, cada cop hi ha més restaurants que serveixen plats de quilo i mig. La tendència al gegantisme culinari ve de lluny. Qui no recorda aquells bars on feien entrepans delirantment grans o els concursos estatunidencs on un dinner feia un repte al golafre que pogués devorar per complet l’especialitat de la casa multiplicada per quinze? Ara bé, això de posar a taula safates de menjar amb elements que ni tan sols combinen bé, només per la cosa de fer l’àpat hipercalòric, és una cosa que aquí comença no fa 10 anys.
Per horror, cada cop veig més i més llocs que s’especialitzen en aquests plats mastodòntics. Em penso que és perquè l’excés ven molt a les xarxes socials. Hi ha cervells que decideixen que allò serà un bon contingut per al seu perfil i hi ha cervells que obren negocis pensant que aquesta publicitat barata els farà d’or. I entenc la fantasmada d’anar a retratar aquella cosa estrambòtica i dir que és bona, però el que em sobta (i pel que estic aquí escrivint aquestes línies) és que hi hagi estómacs que s’entaforin tota aquella matèria cap endins.
La cultura del fet d'estar prim i el fer molt exercici s’ha unit al fet que ara tots hem d’estar musculosos, del triomf del pes i la força
Tinc la hipòtesi que tot està relacionat. La cultura del fet d'estar prim i el fer molt exercici s’ha unit al fet que ara tots hem d’estar musculosos, del triomf del pes i la força. I per fer créixer múscul, entre altres coses, cal donar-li teca al cos. Ja no es menja enciam en sortir del gimnàs sinó que trien ingestes altament proteiques, baixes en greix i en carbohidrats que, donat el baix nivell de dots culinàries que gasta la meva generació, l’anterior i la següent, solen ser força avorrides i repetitives (i ja podem anar mirant receptes per Instagram, que no es faran soles).
Trobo que aquesta manera de menjar, si no és per recomanació mèdica o perquè no hi trobes gust en alimentar-te, és un càstig, i que podríem menjar en l’ordre, mesura i equilibri que a cadascú li convingui més per no trastornar-nos el cos i la relació amb el menjar. Potser el càstig s’explica causa de la nostra tradició judeocristiana (malgrat que la majoria ja només trepitja l’església per celebrar la vida, l’amor o la mort), perquè encara pensem que del càstig en sortirem més bons, i busquem maneres d’introduir-lo a la nostra vida per millorar-nos. Doncs bona sort.
Però tampoc som xaiets i després del càstig busquem la recompensa. Solució? Cheat day. Davant de la restricció fèrria dels dies entre setmana, on el menjar és arròs i pollastre, pollastre i arròs i arròs i pollastre, o sigui, pur tràmit alimentari i la via per arribar a l’objectiu de la musculació, el divendres a la nit la papil·la ja saliva i la neurona demana mandanga de la bona: greix i sucre a palades per compensar allò que falta, la sal de la vida, una de les grans gràcies d’estar viu que és, sense cap mena de dubte, la llibertat gastronòmica, el plaer de menjar allò que vols, quan vols.