El sopar dels idiotes és una obra de teatre francesa estrenada ara fa 30 anys. El seu protagonista, Pierre, té per costum organitzar trobades amb els amics on cadascun d’ells s’hi ha de presentar amb un convidat tan babau com sigui possible. L’obra explora què passaria si una d’aquestes trobades s’anul·lés, però l’idiota s’hi presentés igualment. Molt sovint El sopar dels idiotes treu el cap per la cartellera catalana, potser perquè conviure amb imbècils a l’hora d’entaular-nos és una tradició involuntària que, dissortadament i per molt francesa que sigui l’obra original, no entén de fronteres.
Aquests dies, Internet ha encimbellat, a cop de mem, el participant d’un programa de cites a cegues. El noi va tenir un intercanvi d’allò més paternalista amb qui suposadament havia de seduir, i les xarxes van bullir com ho fan habitualment: dient-li el nom del porc i convertint-lo en una riota. Molts hi van veure mecanismes estructurals patriarcals, i hi eren. El que no importava era el gènere de qui contemplés l’accident: el calfred era unànime. No en va, la incomoditat d’haver de compartir àpat amb algú, no li diguem idiota, però sí amb diversitat d’enteniment, és un tràngol pel qual qui més i qui menys ha passat en algun moment.
Jo mai escriuré que el noi escarnit en sigui un, però déu-n’hi-doret, amb els idiotes. Els desmanegats tenen moltes mancances, però la xerrera no és una d’elles. No hi ha carallots introvertits. Parlen llarg i llarg, i noi, et poden deixar realment baldat. Jo, quan m’he d’asseure per compromís amb un préssec absolut, miro que no sigui en diumenge. O deixes un dia de coll per recuperar-te’n, o ja comences la setmana fumut i de mala bava. El vampirisme emocional del curt de gambals és de campionat, i pot deixar-te la reserva d’endorfines sota mínims, sense esma per entomar les hores que venen quan l’idiota marxa.
La dificultat de gestionar un estúpid a taula rau en com d’atrapat t’hi trobes. Pots excusar-te i anar el bany, però, en tornar de canviar l’aigua de les olives, el capsigrany continuarà allà, garlant bretolades com si l’endemà haguessin de llevar-li la llengua. Als restaurants, martiritzen els cambrers parlant-los-hi malament. A cases alienes, mercadegen amb la impossibilitat que qui els acull s’aixequi per aixoplugar-se en una altra cambra sense que se’l titlli de cofoi. A casa pròpia, normalment t’ofereixen menjar per endur. Encomanar pollastres a l’ast i parlar pels descosits de ximpleries són els pals de paller del gamarús.
L'esperit de l'escala. Aquest és l’autèntic infern on ens condemnen els sabatots: a continuar el diàleg amb ells en diferit
A banda de lliurar-nos El sopar dels idiotes, els francesos van regalar-nos l’expressió l'esprit de l'escalier. L’esperit de l’escala. Es tracta de la rèplica perfecta per respondre a un tòtil que, quin greu, se t’acut quan ja és massa tard per falcar-se-la. I és que aquest és l’autèntic infern on ens condemnen els sabatots: a continuar el diàleg amb ells en diferit. A convertir el nostre temps d’oci en minuts i minuts de pluriocupació, enfilant aquella resposta ben parida que ja mai els hi podrem etzibar. A esmolar la destral de guerra per a la següent escomesa. Ens superen, i ens superen en nombre: si volessin, diuen, no albiraríem el sol.