Ens acostumem a tot: la familiaritat i la repetició garanteixen la propagació de les mentides, de la mateixa manera que certes condicions ambientals com la calor i la humitat o la falta de depredadors afavoreixen l’aparició de certes plagues. Ara mateix hi ha aliments que no han pujat de preu de cost i, en canvi, a les cartes s’han enfilat com un mico, per una qüestió estricta de modes, afany de lucre i manca de cultura gastronòmica. Parlo, per exemple, dels menuts i dels entrepans. Plats de pobre de tota la vida, fa un parell d’anys que molts restaurants han incorporat als seus menús degustació i a les seves cartes uns preus que garanteixen un marge de benefici espectacular perquè costen poquíssim.
És difícil que no et prenguin el pèl si fas més hores que un rellotge, et dediques a qualsevol feina que no tingui res a veure amb l’alimentació i mai no cuines ni baixes a comprar al mercat. Com sabràs, sinó, que el preu del quilo del capipota és, com a molt, d’uns 10 o 12 euros? Si no ho saps, quan et cobrin més d’això per un platet, potser et sembla raonable —tema a part, els platets, similar al dels grans productors que ofereixen, als supermercats, els paquets de mig quilo a quatre-cents cinquanta grams: al final tots menjarem amb plats de postres!—, potser et sembla raonable, deia, que una ració de menuts o un entrepà costi el mateix que un mar i muntanya, una bullabessa o un beef Wellington.
Plats de pobre de tota la vida, fa un parell d’anys que molts restaurants han incorporat als seus menús degustació i a les seves cartes uns preus que garanteixen un marge de benefici espectacular
Amb les hamburgueses és demencial: un quilo de carn picada de la més bona com a màxim seran 15 €. Doncs resulta que a qualsevol dels mil negocis d’hamburgueses gurmet que proliferen com bolets per tot arreu et claven això només per una de sola, quan, per posar un cas de bona praxi, a l’Antonia’s Burger dels germans Alam —solvència contrastada!— valen 6/9 euros.
Podríem discutir molt sobre quin és el preu digne o just d’un plat en concret, i segur que trobem de tot, però està bé saber que l’entrepà del dia de la bodega Montferry de Sants és una meravella, costa 4 € i pot consistir, un dilluns qualsevol, amb més d’un pam de pa del bo farcit de bull negre, cheddar i chimichurri, o de verat amb pebrot de piquillo i maionesa de cítrics. A la Cova Fumada de la Barceloneta fan un dels millors capipotes de la ciutat per 5 €, mentre que hi ha restaurants que et cobren 15 € per uns callos, i, francament, per molt bons que siguin, això és un atracament, de la mateixa manera que no pots cobrar galtes a preu d’entrecot —acostuma a coincidir que són llocs on a les seves pàgines web o xarxes socials mai no posen els preus, com si tothom tingués un nivell adquisitiu tan formidable que pogués reservar una taula per quatre sense saber si acabarà pagant 20, 25 o 30 € per barba o en pagarà 50, 70 o 100 euros.
Contra la lliga dels escanyapobres, la germanor dels que no vivim de rendes
«Si no, no em surten els números», et dirà l’amo. Explica’m, llavors, com pot ser que hi hagi una pila de negocis que tenen els treballadors en condicions laborals dignes —o encara millors que les teves— i que tot ho tinguin a la meitat de preu que tu. «Si hi ha gent que ho paga», dirà algú altre, o bé «si no vols, no hi vagis». Doncs exactament això: contra la lliga dels escanyapobres, la germanor dels que no vivim de rendes. Que corri la veu dels locals que no t’estafen, on hi ha la companyonia del tracte entre iguals i cada dia s’escapça alegrement la mà negra de la cobdícia.