Ens agrada, el concepte de la conserva. Parlem-ne una mica. Tot el que és viu té tendència a la corrupció, a degradar-se, així que n’atures el creixement. Aquelles esplendoroses tomates de l’hort, de les que n’has tingut cura des que eren una llavoreta al planter, un cop collides tenen tendència a estovar-se, a podrir-se, a fer-se malbé. Les patates s’arruguen i es grillen, els enciams s’espiguen. L’entropia passa factura. Ara, quan al final de l’estiu els horts són un verger, quan tot —si la pedra no ho ha arranat— vessa de fruits i de vida, arriba el moment transcendental de transformar tot aquell bé de déu en conserva, per poder fer front a un hivern que sempre es farà massa llarg, i que ens consola.
La història de la civilització és la història de l’aprenentatge —prova i error— sobre els procediments per conservar tot el que dona la terra. Fermentats, salaons, envinagrats, esterilitzacions, productes assecats, deshidratats, congelats o liofilitzats. Hi ha molt a on escollir. Però a l’hora de pensar en conserves, el primer que ens ve al cap són les melmelades i les confitures. Potser no en mengem tan sovint com abans, però sempre hi són: el recurs universal. Que tenim préssecs? Que tenim maduixes, o gerds? Cap a l’olla. I si ens ho fa algú amb traça, coneixement de la tècnica i matèria primera de categoria, doncs encara millor.
Ossera és un nom mític en la història de l’artesania alimentària del país
Hem d’anar, doncs, fins a Ossera. A molts us sonarà, el topònim. És un poble penjat en un dels extrems de la vall de Lavansa, a l’Alt Urgell, gairebé a tocar amb la d’Alinyà —només caldria pujar al coll d’Ares i ja hi seríem. Ossera és un nom mític en la història de l’artesania alimentària del país, des que als anys setanta i vuitanta s’hi van instal·lar grups de joves neorurals que van revolucionar moltes coses: l’Eulàlia Torras va redescobrir tècniques ancestrals d’elaboració de formatges, i d’allí en va sorgir el mai no prou lloat Serrat Gros, que ara elaboren el Raül i la Mercè des de Josa; la Suzette Böhringer, des de cal Noguer, va tornar a reviscolar la tradició de les trementinaires com a supremes coneixedores del patrimoni de l’etnobotànica.
La Núria va arribar a Ossera l’any setanta-nou. Es diu aviat: avui és difícil d’imaginar com es vivia als pobles de muntanya en aquell temps. Llum elèctrica precària, amb un telèfon públic (amb sort), una pista de terra, ningú no treia la neu a l’hivern, les escoles tancaven i la gent se n’anava a treballar a la Seu o a Sabadell o a Barcelona. La diferència entre el món urbà i la ruralitat pirinenca va arribar a un punt que gairebé era de no retorn. Gràcies a la voluntat de la Núria i els altres hippies d’Ossera —com els deien— van aconseguir que un poble que estava condemnat a l’abandó i a la runa reviscolés.
Respecte pel país, respecte pel producte, per la terra, projecció i voluntat de futur
Des de cal Casal la Núria va començar a fer melmelades amb les mores de les bardisses que, ara al setembre, són dolcíssimes i omnipresents. De mica en mica va veure que allà hi havia possibilitat de negoci. L’any 2004 el que era una afició remunerada es va convertir en una petita empresa de transformació alimentària. Amb el temps, el ventall de productes es va anar ampliant: de les melmelades va passar a les gelees, als chutneys agredolços, a les conserves de bolets. Ara hi ha, a més, un apartament rural i a la botiga es pot prendre un cafetó a la fresca, a l’era de la casa. Vist amb la deguda perspectiva, la trajectòria de Cal Casal ha estat modèlica: respecte pel país, respecte pel producte, per la terra, projecció i voluntat de futur. Ara hi treballa el Quim, el gendre de la Núria. Sí, l’home de la Berta: una d'aquelles dues bessones —amb la Martina—- que per néixer en condicions van haver de ser evacuades d’Ossera en helicòpter, perquè l’aiguat del vuitanta-dos s’havia endut la carretera. Totes dues, després d’estudiar, han tornat al poble. I és aquesta petita notícia la que marca la diferència entre el pansiment i l’esperança.